29.9.04

 

espai clos

Volia enganxar una imatge, però no me'n surto.
És la coberta d'un llibre.
La volia enganxar pel títol i la imatge (del contingut no en sé res)

Es titula: "L'ESPAI CLOS, forum 2004 : notes d'una travessia pel no-res"

i hi ha una fotografia de l'entrada al Fórum (suposo)
és un llibre de Gerard Horta (edicions de 1984)

Com que no hi ha manera d'enganxar-la, l'explico.
Un bon títol




26.9.04

 

senyals, coses trobades, coses perdudes, fotografies...

.
Acabo de llegir el bloc del flux, i m’ha interessat molt el link que dóna de senyals. http://signsoflife.goose24.org/?sign=1

En proposem un altre, també de senyals, una mica més gamberro : http://www.donotenter.com/
Hi ha coses molt bones, com : http://www.donotenter.com/cool/signs/bathroom.html o http://www.donotenter.com/cool/signs/katima.html

Flux també parla de les frases trobades al carrer, de l’Enric Gomà. Des d’aquí proposem una sèrie de blocs de fotos de coses també trobades:
papers, notes, fotos... :
http://www.foundmagazine.com/
fotos trobades :
http://www.bighappyfunhouse.com/
coses trobades :
http://www.fotolog.net/addadada/
papers trobats :
http://www.fotolog.net/paperstrobats/ (En català. Aquest va ser l'inici de trobar els altres. De tant en tant es troba a bitàcoles.net)
la bellesa de les coses abandonades :
http://www.fotolog.net/discarded/
nombres en seqüència :
http://www.fotolog.net/sequential_nmbrs/
lletres trobades en les coses i els paisatges :
http://www.fotolog.net/alphabet/
lletres i nombres (també en català)
http://www.fotolog.net/sopadelletres/

Si entreu en aquests blocs de fotos (els fotolog.net/...), trobareu que us van remetent a d’altres. N’hi ha de realment molt interessants. Sobretot la sèrie de colors :
http://www.fotolog.net/rouge/ i podeu anar provant : /bleu , /blanc , / vert , /magenta , /purple , etc.

Us hi podeu passar una bona estona (Qualsevol excusa és bona per no treballar)

24.9.04

 

ara que hi penso

Ara que hi penso, tants dies parlant de Zagajewski (i un prologuet no li hauria estat bé al llibre?), s'ha anat parlant de l'edició de traduccions de poesia. I m'he adonat (allò de ser-ne ben conscient) que, de fet, qui està publicant traduccions de poesia en català són les editorials petites, que els costa més esforç i hi arrisquen més que una editorial gran. Quaderns Crema, sí (no ens la deixéssim!), i també Pagès, Negranit, Eumo, 96 (aquells quadernets petits: Rózewicz, Spaziani), Límits, Galerada, La guerra, Tàndem (r.i.p.?), etc. (i les que em deixo. Perdó pels oblits però no volia pas fer una llista exhaustiva). Tot editorials petitones. I al darrere, Proa, 62 i tots aquests.
.
Proporcionalment al volum d'edició, les petites publiquen molta més traducció i hi esmercen més esforços. Què passa? Que quan es fa gran una editorial passa a ser una altra cosa? Que quan es fa gran qui mana ja no és l'editor sinó el gerent? Que quan es fa gran ja no estem per punyetes i només volem comoditats i best-sellers? Que quan es fa gran el que importa són els beneficis immediats i no el catàleg o la feina feta?
.
Què passa? Una mica tot, oi? (i més). Doncs sí que anem bé.
.

23.9.04

 

