26.10.04

 

Chet Baker & Jean Serra

.
Plou
Chet Baker (Chet baker sings and plays from the film "let's get lost". BMG, NOVUS, RCA, 1989)
Jean Serra (Convocat silenci. Ed. 3i4, 2003) :
.
Hi ha marges obscurs a les sèquies del record, territoris vedats a les mans òrfenes, catúfols regirant les aigües tèrboles del malson.
Hi ha vents refugiats a la sagrera del meu cor, llavis nets de culpa, nets de ràbia, nets de vòmits.
Hi ha pedregars recorreguts pel fàstic, joiells que remenen la cobdícia, mosaics que cremen com la lava dels volcans.
Hi ha sols que dansen a la matinada del primer dia d'estiu, arbredes ansioses de pluja, orenetes repetint el vol lleuger dels innocents.
Hi ha carrers transitats per la por, al·lots que empaiten gossos pels solars d'ortigues, cabanyes de cartó protegint el sensual tempteig.
Hi ha verbs que no diuen res, feixes freqüentades pel corb i l'esparver, talps que roseguen la mentida.
Hi ha escoles buides, tallers on el vici s'aprèn com un ofici, crims comesos per gent polida i ben vestida.
Hi ha mirades com deserts, deserts que creixen com un espai desert, paraules freturoses de ser dites.
Hi ha boques mossegades per l'espant, portes que comuniquen la sorpresa, crepuscles que confonen les distàncies...
.

23.10.04

 

teatre què?

.
Em pregunto si una de les funcions del teatre públic és programar teatre comercial d'èxit segur. I m'estimo més no respondre.
.
Em pregunto si una de les funcions del teatre públic és produir una companyia comercial d'èxit assegurat amb una obra comercial d'èxit assegurat. I m'estimo més no respondre.
.
Em pregunto si una de les funcions del teatre públic és produir teatre mediocre i vendre'l com a "gran teatre". I no goso respondre'm.
.
Em pregunto si una de les funcions del teatre públic és no programar cap obra de risc ni cap obra de compromís estètic o social. I no vull respondre'm.
.
Em pregunto si una de les funcions del teatre públic és vendre's a la demanda fàcil i oblidar la seva funció de servei públic, a la cultura i al país. I no vull respondre'm
.
Em pregunto si una de les funcions del tealtre públic és programar exactament igual que un teatre privat. I em pregunto si és un bon símptoma que la programació d'un teatre públic no es pugui distingir del teatre comercial. I no goso repondre.
.
Em pregunto si un teatre públic que no ha gosat encara programar ni un Joan Oliver, ni un Carles Soldevila, ni un Espriu ni un Pedrolo (per dir alguns noms i prou) i a qui el teatre del país se li acaba amb Rusiñol, Sagarra, Belbel i Benet i Jornet (i unes engrunes pels joves), pot permetre's de programar altre teatre català de molt més baixa categoria. I no sé respondre.
.
Em pregunto què coi hi fan els Dagoll Dagom al Nacional, amb les cançonetes i la barca. I no tinc paraules ni idees per a respondre; només vergonya aliena i el sentiment que algú s'està mofant del Teatre i de la Nació.
.
Em pregunto en quin país passaria una cosa així. I no en trobo cap.
.
Em pregunto si aquesta és la línia del nou Nacional. I em temo que ja sé la resposta.
.
Em pregunto si la gent que porta el nacional saben què vol dir "Teatre Nacional". I també sospito la resposta.
.
I em pregunto, finalment, per què ni,un punyetero "periodista cultural" no diu res d'aquesta barrabassada. I em temo que també tinc algunes possibles respostes.
.
Hi anirà molta gent i serà un gran èxit, i sortirà a tots els diaris i a les televisions (Que bé!!!). Però ningú no dirà mai res de res sobre la política d'aquest Teatre Nacional. --"Que ningú no es mogui, que podria saltar del vaixell".
.
Quants despropòsits, quants errors, quanta ideologia, quant de llautó que ensenya aquesta estrena ! ! ! !
.

19.10.04

 

un virus?

