29.11.04

 

rectifiquem, doncs

.
Uns amics m'han recriminat que titllés de "patètiques" les discussions sobre qui va i qui no va a Gualajara.
.
I tenen raó. Però no tota.
.
És veritat que el més patètic és saber com s'han fet les llistes i els perquès de cada elecció. I que el més patètic és la llista mateixa. Per això remeto a un article a l'Avui de l'inefable Sam Abrahams que parlava de tot això, i que penso que estava ben encertat.
.
Però també és veritat que al costat d'aquestes discussions, que són de fons, n'hi ha de vol gallinaci, de patètiques, que l'únic argument de fons que tenen és l'envegeta de la capelleta més estreta i rancieta i el "per què aquell sí i jo no?".
.
Ho dic només perquè consti.
.
I perquè m'agradaria que algú un dia escrvís la veritable història de la tria guadalajarenca
.
I gràcies als que m'heu posat comentaris. De tant en tant va bé saber que algú llegeix aquestes coses que ni un mateix no sap perquè escriu.
.

27.11.04

 

lluites pel poder en el panorama poètic

.
El patètic enrenou guadalajarià segurament ha esmorteït una guerra que s'està duent a terme, m'han dit, en el panorama de la poesia catalana. Es veu que un cop mort Miquel Martí i Pol s'estan movent les fitxes per nomenar el seu successor com a "poeta del regne", "poeta del règim", "poeta del poble", "poeta nacional", "poeta mediàtic", "poeta dels 10 més venuts", "poeta oficial", "poeta més llegit", "poeta dels cantautors", "poeta dels mestres", "poeta de nadales, casaments i esqueles" o com se vulga dir.
.
Ja se sap que aquest és un país on només hi cap un element de cada espècie (un pintor, un poeta, un narrador, un crític, un arquitecte, un modern, un avantguardista, un perruquer...), i que a aquest element se li fan tots els honors, i els altres que s'espavil·lin. Doncs bé, ara el lloc de poeta està buit i es veu que hi ha corredisses per ocupar-lo.
.
Per un cantó, l'excercit Margarit ataca per la dreta, mentre que hi ha uns moviments sinuosos de les hosts Casassianes per la "soi-disant" esquerra "soi-disant" moderna. Mentrestant, el Centre que detenta el poder prova de Subiranejar algú de la seva companyia (o a ell mateix). Però hi ha qui imparablement vol Bofillitzar el tron reial, o bé enForcanar-lo. Pel flanc lilós, la cosa es mou entre la Peça rodona (que no té gaires opcions per qüestió d'edat) o bé la que ens té Refarts de la seva estultícia. Mala peça al teler tenen les dones (que tenen representants molt millors, però discretes i que no entren en lliça). La cosa es complica quan s'ha desenterrat un especimen congelat, Bru i Salat (però molt fat), que ara remou la cua també pel camp de la lírica. I a més sembla que torna a engegar motors l'ínclit Hosanna Susanna a veure si encara pot xuclar més de l'erari públic (i del gaudinià). Des del diari, s'enCastillona un altre candidat que es vol anarcoide (doncs per què vol poltrona?), mentre que d'un altre diari un pretendent mascle i gironí fa esforços per no quedar-se enrere i, Comadira que comadiraràs, va fent la viu viu. A tot això, s'ho mira de lluny el Pare Abraham, i rumia la seva jugada, a veure a quin excèrcit aposta, el mateix que fa un altre mentre Alça la móra. L'Abraham voldria que Santpere ocupés el tro, però aquest ja té el del Cel (hi fa de porter, diuen) i tampoc no és cosa de coronar terceres edats; i el que l'alça recerca entre gins, sobrassades i quelis algun nom illós, que de moment no troba (se li han mort els bons). A l'altra banda ho observa també el tripartit FolchCornudellaPuigtobella tot repassant les llistes dels seus representats a veure qui col·loquen. I també comença a moure's l'exchèrcit sudista, sense un candidat clar (les hosts enemigues els tenen azaplanats). Ja ho veieu: que la cosa es mou.
.
Més o menys així m'ho han explicat. Si non é vero, é ben trobatto. I deu ser força veritat. La guerra ara és sorda i molt oberta. Però quan sigui a quarts de final, serà dura i cruel, i es farà sentir més. M'agradarà mirar-ho, de lluny, com sempre. I anar observant, des d'ara, els moviments de l'un i de l'altre i interpretar-los en clau d'Assalt al Poder.
.
El rei ha mort. Visca el Rei!
.
Però, sisplau, feu-me cas: aneu a buscar la poesia allà on és i no allà on us volen fer anar els mercaders de la cultura i estrategues ocults. Que es barallin ells pel poder, que això els distreu. Mentrestant, els de debò van escrivint bona poesia. Busqueu-la; tampoc no és tan difícil.
.

