15.5.06

 

jocs florals de bcn 05

.
.
Aquesta tarda s'han celebrat els Jocs Florals de Barcelona. No conec l'obra del guanyador (ni la premiada, per suposat, ni l'anterior) i per tant no puc dir-ne gaire res. Però voldria fer uns comentaris.
.
L'esdeveniment d'aquesta edició han estat els canvis que per indicació de Sam Abrams s'han fet. D'entrada, els tres premis s'han convertit en un. No passa res; allò de l'englantina i la viola era una mica tronat. I ens han estalviat la lectura consuetudinària del resum de l'any poètic. Millor. És d'agrair. Ara el donen escrit i si vols ja t'ho llegiràs.
.
Aleshores, per fer una mica de festa, s'han empescat una mena de minifestival: la lectura d'una dotzena llarga de poemes dels llibres més importants de l'any (segons Abrams, se suposa). Els lectors eren Jordi Buixaderes, l'actor, excessivament histriònic i afectat, cosa que desmillorava notòriament alguns poemes, i Susan Buzzi (no sé com s'escriu ni qui és), que a més conduia l'acte (ara de presentar en diuen conduir), i que ha llegit diguem-ne correctament. La tria dels poemes ja és mes discutible. N'hi havia alguns de lamentables. Un del David Castillo (era preceptiu que hi fos, suposo) on no hi havia ni una línia sense un parell de tòpics previsibles i de taller de poesia; un del Margarit, de jutjat de guàrdia, un de la Rosa Font molt pobre... i alguns altres de força lamentables.
.
Mentre, l'alcalde Clos llegia papers, i anava fent la seva.
.
Tampoc és estrany, perquè el Saló de Cebt pot ser molt bonic, però la instal·lació de so és més deficient que el de la parròquia del barri.
.
Després (i m'agradaria saber per què) Gerard Quintana, l'ex-sopa de cabra, ha sortit acompanyat d'un guitarra a llegir un poema de W. Szimborska (que no s'ha entès de res) i a cantar un poema de no-sé qui (força poca cosa), un del Casasses i un (ai las!) del Margarit. El so: més deficient encara.
.
Mentre, l'alcalde Clos llegia papers i anava fent la seva i quan la gent aplaudia, aixecava el cap i feia una cara de veritable satisfacció.
.
I em pregunto: ¿per què la gent aplaudia després de cada poema o cançó del Quintana i no ho feien després de cada poema dels d'abans? Misteris. Deu ser l'atracció del rock&roll.
.
Mentrestant, les iaies començaven a marxar i l'alcalde Clos mirava papers o comptava mussaranyes.
.
David Castillo parla del premi i dels Jocs Florals, amb aquella parla tan acurada i aquella fonètica tan nostrada, per venir a dir que allò important és la setmana de poesia, i els Jocs Florals en són un apèndix. I per posar-se encara més medalles a partir d'aquest chiringuito que té muntat amb la setmana de poesia; allò de: "jo et convido a Barcelona i tu em convides al teu país", i que fa que el senyor Castillo es passi mitja vida viatjant i llegint els seus textos tan bonics i representatius de la poesia que es fa aquí.
.
Al final de tot es dóna el premi al Jordi Valls (sí, el de la Catalònia), Ernest Farrés en fa una breu glossa i Valls llegeix tres poemes, amb una introducció tot emotiva on revindica la seva condició de proletari fill de proletaris.
.
Després, "Els segadors"; i les iaies que quedaven, corrents a endrapar canapès allà en una sala del fons.
.
El cronista ha marxat i no sap què més ha passat, pero ja se suposa: moltes felicitacions i etc. etc.
.
I encara li queden més dubtes: posats a canviar, per què no canviar-ho més? Si ho volem modern? per què al saló de Cent, amb urbans amb plomalls i banda de música i tant protocol?
.
Ah! un dels canvis a partir d'ara és que el guanyador és nomenat "poeta de la ciutat" i el faran passejar tot l'any per biblioteques i "equipament culturals" a llegir i a parlar. Més que un premi, és un càstig.
.
Ah! en el seu discurs l'alcalde Clos ha dit 10 vegades més la parauleta "equipaments culturals" que la paraula "poesia" o "cultura". Aquesta és la política i la sensibilitat d'aquesta mena de gent. "Equipaments culturals"! Les parets del Saló de Cent tremolaven.
.
ah! I els serveis de lingüística de l'ajuntament, que comencin a treballar ara mateix per tal que en la sessiò de l'any vinent no es colin tants errors de lèxic, de morfosintaxi, de fonètica... Que en una festa de la poesia, no queda bé destrossar la llengua. Però, de fet, la llengua i la poesia per a molts eren el menys important en aquesta sessió.
.
.