Serà un virus?
.
Des de fa uns quants dies comencen a saltar blocs d'aquests. TDQ, la Gardeny, etc. I alhora comencen a florir blocs i més blocs que no diuen gaire res de nou.
.
Uns quants blocaires interessants (hi combreguis o no) se'n van, i n'arriben molts d'aquells on segurament no tornaràs (perquè l'adolescència et queda força lluny, per sort).
.
I un mateix fa dies que no diu res aquí (el temps, la feina, les presses...)
.
Serà cosa de la tardor? (propensa als suicidis, diuen) Serà un virus? Serà que un cop conegudes les coses cansen i es perd la il·lusió?
.
ai, ai ai...
.
Com aquest post, per exemple, que no diu res ni res, i me'l podria haver estalviat. I us el podria haver estalviat.
.
Jo, per si de cas, no dic que me'n vaig; només que freqüento altres bars i que no vinc tant a aquest, però sí que hi vaig venint, i hi aniré venint.
I espero que amb converses més interessants.
.
Ara mateix, però, me'n vaig a comprar xocolata. Que és més interessant que escriure per escriure (o per dir que no t'has mort encara).
.
Fins aviat. I sisplau, els que quedeu, no us n'aneu. Gràcies
.

14.10.04

 

barcelona, on ets?

.
Després de llegir l'article setmanal de Pilar Parcerisas a l'AVUI, i sobretot de l'última part, m'ha tornat a venir la imatge de la Barcelona que ens van fent els seus polítics:
Una ciutat cada vegada menys capital de res, cada vegada menys ciutat de cultura, cada vegada menys ciutat especial, original o amb encant. Una ciutat cada vegada menys capaç de fascinar ningú, cada vegada amb menys carisma, amb menys història, amb menys interès, amb menys vida pròpia, amb menys personalitat, amb menys valors dels que un dia la van posar al capdavant de les ciutats mediterrànies.
Una ciutat que s'ha venut tota ella pel plat de llenties del turisme circumstancial i l'enriquiment ràpid (dos "valors" que un dia s'acabaran).
Una ciutat cada vegada més provinciana, més de mentida, més còpia, més parc temàtic. Una ciutat pensada de cara al turista i no de cara al país ni de cara als barcelonins. Una ciutat d'"usar i llençar", una ciutat de tot-a-cent, una ciutat que l'únic que vol és omplir hotels i omplir espais de "cultura de masses". Una ciutat que ha renunciat a tot allò que volia ser i que està perduda, enlluernada per miratges. Una ciutat provinciana, pobra i que es va empobrint (per molt que alguns s'hi enriqueixin).
.
Barcelona és la fàbrica preciosa, i rendible, amb una història i un paper en l'entramat social i cultural, i que ara l'hereu escampa ha aterrat per construir-hi un macdonalds. I de retop, tot el país li va al darrere.
.
Aquí, l'últim paràgraf de l'article. Parla d'art contemporani (el tema és la bienal d'Art de Sevilla), però el que diu és vàlid per qualsevol forma de creació o de cultura:
.
Intents fallits a Barcelona: Aquest exemple sevillà ens porta sens dubte a reconsiderar l'intent fallit de la primera triennal d'art que es va aixecar a Barcelona l'any 2001, sense acabar de prendre el vol. Algú en sap res aquest 2004? Barcelona està massa mediatitzada per les infraestructures creades i l'art necessita d'entrada espais on poder respirar per ell mateix. Difícilment trobaríem a Barcelona un espai en desús tan immens com el de la Cartuja, que pugui proporcionar sorpreses a l'espectador. ¿Encara queda algun complex industrial al Poblenou que permetés moure alguna pedra per a l'art contemporani en llibertat i independència dels grans museus?, que deixés parlar la creació per la creació? A Barcelona, l'art s'utilitza com a coreografia dels grans esdeveniments, gairebé com un element decoratiu més que els artistes esperen com aigua beneïda, però no amb el propòsit que s'aixequi per la seva pròpia força. Sembla que hem perdut uns quants trens, que fora de la nostra regió ningú no coneix els artistes catalans perquè ningú no els promou, ni en tot Espanya el món de l'art té cap interès per apropar-se a Catalunya, no tenim ambaixadors de cap mena i quan traiem el nas a altres llocs ens miren com alienígenes en terra estrangera tot preguntant-nos si ens hem perdut. Sevilla encara és capaç de vendre els seus artistes al tren de l'art internacional, però Catalunya ha deixat colonitzar des de fa massa temps el seu territori per l'art internacional sense demanar res a canvi, pensant-se que n'era protagonista -res més provincià!-, anorreant la creació pròpia i fent que els seus artistes se sentin els més marginats del món: manca de revisions de les trajectòries, manca d'aparadors per a la nova creació i manca d'intercanvis amb altres comunitats i països. Mentre diem sí bwana i welcome pagant religiosament amb impostos públics a tot el que i el qui ve de fora, anem perdent dia a dia oportunitats d'imposar la renovació de la nostra tradició artística, molt més gran que totes les altres, en una actitud que si no es corregeix ràpid farà que només es pugui titllar la nostra societat de decadent.
.
L'article sencer: http://www.avui.es/avui/diari/04/oct/14/k180214.htm
.
i ens quedem curts (per educació i perquè tenim son)