breus

.
breu 1: Barcelona Review http://www.barcelonareview.com/cat/index.htm Deu fer dies que ha sortit, però l'he vist ara mateix. M'agrada la barreja que fan de literatura consagrada i de gent desconeguda, de literatura i altres arts (fotografia, il·lustració...), de serietat i lleugeresa... A vegades em fa pensar en una revista feta en una taula de bar; vull dir de miscel·lània i sense prejudicis. Si no la coneixeu, aneu a "números anteriors". Hi ha alguns monogràfics ben interessants.
.
breu 2: Ahir, buscant ara no recordo què, vaig anar a parar a la pàgina d'Els Marges, http://www.lavenc.com/elsmarges.html i hi ha l'índex del n. 74. Hi vaig veure una continuació de l'apartat "sobre poesia i sobre la meva poesia", aparegut al n. 73 i del qual vaig fer un comentari aquí (28-08-04). Ara aquest apartat continua, amb els poetes Albert Roig Antó, Montserrat Rodés i Víctor Sunyol. Vaig fer uns comentaris sobre la tria d'aquella primera part, que ara hauria d'esborrar. M'agrada la idea de continuïtat i de fer passar per aquesta secció una bona colla de poetes. A veure com es van explicant.
.
breu 3: I també ha sortit el "paper de vidre" http://usuarios.lycos.es/paperdevidre/ . el n. 27. Doneu-hi un volt, també. Revista oberta i interessant. Ja ho vaig dir un dia parlant de "el tacte que té": quan miro aquestes pàgines tinc la sensació d'estar llegint els inicis del que llegirem d'aquí a uns anys. I està bé això.
.
breu 4: Em sembla veritat el que deia un crític, que Nick Cave ha sortit d'una mena d'aiguaquiet on era en els darrers discos i que amb aquest doble (dos discs ben diferents l'un de l'altre: Abattoir blues i The lire of Orpheus) enganxa de nou el corrent i tira endavant. Els que l'escoltem sovint ens n'hem d'alegrar, recuperem el Nick Cave de The boatman's call i el de Your funeral,my trial, d'un sol cop.

20.9.04

 

quatre coses (que són dotze) sobre el post anterior

.
Mare de Déu! Quin enrenou! I jo que només deia quatre coses, sense veure-hi importància ni malícia. A casa meva, al meu poble, als meus bars, estem acostumats a dir les coses així, i ens entenem, i no ens tirem els plats pel cap. Acostumem a no tenir ningú per sagrat ni intocable, es pot dir de tot a tothom i no passa res; continuem prenent cerveses amb l’al·ludit, si convé. Aquí als blocs es veu que va diferent. Sembla que no es pot parlar tal com raja, i a més hi ha intocables. Sí que n’hi ha, perquè uns lleus comentaris que vaig fer sobre la Susanna Rafart (29-08-04) van provocar que alguns lectors afegissin molta més llenya al foc. I cada vegada que surt un tal Sam Abrams ningú pot estar-se de fer conyetes i comentaris. Però si es parla de segons qui (Vallcorba, per exemple) el món surt a defensar-lo com si fos Déu senyor nostre. Curiós.

Bé. Acabo d’instal·lar l’ordinador després d’una cura intensiva que li han aplicat (va fer un Crac! espectacular), i pensava escriure un bloc sobre la memòria, el guardar i llençar i tot això, de quan es tracta de papers i quan és virtual... (tots aquests dies he tingut l’angoixa de si perdria el disc dur). Però no. M’he repassat uns quants blocs dels que solo freqüentar i he començat a veure reaccions a les meves paraules sobre Vallcorba comentant un bloc de Flux. No sé si ho he llegit tot, i segur que no he assimilat tot. Però provaré de dir quatre coses (breus, si puc):

Una: Potser sí. Reconec que no vaig entendre la ironia que hi havia a les paraules de Flux. D’acord. Però permeteu-me dir que algú tampoc va entendre el to de les meves paraules i les va prendre irades. Deu ser allò que les paraules escrites poden ser traïdores perquè els manquen tots els altres elements de comunicació (to, volum, entonació, gest, mans, rostre...).

Dues: Per si no queda clar, enlloc no deia res de la tasca editorial de Quaderns Crema, que em sembla molt i molt bona. A les meves prestatgeries hi ha un munt de llibres d’aquesta casa i em sumo a tot el que s’ha dit aquests dies. És inqüestionable.

Tres: Potser sí que és lleig ficar-se amb la persona i no amb l’obra (ja he dit, però, que a casa meva es sol fer i no passa res), però de la mateixa manera que hi ha qui té mania a Sam Abrams o a Narcís Comadira (Ei!! No passa res!! Són noms a l’atzar!!), a mi el senyor Vallcorba (de qui reconec la seva vàlua, la seva obra i el seu criteri) em resulta irritant per una mena de petulància i falsa modèstia que li veig (i que potser no té). I això és el que deia. Què voleu que hi faci! Hi ha gent a qui deu passar el mateix amb mi; són coses de la vida. Sí que em vaig passar dient “Qualsevol cosa sensata que digui queda desautoritzada per la seva petulància”, perquè no és cert. Però cal llegir-ho també dins el context i en l’escalfament d’ànims de l’escriure. I cal entendre que aquests comenatris no es repassen ni es deixen reposar (i aquest tampoc). Per això són “en brut”.

