30.8.04

 

no sé si és literatura, però...



Es diu HERMENEIA i hi ha una pàgina amb un llistat força llarg de pàgines que contenen "literatura digital" (sic). Hi ha de tot: poesia, acudits, experiments, arts visuals, hipertextos... i de qualitats ben diferents.

Aneu a donar-hi una volta i tasteu-ne les olletes. Us ho podeu passar bé.

http://www.uoc.edu/in3/hermeneia/antologia.htm

A la pàgina principal, http://www.uoc.edu/in3/hermeneia/ , hi ha més pàgines amb tot d'altres temes de ciberliteratura.

La veritat és que amb la literatura ja en tinc prou i, normalment, a la ciberliteratura m'hi sobra la ciber i hi trobo a faltar literatura. Però aquí hi ha coses interessants.

A trobar-les!




29.8.04

 

d'ases

.

Típic d'ella: http://www.avui.es/avui/diari/04/ago/28/c20128.htm un article que no diu res, que no serveix per a res. Que enfila tres o quatre dades tretes de qualsevol lloc sense cap ni peus, sense direcció (abans en deien erudició gratuïta; avui, amb internet, ni això). El motiu (l'ase) és el de menys. La qüestió és omplir paper. Sense parar-se a pensar què vol dir, què diu, per què ho diu, a qui ho diu, des d'on ho diu...

Qui li dirà un dia, a ella, que el que fa és no res?
I el que és més greu: Com és que sense dir mai res, o dient només obvietats, és a tot arreu, publica a tot arreu i parla per tot arreu?

Em precupa. I sobretot em preocupa una cultura que va fent així, d'aquesta manera, tan inconscientment, sense adonar-se de què fa ni d'on va. Sap greu.

25.8.04

 

m'agrada molt aquesta foto que m'han enviat

.
.



.


24.8.04

 