11.10.04

 

guillem de berguedà de nou (passa-ho)

.
M'ha arribat aquests dies i, mirant mirant, veig que es va acabar de fer el gener de 2003. I em toca l'orgull no haver-ne tingut notícia fins ara, tan tard. És el doble disc que Francesc Ribera ha dedicat a Guillem de Berguedà. Ha posat al dia dels textos i els ha fet musicar. Tots els trenta-dos poemes (l'obra completa) del trobador més dolç i més violent de la Història, i un dels més excelsos poetes de l'edat mitjana catalana.
.
Confesso que d'entrada no tenia massa confiança en el producte. No m'interessa gaire (de fet, gens) la trajectòria dels Brams, el grup que lidera Francesc Ribera (Titot). Però un cop escoltat el disc he hagut de canviar els prejudicis que tenia respecte a aquest personatge. La feina que ha fet penso que és admirable, i molt ben feta (res a veure amb el que podria semblar: prejudicis!):
.
Les adaptacions al català modern dels poemes de Guillem de Berguedà estan molt ben fetes. Conserven metre i rima (algunes, de dificultat extrema), juguen amb el significat de fons dels textos, i incorporen de manera natural alguns detalls imprescindibles per a la comprensió de tot plegat (això només es pot veure amb l'edició de Riquer al costat --Quaderns Crema!!--). No crec que un "poeta oficial" ho hagués fet millor. Hi ha ofici i esperit.
.
Les músiques són fetes per músics diferents de tots els Països Catalans (es pot dir encara això?), i de tota mena d'estils i escoles (Biel Majoral, Manel Camp, Joan Reig, Jordi Batiste, Miquel Gil, Jaume Arnella, Joan Isaac...), i pràcticament totes estan molt encertades. Els arranjaments són justos i ben trobats, amb un conjunt orquestral que barreja instruments "moderns", "clàssics" i "nostrats".
.
No sé... He quedat molt parat davant d'aquest disc. L'obra completa de Guillem de Berguedà en un doble CD. Sentir en paraules d'ara i amb música d'ara aquells mots de Berguedà, el ressò d'aquell temps (amb totes les connotacions de la cavalleria, el vassallatge, l'amor cortès i la mala llet de Berguedà), és un goig. No sé quin èxit ha tingut això (imagino que poc, al menys pel que me n'ha arribat), però val la pena de fer-ne ressò. Tampoc sé fins a quin punt la Generalitat hi ha ajudat (sí que hi ha el logo, però ja se sap... I n'hi ha tants, de logos, que m'ensumo que tots hi han posat una mica de misèria). Només sé que m'han vingut unes ganes molt grosses de dir-ho a tothom i de recomanar això. I aquí estic, escrivint-ho.
.
El disc és : "Francesc Ribera, Titot, Guillem de Berguedà; obra completa musicada". I és editat per Plural Produccions (info@pluralproduccions.com), tot i que crec que la distribució és de Discmedi i Blau: discmedi@discmedi.com ; http://www.discmedi.com (93 284 95 16). No, no tinc comissió. Només que penso que és una molt bona feina bastant ignorada.
.
Si us ha picat la curiositat, ja em daré per ben pagat.
.