Quatre: No diré, efectivament, qui són les persones que alguna vegada han esmentat tractes i jugades no gens netes per part de l’editorial i el seu director. Si elles no ho han fet públic i ho han dit en confidència (i no a mi directament, sinó a algú amb qui jo estava en aquells moments), no sóc ningú per dir res.

Cinc: Sí que em reafirmo en l’apreciació de l’estratègia editorial de “descobrir” un “geni” o dos cada temporada, la gran majoria dels quals desapareixen de mica en mica (o de cop); només cal veure el catàleg i repassar hemeroteques. Però creia que no calia dir o repetir que ha fet descobriments i operacions d’alt nivell. I tant! (Si voleu ja faré els deures i en donaré la llista). Respecte a l’Empar Moliner, ho sento, però el seu llibre no me l’he pogut empassar amb res. No m’interessa ni el què diu, ni com ho diu, i no sé què pretén més enllà de la prima superfície que ensenya. D’això en dic un mal llibre. Entenc i accepto que algú el pugui trobar genial o simplement bo, però jo ja l’he regalat. Prefereixo qualsevol narrador de debò a això.

Sis: En aquest sentit, tampoc em desdic d’esmentar la impressió que tinc que la crítica, els “periodistes culturals” i el món dels media està rendit als peus d’aquest senyor i li rendeix pleitesia i li riu totes les gràcies. És molt bo i s’ho deu merèixer. Però també es mereix (com els millors del món) la generositat de la crítica i de la visió crítica.

Set: També em sap greu que no s’hagi vist el to irònic o foteta del meu comentari dient que el darrer que tindré al cap quan vagi a comprar el Zagajewski (no hi he anat encara; les llibreries d’aquí no el tenen) és que estic ajudant al senyor Vallcorba. No em queixo, jo no vaig veure el to de Flux i altres no han vist el meu.

Vuit: Aquesta lectura errònia va lligada a l’espant que m’ha produït llegir alguns dels comentaris que el meu desafortunat blog ha suscitat. Hi ha gent que hi ha posat molt verí, molta mala llet que el meu comentari no tenia o no volia tenir. Uns atacs furibunds, lluny del “fair play” i la bona companyia que tenia entès que hi havia als blocs. Hi ha més adjectius virulents, acusadors, despectius i desacreditadors en els blocs de resposta que no pas al meu. I si no he dit res fins ara, no és per vergonya o ridícul, com diu algú; és perquè no tenia PC. Si hagués pogut anar responent, un a un, els comentaris, potser no hauria calgut omplir tantes pantalles.

Nou: M’agradaria, per acabar, esmentar els comentaris del mateix Subirana i d’un tal Antoni a les meves paraules. Comentaris crítics, és clar, però nets, educats, justos, irreprotxables; sense sang, sense revenja. Gràcies, perquè heu alleugerit la meva atropellada lectura de tota aquesta bateria de posts (i gràcies a Monteverdi, que també hi ha posat de la seva part).

Deu: Per acabar del tot, espero que aquest pobre i humil bloc no quedi estigmatitzat; que de tant en tant algú s’hi acosti, que el que s’hi digui i el que s’hi recomani i es comenti sigui llegit sense prejudicis. Gràcies. Algú deia que el rebombori estava bé perquè als blocs es necessitava polèmica, però en alguns casos el què s’ha engegat més que polèmica ha estat baralla. I no n’hi ha per tant.

Onze: perdoneu aquest comentari tan llarg. Purgaré les culpes i els que propers que vinguin seran curts. Gràcies de nou.

i Dotze: espero no haver de parlar més d’aquest tema. És el propòsit que em faig
.