cinc poetes dels marges

.
.
Vaig dir el darrer dia que alguna hora parlaria de l’apartat “Sobre la poesia i sobre la meva poesia” del n. 73 d’“Els Marges”. Tampoc no era cap amenaça ni cap anunci d’apocalipsi. Només que sovint en aquests textos veia com es “volatilizava la literatura” (per usar les paraules de l'article de la Carme Junyent). Doncs en parlo:
.
1.
La Tria: Són cinc poetes, i en podrien ser cinc de diferents. Però no l’entenc. M’agradaria saber com s’ha arribat a aquests cinc, o de què són representatius. O si no s’ha demanat justament a aquests cinc, i són els únics que han contestat a una proposta general. No m’està malament; però, posats a triar, sota l’epígraf “cinc poetes catalans” jo hi posaria uns altres noms (amb alguna coincidència)
.
2.
Els textos:
.
L’Anna Aguilar-Amat comença assajant una definició formal de poesia, i val a dir que se’n surt la mar de bé. Però: Per què parlar del poeta com a “lúcid fracassat”? Encara que digui que només és “sovint”, ja ens ha caigut en el tòpic, i em sap greu. També parla que la poesia l’ha ajudada a viure poèticament. Me n’alegro, però m’hauria agradat que especifiqués que no és la única via de “viure poèticament”. M’hauria agradat tant com m’ha agradat (i molt) la definició que fa d’això que en diu “viure poèticament”. És la primera vegada que algú m’ho explica seriosament i lluny de tòpics i sucre candi. I molt bé, també, el que diu sobre la literatura femenina i masculina i aquestes històries.
.
El Carles Hac Mor... M’explico: D’uns anys ençà m’adono que m’estic convertint perillosament en un hacmortià acèrrim. De la simpàtica indiferència inicial que em produïa he passat a veure-ho de tota una altra manera i penso que és un dels poetes més interessants i sencers del nostre present, i un dels més grans coneixedors de la llengua; a part de ser un teòric molt més consistent del que molta gent creu. Hi ha molts crítics i lectors que l’ignoren o l’ataquen, però no saben que estan ignorant o atacant un dels puntals de la literatura, la llengua i la crítica d’aquest país. Que hagi optat per unes posicions nihilistes (?) o gens usuals ni estèticament ni socialment, no ens ha d’amagar el que realment hi ha al darrere. El seu text és prou explícitament una mostra del que estic dient. Ho sento si no hi combregueu: és un tret al mig de la diana.
.
David Jou diu que la per a ell la poesia és aventura i exploració. Justament el que no sé trobar en cap racó de la seva poesia. Que és construcció, però llegint els seus poemes, no hi puc veure què hi construeix. Que és coneixement, i no hi se veure avenç ni horitzons. Que és joc, i no li respiro a cap racó. Deu ser que parlem llenguatges diferents? Parla del ritme de les paraules i la música de les idees. I no ho entenc, perquè poques vegades hi he trobat ritmes o música. Es basa molt en la traducció, com si s'escrivís per ser traduït. A un poeta li demanaria que escrivís pensant en el que escriu, no en quan es traduirà. La poesia ho és, independentment de la traducció, o de la impressió o de la tipografia. Diu que ha intentat ser tan impersonal i distant com ha pogut en la seva obra... No ho sé... Després llegeixes coses com el poema de Tintín i no saps què dir perquè creus que no s'aguanta gaire per enlloc. En fi...
.
Per a Marc Romera es veu que la poesia és la manera de dir les coses de manera enrevessada i oculta. Poesia=Retòrica? La poesia, diu, és per ocultar el sentit. Justament jo creia que la poesia era revelació de sentit. Diu que la poesia sincera és poesia morta, perquè identifica sinceritat amb literalitat (?!) És com donar la mateixa categoria a una pera i a una calculadora. Identifica també poesia amb retòrica... No m'ho pensava, d'aquest noi. El segon paràgraf ja afina més, perquè parla de la seva poesia, però hi ha coses rares també. El trobo molt i molt conscient de ser ell i la seva obra, i de mirar-s'ho com una carrera o com un projecte pensat a llarg termini. Deu ser cosa dels joves això. Ara, que, posats a triar un poeta jove, hi havia millor tria.
.
De Màrius Sampere en recordo sobretot els articles a l'Avui, on, si aconsegueixes arribar al final, acabes aprenent que: 1- La millor poesia catalana és la que fa ell i un o dos més. 2- Ell és irreverent, ateu, iconoclasta, metafísic, pensador, poeta i el millor del món. i 3- Que té una empanada mental important, malgrat el que prediqui gent com el V.Llorca o el S. Abrams. I què diu aquí? Doncs quatre coses que amb un altre to i unes altres paraules potser m'interessarien prou, però se'm fan enutjoses com els seus poemes. Crec que si dels seus tres darrers llibres en féssim un amb la majoria de poemes breus i algun de llarguet, faríem un bon llibre de poesia, però de moment... em sembla que anem a la deriva.
.
I això és una mica el que volia dir. I ja està dit. (No demano comentaris ni res de semblant. Ho dic per dir-ho i prou, potser perquè en temps de vacances la gent amb qui parlem d'aquestes coses no ens trobem i m'ho havia de treure del pap. Ja està.)

21.8.04

 

73 marges. (la volatilització de la literatura)

