9.9.04

 

colometa versus conxa

.
No voldria que ningú es prengués aquest apunt com disparat contra res ni nigú en concret, ni menys contra Joan Ollé, sinó disparat contra l'oblit, la manca de memòria, la poca documentació, la frivolitat...
.
La cosa és La plaça del diamant, dirigida per Joan Ollé i interpretada per tres actrius molt molt grans (la Carulla, la Renom i la Pons). Ja que l'obra és un monòleg en primera persona de la protagonista, amb una llengua exquisida, l'Ollé s'ha decidit per una dramatúrgia essencial i preciosa, i al servei del text. Tres actrius, assegudes en unes cadires, el van dient a l'escenari. Molt bé, molt bé.
.
Però, que jo hagi llegit o sentit (i no ho he llegit i escoltat tot), ningú no s'ha referit a la dramatúrgia de Pedra de tartera, la novel·la de Maria Barbal, que va fer Joaquim Vilà i Folch, estrenada el 19 de novembre de 1989 i publicada el 1991 a la col·lecció L'escorpí d'edicions 62. I representada un munt de vegades per companyies diferents.
.
Aquesta dramatúrgia consta de tres dones, que encarnen tres edats diferents de la protagonista i que van desgranant la seva història alternativament (des del present, el record, el desig...). Si fa o no fa (o gairebé igual) que aquesta de l'Ollé de La plaça del diamant. No vull pas dir ni insinuar cap idea de còpia. Ni Vilà Folch ni Ollé no han inventat res i les seves dramatúrgies són ben diferents i originals. Però demanaria a crítics, periodistes i a gent de cultura i de teatre, una mica de memòria o de referents i algun esment a la tradició, que al capdavall és la nostra tradició i la nostra història recent. I sembla que no en tinguem.
.
És una mostra més (mínima i inòcua) d'aquest buit total en el qual ens movem i ens fan moure; un buit total que no ens deixa ser ni saber que som, que no deixa construir res en aquesta cultura i no li deixa tenir cos. I així anem.

Comments: Publica un comentari a l'entrada

<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?