11.5.06

 

gairebé un mes (mascarell - manzano)

.
.
.
Ja fa gairebé un mes que vaig donar un senyal d'alerta, com un crit d'esbafament davant l'anunci o el rumor que Mascarell seria Conseller de Cultura. És el post que hi ha a sota d'aquest.

Després va venir el nomenament d'Emili Manzano per l'Institut Ramon Llull. Un cas flagrant de desmuntar una cosa que funciona per muntar una incògnita d'èxit dubtós.

I ja tenim els primers fruits. Mascarell que implícitament i explícitament aposta per la "cultura catalana en castellà"; pels grans esdeveniments, per la "projecció" i no gaire res de sòlid ni políticament seriós. Manzano, comissari de la presència catalana a Frankfurt, afirmant sense cap rubor que la "literatura catalana en català" no és més que el fruit d'una política de subvencions de la Generalitat i que no es pot prendre seriosament; que aquí la bona literatura és la que es fa en castellà.

Perfecte. Deu ser el que volien.

I la Setmana de Poesia de Barcelona? On és la presència de poetes que escriuen en català? I sobretot: Quina importància se'ls dóna? Quin paper hi juguen? A quina divisió juguen?. Agafeu el programa i mireu-ho. És la seva política. Deuen estar contents. Però més contents estarien, potser, si no s'haguessin d'ocupar d'aquest llast pesat i emprenyador que deu ser per ells el fet que aquí hi hagi una altra llengua "residual" i "pesadeta". Que fàcil els seria tot si en Franco s'hagués sortit amb la seva! (i no ho dic en broma).

Aquests són els polítics que tenim. Els que dirigeixen la cultura del país.


De la Setmana de Poesia, un altre dia.



19.4.06

 

S.O.S. Mascarell a cultura????

Fa mesos que no escric aquí, però el que acabo de sentir m'ha esfereït, i no són hores de trucar els amics per esbafar-se. O sigui que ho faig aquí.

Estic mirant un debat a TV2 i es dóna per fet que demà s'anuncia un recanvi de govern d'uns quants consellers. Entre ells, faltaria més, la de cultura.

Però... Ai las! Tot apunta que el substitut de la Mieras serà l'ínclit Mascarell. Del foc a les brases.

El Mascarell, que ha demostrat abastament que és un pijo excel·lent i ha demostrat més abastament si cal que és la cosa més inoperant, contradictòria, sectària i nefasta per la cultura.

El senyor Mascarell, que l'ha espifiada anant i tornant. Com se li premia? Doncs amb la Conselleria de cultura. Anem bé.

El problema és que es pensa que en sap molt. I així com la Mieras deixava fer, aquest hi voldrà actuar, intervenir, manar... I ja l'haurem fotuda.

Que ens emparin sant jordi la mare de déu de montserrat.

Algú va dir que a cada canvi de conseller de cultura perdem un llençol. Em sembla que ara ja ens toca perdre el llit i tot.