.
Una de les lectures pendents per a l'estiu era la del n. 73 de la revista "Els Marges". http://www.lavenc.com/elsmarges.html .Quan vaig saber que canviava d'editor em vaig espolsar els prejudicis i me'l vaig anar a comprar. Fins ara no l'havia llegit. I no puc més que recomanar-ne, com a mínim, un article preciós: La volatilització de la literatura, de M. Carme Junyent.
.
L'article parla de com la homogenització lingüística porta la homogenització de tot el que hi ha al darrere de la llengua (els referents, la tradició cultural i literària, el context, el receptor...) i com això comporta la desparició d'allò que en diem "literatura" i la sustenta. L'autora no fa volar coloms. Tots sabem dels seus coneixements de llengües i cultures ben allunyades, i justament parla a partir de dades i fets comprovats en escriptors i cultures d'arreu que ja han passat o estan passant per aquests processos. És un article interessant, intel·ligent, fonamentat i que fa pensar. Que para atenció en un fenomen naixent al qual fins ara aqui no s'ha fet gaire cas. O gens. I estem a la cua, i tenim un número que farà que ens toqui aviat.
.
O potser ja ens comença a tocar, de manera subtil. Un cop llegit l'article es pot fer l'exercici d'aplicar tot el que s'hi diu a la llengua i la literatura catalanes. Els resultats són interessants. La volatilització de la literatura ja ha arrencat el vol.
.
El número s'obre amb la traducció de Preguntes, aromes i pensaments, d'Eduardo Chillida; sempre interessant i savi. I conté també un article de Joan-Lluís Marfany : La història de la diglòssia a Catalunya. També cal que es llegeixi. I un article sobre Fuster (etern Fuster) i déu n'hi do.
.
I cinc poetes escriuen "sobre la poesia i sobre la meva poesia". Em prometo a mi mateix parlar-ne un altre dia des d'aquí, però ja dic que en algun d'aquests textos també s'hi pot llegir una volatilització de la literatura (d'una altra mena, però volatilització també). Està molt bé que des de la revista es faci parlar a poetes sobre poesia i sobre la seva poesia, però em sembla que no han triat del tot bé. O bé sí que han triat bé per tal que els poetes es retratin. I també està molt bé llegir-se els poemes després de llegir el text de l'autor sobre poesia. Aquests són els nostres poetes? Doncs què hi farem.
.
Hi torno : Llegiu-vos l'article de M. Carme Junyent. Els Marges n. 73 (primavera 2004) pàgs. 61-75. Gràcies
.
.

19.8.04

 

Bucay, ai carai!

.
L'estiu serveix sovint per tallar amarres, però cada vegada es fa més difícil tallar una de les més dures, la dels diaris. Com més va, més costa de prescindir-ne. Així, abans d'ahir em vaig trobar en un bar d'un poblet de l'interior devorant l'únic diari llegible que hi havia, "El País".
.
D'aquell diari, com de tots, se'n podria parlar molt. Però vaig quedar astorat davant d'un requadre amb la col·laboració, que semblava regular, del senyor Jorge Bucay. No, no m'estranya; però aquestes bestieses sempre sobten, encara que es vegin lògiques. Vaig fer l'esforç de llegir-lo (era estiu, tenia temps per a perdre, no em veia ningú...) i una vegada més vaig topar amb un mur infranquejable entre l'estultícia i jo (no sé si estultícia és la paraula, però sona com volia). Em meravella, i sobretot m'espanta, veure com tanta tanta gent llegeix això. Alguns amics diuen: "si els serveix i els va bé, deixa que ho llegeixin". D'acord, però:
On som que tanta gent necessiti això i hi trobi consol?
Per què sembla que no hi hagi alternativa?
Per què els mitjans de comunicació i opinió en lloc de fer la feina que els pertoca es dediquen a promocionar aquestes coses?
Seria el mateix si aquestes coses les digués una altra persona amb una altra presentació física i pública? (perquè hi ha molta gent que diu el mateix, però com que no tenen aquesta aura els elimimen amb adjectius de "farsants", "simples", "aprofitats", "ingenus", "messiànics", "telepredicadors"...).
Com pot ser que algú trobi raó, seny i consol en aquestes obvietats descafeïnades disfressades de reflexió?
Per què ningú no desemmascara la veritable ideologia que hi ha al darrere i les seves conseqüències?
Com acabarà tot això?
Hi ha algú que hagi escrit alguna cosa analitzant i desmuntant els textos d'aquest senyor?
HI ha algun editor que hagi pensat a fer una contraofensiva una mica seriosa a tot això?
I, si hi fos: Els mitjans li donarien el mateix tracte?
Per què no hi ha visió crítica, i sembla que no n'hi hagi ni la possibilitat?
.
I les preguntes definitives:
Què hi feia jo en aquell bar llegint aquells despropòsits en lloc de sortir al carrer?
Què hi faig escrivint sobre tot això?
No sé; no sé què hi faig. Per això val més
plegar.