9.10.04

 

lectures de dissabte

.
7. Pertot arreu busquem l'incondicionat i sempre trobem només coses.
.
9. Mai no arribarem a comprendre'ns del tot, però podem i arrribarem més lluny que només a comprendre'ns.
.
47. [...] La poesia és allò absolutament real. Aquesta és l'essència de la meva filosofia. Com més poètic més vertader. [...]
.
49. Proposició principal --Només es pot acabar essent en la mesura que ja s'és.
.
17. Jo = No-Jo -- proposició superior de tota ciència i de tot art.
.
32. Tota ciència esdevindrà poesia -- després que hagi esdevingut filosofia.
.
13. (la bellesa és allò visible kat exoxin.)
.
19. Imatge -- no al·legoria -- no símbol d'alguna cosa estranya -- símbol de si mateix.
.
4. Llenguatge: unió d'una matèria del pensament sensible concreta amb signes sensibles. El signe és una intuïció hìpotètica determinada per una representació.
.
53. El llenguatge no és l'àmbit de representació apropiat per a la filosofia, tampoc no ho és per a la música i la pintura.
.
Filosofia contemporània? Sí : Novalis (Fragments. a cura de Robert Caner-Liese. Quaderns Crema, 1998)

7.10.04

 

Jelinek : Brillant

.
Brillant, sí. Elfriede Jelinek és brillant. Ja ho sabíem.
.
Ara, però, vull dir que brillant que és el món cultural i editorial català i castellà. Avui, dijous 7 d'octubre, escolto a la una del migdia les notícies de Catalunya Ràdio. Diuen que han donat el Nobel a l'escriptor austríac nosequè. Realment, el nom era inintel·ligible. De seguida penso: El nom s'assembla a Elfriede Jelinek, però han dit "escriptor" i no "escriptora". Tot i que éssent austríac... Deu ser que s'han equivocat. Doncs no. Es veu que no podia ser una dona escriptora Nobel. Havia de ser, "naturalment", un home, i home l'han fet (precisament a ella!).
.
Brillant, doncs, el servei de redacció i documentació de Catalunya Ràdio (si no haguessin desmantellat Catalunya Cultura, potser algú els hauria pogut informar de qui és la senyora aquesta).
.
I brillant el món editorial català i el castellà. En català, ni una trista traducció. En castellà, El ansia, a Versal, el 1993; La pianista, a Mondadori, el 93; i Los excluídos, el 92, també a Mondadori.Tots tres llibres "introbables", diuen els periodistes: Mentida!! N'hi ha munts a llibreries de saldo. Si us afanyeu encara els podeu trobar abans no els retirin per multiplicar el preu per 10. Ni tan sols van gosar reeditar La pianista quan se'n va fer la meravellosa pel·lícula.
.
Brillant també TV3, que no té ni una imatge de Jelinek i passa fragments de la peli "La pianista" i d'ella només una foto horrorosa i superampliada.
.
Brillants els "periodistes culturals" que queden desconcertats (ràdios i TV.; no podem parlar de la premsa, encara) i van posant adjectius que l'únic que fan és que l'oient d'entrada pensi que aquí hi ha coses rares: no hi ha res estrany: hi ha una narradora excel·lent; una de les retratistes més lúcides i extraordinàries dels nostres temps; una lluitadora sòlida. Una de les veus europees més imprescindibles.
.
En fi...
.
I estem contents, també, perquè una mica és com si l'haguessin donat a Thomas Bernhard. I per què, com hauria fet ell, Jelinek ja ha anunciat que no anirà a recollir el premi "per malaltia" quan, coneixent-la una mica, costa ben poc endevinar el perquè. Sembla que tots els austríacs intel·ligents siguin igual (Kraus, Bernhard, Jelinek...)
.