I diu que faran conseller de treball a Jordi Valls, alcalde de Manresa. És un molt bon alcalde. Però em fa por allò de la llei de Murphi: anar ascendint els càrrecs que ho fan bé fins que estan en un lloc on són ineficaços. Aquest cas podria ser un d'aquests (i en els governs de la Generalitat no seria el primer, ni el desè)

Que ens agafin confessats (i extremaunciats)

21.10.05

 

caterina mieras / joan manuel serrat

.
T'aixeques de bon matí i sents per la ràdio que el President té pensat el nom de Joan Manuel Serrat com a Conseller de Cultura, en substitució de Caterina Mieras. Quedes glaçat (i això que la dutxa és calenta). No som el dia dels Innocents ni és costum de fer bromes en aquest Haloween que ens pren Tots sants i la castanyada.
.
Serà possible??? Sí. Senzillament, sí. Aquest és el concepte de política i de política cultural que té el qui ens mana. Esperem que els seus consellers li treguin de cap, el mateix cantant tingui seny, i tot quedi en un acudit. Però no ens hem de prendre en broma aquesta filtració; aquesta idea és realment significativa de com es pensa a la casa gran.
.
Si el Partit deu coses al Serrat, que segur que li'n deu, que li paguin d'una altra manera, però no a costa de destruir encara més la política cultural. Algú va dir que des dels inicis de la Generalitat d'ara, amb Max Cahner, cada Conseller de Cultura ha estat pitjor que el que hi havia abans; i que sempre tothom ha anat creient que no n'hi podia haver de pitjors, i sempre se'n troba un que ho fa pitjor. Sisplau, no fem bona aquesta cita.
.
Ara bé, si l'alternativa a la Mieras no és el Serrat però és el Ferran Mascarell, o el Juan Ínsua, o el Ramoneda o l'Argullol o qualsevol dels àulics consellers, ja estem bé com estem. No cal canviar per anar a pitjor.
.
I no vull dir que aquests que cito siguin més curts que la Mieras, però com a Consellers de Cultura el canvi seria pitjor: aplicarien al País les idees que han aplicat als seus dominis i acabarien de desmuntar les poques infrastructures que amb aquests dos anys s'han creat -i que no es van muntar amb els vint-i-tants anys de CiU. Necessitem un polític, És tan complicat? Un polític. I no un cantant ni un pseudofilòsof ni un periodista ni cap altra cosa. I necessitem seny. I intel·ligència.
.
Què hem fet per merèixer tan desastre???
.

16.10.05

 

marsé / janer

.
Entenc molt bé Juan Marsé, “obligat” a llegir-se desenes de novel·les que busquen fama i diners.
Entenc molt bé que li sortís la rabieta i que digués d’una vegada que tot allò era no-res, pàgines de lletra i prou.

I va la Maria de la Pau Janer i diu (TV1, ho tradueixo del castellà): És bo que hi hagi polèmica, i si el premi no és per unanimitat, és que hi ha algun membre del jurat a qui no ha agradat la novel·la, i aquest cop ho ha manifestat amb molt de soroll. Però això és l’anècdota; l’important és que he guanyat el premi ...
Senyora Janer: No podria ser al revés: que l’anècdota sigui que vostè (o qui sigui) ha guanyat el premi, i l’essencial és que tot el que es presenta al premi és molt fluix?

Després (TV3) veig una polèmica breu entre Marsé i Janer, Quan Marsé li diu que no s’equivoqui, que ell parla de literatura, i ella de vida literària, la Janer diu que no, que no s’equivoca, que l’errat és el Marsé. I penso en l’entrevista anterior on Janer parla tothora de “seduir” els lectors, però mai de convèncer, d’agradar, de “tocar”.
Senyoreta Janer: em sembla que és vostè la que s’equivoca. Si parlés de literatura no parlaria de seduir, sinó de coses més serioses i profundes.

Planeta ja ha aconseguit el que volia: ara descaradament ha associat la figura de l’escriptor a la figura mediàtica. Aquest any sí. Aquest any, premi i finalista són dues figures de ràdio, televisió, premsa i revistes de xafarderia. Jugada completa.