11.9.04

 

d'editors i editors

.
Quan ha començat a fosquejar he tornat a casa. Anar amb bici va bé, i veus el món d'una altra manera. Després de la dutxa m'he passejat pels blocs que solo mirar. He penjat comentaris a un parell, i m'he quedat amb les ganes de comentar el darrer post de Flux (perquè crec que no hi dóna opció. Per què?). Per això ho faig aquí:
.
Senyor Subirana: estic d'acord amb el que diu del poeta Adam Zagajewski, i fins i tot ens posaríem d'acord en la valoració que fa de Sam Abrams (jo crec que, a més, és dels millors lectors de poesia catalana, tot i que crec que en alguns cassos es passa. Ja se sap: les amistats, les fílies... I els escrits a l'Avui només tenen un defecte: la llargada. Si sabés moderar-se seria millor, però del fons poques vegades tindria coses a dir-ne).
.
Ara bé, que digui textualment que comprem el llibre de Zagajewski perquè és la millor manera d'ajudar el senyor Vallcorba a fer els cinquanta anys de l'editorial, em sembla d'un cinisme desmesurat. No sé si vostè és amic o no del senyor editor de Quaderns Crema (jo no), però li ben asseguro que si una cosa em passa amb els seus llibres és que quan en compro un em reca molt per ser qui és (i com és) aquest editor. L'he sentit i l'he llegit, i em sembla d'una petulància tan extrema que qualsevol cosa sensata que digui queda desautoritzada. He conegut gent que hi ha tingut tractes editorials i de debò que la imatge que me n'he format m'aconsella restar lluny d'aquest senyor. Sort que només sóc un simple lector i no l'hauré de tractar mai.
.
Per altra banda, la seva estratègia de fer creure al món (com a mínim un cop l'any) que acaba de publicar el gran descobriment de la narrativa catalana, ha sembrat les llibreries d'autors mediocres venuts com a genis i que al segon o al tercer llibre ensenyen tot el llautó i s'obliden. La premsa i els crítics el temen i li segueixen el corrent dient-li "amén" a tot i rient-li les gràcies. El penúltim "descobriment" deu ser l'Empar Moliner, que escrivint és justeta justeta, per no dir directament dolenta, i sembla que hagi de ser el futur de la nostra narrativa, i ningú no gosa agafar el seus llibres i ensenyar com no sap escriure i com li falla tot l'edifici. Però com que fa gràcia (diuen) i és de Quaderns Crema, doncs anem empassant-nos coses d'aquestes.
.
És clar que com a editor ha fet coses bones. Però quan vagi a comprar el llibre de què parla, senyor Subirana, la darrera cosa que tindré al cap és que estic ajudant el senyor Vallcorba, perquè si em passa això pel cap encara em quedaré sense el llibre.
.
I ja ho he dit.

10.9.04

 

poètiques possibles

.
Algú va dir un dia que potser si no fos pintor (i tan bon pintor) la poesia d'Albert Ràfols-Casamada seria més valorada i llegida, però que la pintura li ha tapat l'accés a lectors i crítica. Potser sí, però no ho crec gaire. A cap lector de poesia d'aquest país no se li escapa que A. Ràfols-Casamada és un dels poetes mes importants i influents del nostre present literari (i si se li escapa, és que no és prou bon lector o buscador de poesia). Que no se'n fa cas? Tampoc no se'n va fer mai (ni se'n fa) a Vinyoli, o V. A. Estellés. Però ja hi estem fets, no ve d'aquí.
.
Tot això ve a tomb perquè m'he quedat al sofà amb el volumarro Signe d'aire, que recull tota la seva obra poètica (1939-1999). I m'ho he tornat a passar d'allò més bé. Però molt.
.
I ara copio un poema una mica emblèmàtic. No és pas dels que m'agraden més, ni de cap dels tons que m'atrauen més de la seva obra, però és una presa de posició, una declaració d'intencions, un conjunt d'actituds, una sensibilitat... unes "poètiques possibles" :
.
.

AMPIT. POÈTIQUES POSSIBLES

Ampit. Mirador.
Espai obert a les idees. Espai de creació.
Sense límits.
Totes les possibles poètiques personals.
Ampit de la finestra de l’ara més instantani.
Allò que s’està fent, allò que s’inicia.
Retrobar coses que ja han passat, però no exhaurides.
Aventura del crear. Goig d’experimentar. Passió d’analitzar.
Concisió. Densitat.
La brevetat com a principi actiu.
Camp obert a la reflexió, a la imaginació, al plaer.
Aire fresc entre les pàgines.
Rius d’imatges, ponts de paraules.
Castells de paraules, escales d’imatges.
Caminar sempre uns passos endavant de la nostra ombra.
Apuntar alt per atrapar alguna cosa.
No témer el que és estrany ni el que és bonic.
Fer una bandera dels nostres gustos.
Fugir dels dogmatismes.
Les coses es fan perquè es volen fer.
L’únic principi: creure en el que fas tot dubtant-ne.
Ironia.
Que el bosc ens faci veure els arbres.
No oblidar el nostre meridià, però seguir tots els paral·lels.
Recolzats a l’ampit contemplar —contemplant-nos dins— el paisatge.