18.8.04

 

miquel gil

.
Fa temps vaig fer-me amb Orgànic, el disc de Miquel Gil. Ara mateix estic reescoltant Katà, que ha tret fa poc i que m'ha fet retornar a aquell. Sí que m'agrada molt en Miquel Gil, i per moltes raons. Una de les raons, potser la menys "autèntica" --perquè és la més racional i la menys visceral o sensitiva--, és per l'ús que fa de poetes contemporanis, la majoria joves. Recordo encara, a Orgànic, la impressió de sentir cantar uns versos com "Amaga l'arbre un riu" i de veure que era un poema (d'Anna Montero), i la recerca infructuosa del llibre, introbable, que va dur a altres llibres de la poeta valenciana (la recomano!!).
.
Miquel Gil, savi de música i de lletres, fa allò que gairebé cap cantant o músic no fa: aprofitar les paraules ben dites, i bones i belles, dels poetes. La majoria de cantants o musicons ens regalen textos mediocres i infumables que si alguna cosa fan és deseducar els qui els escolten. La veu adusta i seca de Gil, tan rica, fa brillar les paraules, i les paraules il·luminen i donen cos a la seva música i el seu cant. I això és bo.
.
He dit que Gil és savi. I, entre altres coses, ser savi deu ser això: saber aprofitar allò de bo que es té al voltant i posar-hi tan sols allò que es creu que només un mateix pot aportar-hi (en un acte de modèstia profunda; cosa de savis, també). Miquel Gil extreu la seva música dels anys, de la terra, d'allò més profund de l'ànima i de la història i hi acobla les paraules tretes d'allò més profund dels nostres poetes.
.
Que tinguem Miquel Gil per anys i panys i cants.
.
.
.
amaga l'arbre un riu
sota l'escorça
al cor d'aquest desert
on el record sedeja
amaga l'arbre un bosc
sota l'escorça
i és en l'escletxa
que dius amor
on arrela i s'enlaira
al cor d'aquest país
on la memòria
s'encova al fons dels mots
i germina
.
. . .
.
sota del salze
s'eixampla la terra
i a dintre
un món de saba
creix amb els sols
i amb les llunes brolla
.
així germina el gest
a frec de llavis
.
.
Anna Montero

14.8.04

 

Shakespeare a Santa Susanna

.
Hi ha malalties providencials. Per culpa d'una diarrea important algú no va poder assistir a la obertura del Festival Shakespeare de Santa Susanna i jo vaig ocupar la seva cadira.
.
L'obra: La Tempesta (versió castellana) de Helena Pimenta amb la companyia UR teatro. Alguna cosa no em va acabar de fer el pes, però en general funciona bé. L'Àlex Angulo (el contramestre borratxo) no se'n surt, la manera de representar Ariel és una troballa, Próspero aguanta fort... Segurament hi ha coses de direcció gratuïtes, i algunes molt discutibles (però al costat de tantes parides shakespearianes que hem d'aguantar, es defensa bé).
.
De tota manera, no volia parlar de l'obra en si, sinó del Festival. L'any passat va celebrar la primera edició i no en vaig fer ni més ni menys. Ara que l'he vist de prop només puc dir que crec que és un dels festivals més interessants de l'estiu català, si no és el més interessant. Una programació realment consistent (he comprat entrades per a 5 espectacles) que no es limita a allò conegut ni al vedetisme ni a l'exhibició (en quin festival d'estiu es fan conferències?). Una organització impecable i molt professional. Un poble que hi sembla ben abocat (ah! i uns municipals molt molt molt amables). I un lloc increïble: Can Ratés, una antiga masia fortificada convertida en casa senyorial amb espais exteriors per a dos grans escenaris en uns grans jardins on els qui vulguin fer de glamourosos poden sopar després de la representació. Un 10. Però sense l'exhibició impúdica, obsoleta i rància de Perelada, posem per cas.
.
Aneu a veure els Shakespeares de Santa Susanna. Cal descobrir-ho. Segurament llegireu això quan sigui massa tard. Si és així, comenceu per la pàgina web i apunteu-vos-ho per l'any vinent:
.
www.festivalshakespeare.com
.
és allò: Que els homes estem fets de la matèria dels somnis.
.
I una pregunta que sempre m'he fet: Com continua la història d'Ariel?