5.10.04

 

a l'infern amb arthur

.
Esperit meu, alerta. No hi ha solucions de salvació violentes. Exerceix-te! --Ah! la ciència no va prou de pressa per a nosaltres!
.
--Però m'adono que el meu esperit dorm.
.
Si estigués sempre ben despert a partir d'aquest moment, aviat arribaríem a la veritat, que potser ens circumda amb els seus àngels plorant!... --Si hagués estat despert fins en aquest moment, fóra que jo no hauria cedit als instints perniciosos, en una època immemorial!... --Si hagués estat sempre ben despert, navegaria en plena saviesa!...
.
Oh puresa! puresa!
.
És aquest minut de desvetllament el que m'ha donat la visió de la puresa! --Per l'esperit hom va a Déu!
.
Lacerant infortuni!
.
Una temporada a l'Infern, Arthur Rimbaud
(I que bé el va traduir --i viure-- el senyor Palau i Fabre)
.

3.10.04

 

comentari a "Salms"

.
Salms comenta la qualificació que fa Borges de Lorca com a "poeta menor" (a l'entrevista de "A Fondo" emesa ahir al 33). No m'he pogut estar de fer-li un breu comentari. (Hi ha errors de mecanografia. Perdó)
(Potser alguna hora el refaré i l'allargaré.)
http://salms.porcar.net/index.php?p=258#comments
.

 

correus rai! i la ràdio?

.
Ha fet molt de soroll la multa a correus per no usar el català (al meu poble ho tenen tot, tot, en ridícul bilingüe). Molt soroll per no-res. Per no-res per vàries raons, una multa a correus és com un bridis al sol. Ja començaria a ser hora (massa tard!) de multar de debò els incompliments de la llei de normalització (que és ben modesta i baixa de sostre i permissiva). Però potser seria millor actuar per altres cantons molt més eficaços.
.
Per què es deixa impune la destrucció sistemàtica de la llengua per part dels mitjans de comunicació? Parlo, sobretot de la ràdio, que escolto força. Ni sintaxi, ni fonètica, ni lèxic, ni morfologia... Res no queda sencer quan passa pel paper i la boca d'uns professionals que es guanyen la vida amb la comunicació oral; és a dir: amb la llengua. En una emissora desconeguda (escoltada en una botiga) avui mateix he sentit "varapal" (parlant del congrés del PP), i tots tan aamples. Però estava escrit! Era en una notícia que llegia el locutor. No és res; és un petit exemple. Ja no existeixen els pronoms febles. Ja no existeixen les vocals neutres. Ja no hi ha distinció entre esses sonores i sordes. S'han acabat les regles de subordinació de temps verbals. Elisions i sinalefes? i això què és? S'han acabat les regles dels diftongs: feu-ne o no allà on us vagi més bé. Comes i punts? els locutors els ignoren absolutament i fan pauses als llocs més inversemblants (dificultant en gran manera la comprensió del que pretenen llegir). Entonacions de pregunta, de subordinació...? Ni parlar-ne!...
.
I ja no parlem d'un concepte que hi havia abans, que era l'"estil", la consciència de la bellesa i l'elegància d'allò que es redacta. No cal mirar-s'hi gens: la llengua és el de menys; el que interessa és una altra cosa (quina? si estem treballant amb la llengua!).
.
I encara deu ser més exagerada una petició tan simple com la de conservar l'entonació de la llengua (del català, no del castellà o de l'anglès) i tenir-ne cura. Hi ha manuals de pronunciació i entonació. N'hi ha, sí. I hi ha una manera d'entonar i pronunciar el català, els diferents tipus de frases (element tan important com la sintaxi o el lèxic), però els professionals de la llengua (com són els locutors) no saben ni que existeixi aquest concepte.
.
A cada noticiari, a cada programa es podria fer una llista d'errors sovint molt llarga. M'imagino els pobres assessors i correctors de les emissores (les que en tenen): sabent que fan una feina inútil, que ningú en fa cas i que són els últims micos de la casa.
.
No m'estranya, perquè el mateix passa amb els assessors de llengua oral d'alguns teatres (com el Teatre Nacional de Catalunya): ja poden anar dient i aconsellant, que els actors passen absolutament dels seus advertiments. Ells són actors, i famosos, i ningú no els ha d'anar a explicar com cal pronunciar una frase. (Els actors: uns altres professionals de la llengua molts dels quals sembla que tinguin com a missió destrossar-la.) Igualment m'imagino els locutors: absolutament insensibles a la llengua, inconscients, inconscients del mal que fan i, sobretot, amb cap ganes d'esforçar-se un pèl per fer-ho bé.
.
Potser és una mica dràstic, però no hi ha altre remei que aplicar als locutors i redactors la mateixa llei que s'aplica a correus: Multa a qui trepitja la llengua. O, al menys: qui destrossa la llengua, que no la toqui. En un país civilitzat i que s'estima la llengua (i que creu que és un puntal de la seva natura i la seva cultura), és inconcebible que des de mitjans audiovisuals (i públics!!) es destrossi la llengua impunement. Com a mínim, aquests locutors i redactors (tenen noms i cognoms) han de desaparèixer de les ones. Que facin una altra feina, i si són incompetents en l'ús de la seva eina de treball, que els acomiadin. Som un país seriós o no? Ens creiem això de la llengua o no? Volem tenir un model de llengua o no? Aquest model l'han de donar els poders públics des dels mitjans de comunicació o no? Han de vetllar per la qualitat de la llengua que s'exposa al públic o no?
.
Doncs actuem en conseqüència. Menys multes a Correus i més mirar com tracten la llengua els que la tenen com a eina de treball i l'exposen diàriament al país (i ja no parlem si treballen per la Generalitat). Al capdavall, el model de llegua es fa des d'aquests llocs. I anant com anem, anem al suicidi.
.
No sé qui s'ocupa de la politica lingüística, però aquesta és una de les feines de més vital importància ara i en aquest país. I m'hi jugo el que sigui que no es farà res. Per què? Doncs perquè això de la llengua, de debò de debò, anant a fons, no els interessa gens ni mica. Segur.
.