ALBERT RÀFOLS-CASAMADA
Signe d’Aire. Barcelona: Proa, 2000 (p. 649)



http://www.escriptors.com/autors/rafolsc/pagina.php?id_sec=61
http://www.barcelonareview.com/23/c_casa_poem.htm (Selecció de poemes. Al final de la pàgina hi ha links a textos sobre ell, textos d'ell...)
http://www.caixamanresa.es/fundacio/arxiu/rafols/rafols1.htm


9.9.04

 

colometa versus conxa

.
No voldria que ningú es prengués aquest apunt com disparat contra res ni nigú en concret, ni menys contra Joan Ollé, sinó disparat contra l'oblit, la manca de memòria, la poca documentació, la frivolitat...
.
La cosa és La plaça del diamant, dirigida per Joan Ollé i interpretada per tres actrius molt molt grans (la Carulla, la Renom i la Pons). Ja que l'obra és un monòleg en primera persona de la protagonista, amb una llengua exquisida, l'Ollé s'ha decidit per una dramatúrgia essencial i preciosa, i al servei del text. Tres actrius, assegudes en unes cadires, el van dient a l'escenari. Molt bé, molt bé.
.
Però, que jo hagi llegit o sentit (i no ho he llegit i escoltat tot), ningú no s'ha referit a la dramatúrgia de Pedra de tartera, la novel·la de Maria Barbal, que va fer Joaquim Vilà i Folch, estrenada el 19 de novembre de 1989 i publicada el 1991 a la col·lecció L'escorpí d'edicions 62. I representada un munt de vegades per companyies diferents.
.
Aquesta dramatúrgia consta de tres dones, que encarnen tres edats diferents de la protagonista i que van desgranant la seva història alternativament (des del present, el record, el desig...). Si fa o no fa (o gairebé igual) que aquesta de l'Ollé de La plaça del diamant. No vull pas dir ni insinuar cap idea de còpia. Ni Vilà Folch ni Ollé no han inventat res i les seves dramatúrgies són ben diferents i originals. Però demanaria a crítics, periodistes i a gent de cultura i de teatre, una mica de memòria o de referents i algun esment a la tradició, que al capdavall és la nostra tradició i la nostra història recent. I sembla que no en tinguem.
.
És una mostra més (mínima i inòcua) d'aquest buit total en el qual ens movem i ens fan moure; un buit total que no ens deixa ser ni saber que som, que no deixa construir res en aquesta cultura i no li deixa tenir cos. I així anem.

7.9.04

 

quatre blocs


Avui, que no tenia temps de res, m'he despertat cap a les sis sense poder dormir més i, per fer alguna cosa, m'he passejat per uns quants blocs.

He repescat el QUADERN DE SONS http://desons.blogspot.com/ i m'he quedat de pedra perquè en cada un dels quatre darrers hi he trobat moltes afinitats. Perejaume, la Dickinson, Barceló, uns llibres que m'ha descobert i que hauré de buscar, unes "feines pendents" que m'han interessat d'allò més, uns textos breus la mar de suggerents, simples i sense pretensions... Aneu-hi. No he pogut resistir la meva inèrcia de no fer comentaris, perquè li havia de dir.

També he passat pels QUADERNS http://www.quaderns.net/ i hi he trobat un sarcàstic i ben cert decàleg per triomfar en el món de la literatura. Sort que encara ens queden alguns escriptors que el que no pretenen és triomfar, sinó fer bona literatura. El que passa és que queden sepultats per tots els altres. I què no dir dels editors??

I pels BITS EN BLOC, de Quintana Seguí, http://bits.quintanasegui.com/ , que parla d'un llibre extraordinari (i qui n'ha parlat? Al que dèiem abans d'autors i editors, ara caldrà afegir-hi la crítica): Teoria de l'striptease aleatori, de Josep Perelló (València:Tres i Quatre).

I, per acabar, un vol amb l'AEROPLÀ DEL RAVAL http://tinavalles.blogspot.com/ (que em sembla que va ser el primer bloc que vaig conèixer, sí) que fa (com ara jo, però molt i molt millor) un repàs pels blocs darrers i cita aquests apunts en brut. Gràcies.