11.8.04

 

riu soterrat

Avui no he fet res. Res. Vida de gos. No cal que digui res. No puc dir-ho. Avui, ni he pensat, em sembla.
.
Mentida: A mitja tarda he agafat un llibre. Feliu Formosa, Darrere el vidre. (edicions 62 - Empúries, 2004). Així doncs, he fet coses, moltes. I he llegit, espigolant d'ací i d'allà, quedant parat a cada pàgina. I he pensat. I he fruït.
.
Feliu Formosa deu ser en aquests moments un dels poetes més grans i més interessants del nostre desgraciat panorama literari. I no només poeta: home de teatre, assagista (els seus diaris eren una meravella. Quan en publicarà més?), traductor (tots devem bona part de la nostra cultura a les traduccions d'aquest home), professor (què no hauria donat per assistir a les seves classes de traducció o de teatre!) i mil coses més. Hi ha una pàgina sobre ell i la seva obra. És una pàgina institucional. En un país normal, o culturitzat, hi hauria més de deu pàgines web sobre Feliu Formosa, fetes per universitats, associacions o simplement gent que el valora i que l'estima. Però aquí només una trista pàgina institucional que sembla feta per complir amb l'expedient. Què hi farem! És el preu que han de pagar els bons per ser d'aquest país. Els mediocres, en canvi, no paguen; cobren tot allò que no es mereixen.
.
.
Bé, deixem-ho córrer. La pàgina és:

http://www.escriptors.com/autors/formosaf/

Per altra banda, només cal repassar aquest volum de la seva poesia completa o els centenars de traduccions excel·lents que ens ha ofert, per adonar-se de la magnitud intel·lectual de la persona.

Au! ja m'he quedat feliç.

I per acabar-ho, agafo (a l'atzar, ho juro) un poema del llibre:


3


Riu soterrat, he conegut
l'esclat entre el rocam,
però estimo només
la terra que m'oculta.

Enyoraré potser
l'esclat entre el rocam
i t'estimaré a tu
que em contindràs.

(Pàgina 204. Poema pertanyent al llibre Impasse -1992-)




10.8.04

 

ara pla

Ara pla.
No tinc ni la més punyetera idea de res d'això. M'he embolicat a muntar un bloc (amb C, sisplau) d'aquests i ja no sé on sóc. D'acord que és més fàcil que fer un arròs amb suc, però ara com ara no ho tinc gaire clar.
Si algú arriba a aquest bloc un dia d'aquests, per favor, que prengui paciència. amb el temps ja ho anirem polint.
El que m'acollona són aquests blocs amb fotos i tantes cosetes. com es deu fer? Val la pena?
I el que m'espaordeix és la quantitat de blocs que hi ha, la gran quantitat de diarrea verbal, d'escriptors sense llibres i amb blocs. Això vol dir que alguna cosa canvia, o ja ha canviat. Però no sé si per bé, per mal o per què.
De moment, no res més. Anirem fent proves.
I com se fa perquè la gent sàpiga que existeix aquest bloc (incipient, però bloc,al cap i a la fi)?
ho anirem esbrinant.
si algú em troba pel mar de la xarxa, em donarà un cop de mà?
gràcies.

This page is powered by Blogger. Isn't yours?