1.10.04

 

V. A. E.

.
¿Què té aquest home que cada vegada que hi vaig a parar hi quedo enganxat?
És com un torrent, com un rierol, com una gran cascada, com una mar en calma, com un temporal marí, com un rial de muntanya, com un riu calmós, com una ribera de pollancs, com una bassa d'aigua clara, com un llac d'alta muntanya, com una pluja lenta i constant, com ploure a gavadals, com un ribell sota el sol, com el pou més fondo, com un degoteig petit, com llimerol sobre llosa, com pantà de fúria continguda, com torrentada impetuosa, com xipoll al mig del camí, com gorga ombrosa, com aquella onada incessant, com el pou a l'oasi, com corrent marí, com sèquia d'horta, com espès aiguamoll, com l'obi al revolt, xipoll content...
...I se m'emporta i m'empeny, entre versos i versos...
.
.
.
I
"Escolta", diu, per dir alguna cosa,
sense tenir encara noció
del que ha de dir irremissiblement,
i recolzant, o demorant, l'enigma.
Li mira, ell, el pit, agressiu, bell;
i ella segueix, desmenjada, caient-se,
car no li ve la frase que aguardava,
i desisteix, tal vegada, de dir-la:
"Escolta, anem", i van enlloc, i callen;
li fot un colp de peu a una pedreta,
i aixeca pols, una pols o coloms.
Lluny, xiula el tren, entre els albercoquers.
.
.
.
III
Molt més humà, més pobrament humà,
jo sóc aquell que implorava un ajut
amb balbes mans, amb la boca de pols,
com demanant una almoina de vida.
.
.
.
XII
"Anem al llit", et propose, besant-te,
bruna, la pell, els pits, el coll, la boca.
"Anem al llit", et mussite, i t'agafe
en un grapat, tendral, amorosíssima,
els teus cabells, el mugró de l'orella,
amb gran amor i por de soledat.
I amb tarannà de qui ja no pot més,
ni resistir ni resistir-se més,
ets ja dempeus, dintre del meu abraç,
tot assentint, amant: Anem al llit."
.
.
.
XVII
Eficient, delicada, dolcíssima,
ha estat la mà, descapollant-me, tèbia,
càlidament treballant amb la llengua,
fent-me sentir aquell delit extrem,
mereixedor de la glopada unànime:
mai no podré oblidar aquest dia.
M'has enramat de besades molt grates,
fent-me vessar engrunes seminals.
.
.
.
. VICENT ANDRÉS ESTELLÉS, L'AMANT. (obra completa, 5)

This page is powered by Blogger. Isn't yours?