Ha de ser dur ser un novel·lista de talla com Marsé i veure com aquestes figuretes de sucre candi que amb prou feines saben posar una lletra rere una altra, esdevenen els grans novel·listes del moment. “I per això he escrit i he patit tant?”, deu pensar Marsé.

El que no entenc és perquè Marsé es presta a fer de jurat del Planeta. És clar que deu estar molt ben pagat, i no sé com van les finances dle senyor Marsé, però per poc que pugués hauria de deixar-ho córrer. El seu cor delicat li agrairà.

I nosaltres, més arguments (de xafarderia, de vida literària i, quan surti el llibre, de literatura) per a suportar cada dia menys aquesta pava (Maria de la Pava Janer, que diu un amic)
-
-
(Si algú ha trobat a faltar aquesta pàgina, ens sap greu. Hi ha coses incontrolables, i van com van. Provarem de ser més fidels --però no sabem a qui ni a què.)

25.9.05

 

son

.
Son.
.
Escoltant Mahler.
.
Me'n vaig al llit.
.
I no puc deixar d'escoltar-lo
.

22.9.05

 

anar i tornar

.
Abans, anar a l'estranger era sinònim d'adonar-se que hi havia uns altres països més lliures, més cultes i més feliços. Més educats, més nets, amb una premsa diferent, amb unes televisions diferents, amb unes societats diferents...
.
Ara, anar a l'estranger és adonar-se amb tristesa, ràbia i desesperació que a tot arreu mana la mateixa ignorància, les mateixes dictadures, les mateixes tristors, les mateixes pors... Que a tot arreu hi ha la mateixa estultícia i els mateixos abismes irreversibles.
.
I fa por.
.

14.9.05

 

de la caixa? un altre dia

.
Primer de tot: gràcies a la gent que ha comentat la nota sobre l'article de Sebastià Alzamora (aquí sota mateix). Sé que no és a causa de mi sinó a causa d'ell, però a un, que va dient el que lisembla a estones perdudes, a vegades li va bé saber que hi ha gent que se'l llegeix, que ho comenta i que fins i tot hi està d'acord; i que també n'hi ha que no hi està d'acord (llàstima que esgrimeixin arguments tan nuls).
.
Segon: un dels comunicants es demana per què l'Alzamora no critica "La Caixa", que només sap programar poetes i cultura en llengua castellana i algun català per cumplir quota.
.
M'agradaria un dia comentar la política de "La Caixa". Ho faré. Però un altre dia. De fet, no caldria, perquè es comenta sola. Però l'Alzamora no ho deu poder fer, no li convé. No se sap mai de quina mà hauràs de menjar i, per tant, val més calcular bé quines mans mossegues.
.
Si tots els esforços que esmercen els imparables a llençar invectives ençà i enllà sense saber què diuen ni a qui ho diuen, els esmercessin a construir, a fer, a criticar qui s'ho meriex de debò, a fer servir la influència que diuen que tenen per tal que canviïn actituds i conductes que ens fan més mal que bé (com la de "La Caixa"), potser no serien esforços llençats ni boomerangs contra la cultura que diuen defensar, ells que es vanten de ser els constructors del nostre demà.
.
I així ens va. I així els va. I així anem.
.

10.9.05

 