Va bé, i recomforta, trobar veus amigues, o paral·leles, o convergents, o amb sintonia, o acordades, o harmòniques. Gràcies a tots i totes.

Ara ja s'ha anat fent clar (2/4 de vuit!!! encara faré tard!!). L'Armenteres (rac1) diu que ha plogut molt i va explicant què passa pel món. Penso que no m'agradaria gens ser periodista/locutor. Haver de repetir tantes i tantes vegades tanta merda! I dir-ho com si fos la primera vegada que algú ho diu, quan companys teus i tu mateix ho heu repetit des de fa vint-i-quatre hores! I anar dient aquestes notícies! Que et deuen anar entrant de mica en mica cap a dins de tot. Ui, quina por!
Armenteres: Cuida't molt, que àquesta teva feina no és gaire sana.



6.9.04

 

Lê Quan Ninh


Feia dies que me n'havien parlat, li buscava la pista per botigues de discs i fins avui no se m'ha acudit de buscar-lo a la xarxa.

És Lê Quan Ninh, un percussionista francès molt interessant. A la seva pàgina web hi he trobat un text seu molt i molt suggerent i intel·ligent: Abecédaire (incomplet) á l'usage des improvisateurs. http://www.lequanninh.net/?voir=textes&id_texte=19&lang=fr (es pot llegir també, crec, en anglès).

A la seva pàgina http://www.lequanninh.net/ podreu trobar-hi una biografia, discografia, textos seus, textos sobre ell i uns quants arxius mp3. Potser nous interessarà ni una mica, però estaria bé que obrís els ulls o les orelles a algun navegant desvagat. I si no... Què hi farem! Un altre dia serà.



3.9.04

 

consulta : com posar links?


Algú, sisplau, podria dir-me com posar links en aquesta llista de l'esquerra? I com posar-hi comptadors i totes aquestes cosetes que la gent hi té? Ho vaig provant i a part de fer embolics considerables, no hi ha manera.

Gràcies.

 

tacte! tacte!



He entrat a la web d'EL TACTE QUE TÉ, http://www.eltactequete.com/index2.htm , i ja tenen número nou (i en portem 18). Aquesta revista (i d'altres) em fan posar força optimista. Lluny de propagandes i figuracions, totalment independents, sense cap mena de personalisme, només amb ganes de fer una revista i fent-la ben feta, una colla de gent (que sé que són joves) ja fa divuit números que ens ensenyen coses, que tradueixen autors interessants, que ens descobreixen escriptors d'aquí, que fan entrevistes ben interessants...

Aquí, les dues traduccions (Vittorini i Nicolas Bouvier --descpnegut per a mi--) són molt ajustades, Els textos d'Adrià Salas i Elisenda Hurtado, tot i deixar entreveure la seva joventut, mostren que hi ha altres maneres de narrar i gent que busca camins no trepitjats. Llegiu-vos la "queixa" de Judit Mulet. No és la primera vegada que ho sentim, però d'una generació com la seva (suposo) i amb aquest to, potser no ho hem sentit gaire; i hi ha detalls bons. I m'omple de simpatia nostàlgica que descobreixin l'Orgia d'en Sisa.

EL TACTE QUE TÉ demostra que és veritat que hi ha gent que treballa bé, que hi ha bons relleus, i potser demana que (ara o un altre dia) aquestes energies tinguin més altaveu i més possibilitats en un món de llops com aquest.

Entreu-hi. I si no la coneixeu, doneu una volta pels números anteriors. Us hi esperen moltes sorpreses. (i us ho diu un que ha corregut una mica de món).

Cal agrair a aquest personal la feina que (ens) fan. Com a mínim, llegint la revista. I és un gust per a le sneurones i un bon exercici. Potser els retreuria, d'aquest número, que és una mica massa formal i que a l'entrevista li falta alguna cosa (un historiador?). Però ... Gràcies i ENDAVANT !!


1.9.04

 

i ara què?

.


I tot allò que havies de fer durant les vacances?
Haurà d'esperar l'estiu vinent?
Ho faràs amb una esgarrapada aquest cap de setmana?
No es farà mai?

Vés a saber...
De moment, encara durant uns dies durarà l'eufòria dels començaments.
Després... ja ho veurem.


This page is powered by Blogger. Isn't yours?