l'alzamora i la música

.
Si fa unes setmanes el Bofill es va dedicar a insultar Toni Sala, els seus llibres i bona part de la gent que es dedica a aquests afers, ahir (09 09 05) li va tocar a l'Alzamora d'insultar i donar garrotades de cec, també des de les pàgines de l'Avui (a la secció "Diàleg"; ironies de la vida).
.
Sembla que com que ara dels imparables ja no se'n parla i per això ja estan paradots, els cal fer-se notar arremetent furiosos, irats i insultadors contra el que sigui. L'article de l'Alzamora no té pèrdua. Com el del Bofill, no pot estar-se més de quatre línies sense insultar (i mira que són curtes les del diari!). Com si això li donés raó.
.
Resulta que va anar a un concert i no li va agradar. Però, ai las!, el concert era de l'SGAE, hi participava l'Ajuntament, hi havia uns artilugis fets i pensats a la Fabra... i això al noi el va destarotar. I aquí va trobar-hi el filó de la seva crítica. Amb un argument tan sòlid com aquest: he anat a un concert, no m'ha agradat gens, m'ha semblat una presa de pèl, hi estaven implicades les institucions, Ergo: Les institucions són una pura desgràcia que es dedica a patrocinar concerts de merda de gent mediocre. En essència l'article diu això. Després, per rentar-se la cara diu que convindria un bon debat. Però anem bé si el debat s'ha de començar amb un to i uns criteris com els seus.
.
Cadascú té els seus gustos, la seva educació musical i cultural i les seves afinitats estètiques. Està bé que el senyor Alzamora no combregui amb aquesta música, però un imparable hauria de saber reconèixer els que són encara més imparables i que corren quilòmetres per davant seu. A l'època de les avantguardes clàssiques, i ara tan museïtzades, també hi havia "imparables" que els llançaven improperis i se'n reien. Vigila, Alzamora, que això és així.
.
No sintonitzar amb una manera de fer, que no t'agradi un tipus de música o d'estètica o de tradició o el que sigui, no dóna carta de naturalesa per dir que quina merda això i quina merda aquestes institucions que ajuden aquestes coses. L'Alzamora, que no és ruc, hauria de saber que qualsevol dels que organitzaven aquell acte, o hi assistiren, podria escriure un article exactament igual que el seu, queixant-se que les institucions patrocinin i acullin estètiques i expressions com la dels imparables. L'Alzamora, que no és ruc, hauria de saber que no ha donat cap argument, cap, cap, cap. Que s'ha limitat a dir: "no ho entenc, no m'agrada = és una merda".
.
Es tractava de l'acte inaugural de la 31a edició de la International Computer Music Conference 2005 (ICMC), organitzada per l'ESMuC, la Fundació Phonos i la UPF, en col·laboració amb la SGAE, l'Auditori i la Sala Metrònom, encontre que se celebra per primera vegada en una ciutat de l'estat espanyol, i que acull prop de 400 especialistes en música per ordinador, investigadors i compositors d'arreu del món, els quals presenten més de 200 xerrades científiques, demostracions, tallers pràctics i debats, sota el leitmotiv del free sound. ( http://www.laportaclassica.com/web/noticies.php?cat=actualitat&id=567 )
.
L'Alzamora, que no és ruc, hauria de pensar que si la cosa era això, no deu ser cap bagatel·la ni cap banalitat. El més normal és pensar que un no hi entén, que un no ha estat educat en aquestes estètiques, i procurar aprendre'n alguna cosa. Ara, quan un té un rei a dins, el més fàcil és pensar que tot el món està equivocat menys ell. Però si vas a un concert de la ICMC en uns actes dedicats al free sound, has de saber on vas. I després no et queixis.
.
El que m'emprenya més és la sobèrbia i l'arrogància. I també com maltracta un dels personatges més intel·ligents i versàtils d'aquest país: Josep Manuel Berenguer. Només cal haver-lo escoltat en alguna conferència o en algun curs, o anar a veure el seu currículum ( http://www.accompositors.com/compositors/berenguer/Berenguer.html ) per adonar-se perquè l'Alzamora només el pot insultar. Al costat de Berenguer l'imparable és un mamelló estult i poca substància que no sap gaire més que sumar i restar i les cinc vocals.
Em sap greu, senyor Alzamora, però és així. Un altre dia deixi reposar els articles al calaix. I si vol que es parli de vostè, o de vostès, facin coses ben fetes i bones.
.

7.9.05

 

v.a.e.

.
NOVEL·LA
.
La nit pujava
lentament per l'escala;
i l'escoltàvem,
amb pànic, en silenci,
per veure on s'aturava.
.
.
Vicent Andrés Estellés (L'incert presagi. O.C. Vol 2)
.

This page is powered by Blogger. Isn't yours?