 

le son du jour

.
http://www.lesondujour.com/liste.html
.

25.11.04

 

però... existeix lleida?

.
Vaig llegir a l'Avui del dissabte o diumenge passat que s'havien donat a Lleida els Premis Vallverdú d'Assaig i Màrius Torres de Poesia. Ho explicava bé, amb una foto dels guanyadors i tot això. I esperava que en parléssin altres diaris del país. I no. I esperava una mica més d'informació en dies successius; sobre les obres premiades, sobre els autors... I tampoc. Després de la notícia ràpida d'urgència, res més.
.
És que són uns premis de segona fila? Doncs no. Tenen prou història i prou prestigi i els han guanyat autors importants, els jurats són de prestigi i són premis que han fet molta feina en aquest país on l'assaig sobretot és un parent més pobre que les rates.
.
És que els de Lleida no es preocupen de divulgar el premi i fer-ne ressò? No tinc dades, però m'hi jugaria alguna cosa que hi han posat tota mena d'esforços i de recursos.
.
És que els guanyadors són mediocres i desconeguts? De cap manera. Pere Ballart ha guanyat el premi Vallverdú. Ballart deu ser un dels pocs homes savis que parla de poesia, i en parla molt bé. El seu assaig sobre la ironia (Eironeia, la figuración retórica en el discurso literario moderno. Ed. Sirmio) i el llibre El contorn del poema (Quaderns Crema) són dues peces essencials per a saber coses de la poesia i de la poètica, i per adonar-se que encara queda gent que pensa i escriu bé. I Júlia Zabala, el de poesia. Amb tres llibres publicats, Zabala és una de les veus joves de la poesia del País Valencia. El premi li serviràsegurament perquè se la prengui més seriosament i pugui ser alguna cosa més que "una jove promesa valenciana". Uns premis, doncs, molt ben atorgats (sense saber, és clar, qui més s'hi presentava).
.
Doncs, per què no se'n parla tant com d'altres premis molt menys importants? Perquè es fan a Lleida, segurament. Així de simple, ras i curt. Lleida és tan lluny de Barcelona!!!
.
I així ens va. I després direm que ens hem d'acostar a València i a les illes. Si ni a Lleida no arribem!

24.11.04

 

e. m.

.
L'he trobat abandonat en un racó de prestatge. Fa mesos i mesos que va arribar a casa i va quedar per allà oblidat. Que és el que sol passar al nostre país amb treballs com aquest: l'oblit i el menysteniment.
.
És un breu estudi introductori a Cioran i a la seva obra, amb una petita antologia de textos. L'autor, Joan M. Marín, fa un esforç notable per aproximar Cioran al lector corrent. I se'n surt prou bé.
.
Però segur que s'ha venut poc, que no se n'ha parlat gairebé gens, i que les llibreries el van retornar a la distribuïdora al cap de poc temps i ara només deu trobar-se en set o vuit llibreries en tot el país (tirant llarg), que és el que passa amb la majoria de llibres: que desapareixen i mai més no se'n sap res. I amb una mica de sort d'aquí a set o vuit anys l'editorial farà desparèixer l'estoc del magatzem. I així haurà acabat la vida del llibre: sense ni tan sols haver començat.
.
Després direm que no es fa assaig, que no hi ha col·leccions de divulgació del pensament... És clar. Amb el poc cas que se'n fa, qui és l'espavil·lat que ara es posa a treballar en un llibre així?
.
I aquesta és la tragèdia. La nostra misèria. (Senyor Subirana: Què hem de fer? -si és que es pot fer alguna cosa.)
.
Una mostra de l'antologia de textos:
.
El Paradís era l'indret on se sabia tot i no s'explicava res. L'univers abans del pecat, abans del comentari.
Un llibre ha de reobrir les ferides, fins i tot provocar-les. Un llibre ha de ser un perill.
.
Quina decepció que Epicur, el savi que jo més necessite, haja escrit tres-cents tractats! I quin consol que s'hagen perdut!
.
Cada ésser és un himne destruït.
.
Totes les anomalies ens seduiexen; en primer lloc la vida, anomalia per excel·lència.
.
Ser o no ser. Ni l'un ni l'altre.
.
Sense Bach, la teologia estaria desproveïda d'objecte, la Creació seria fictícia, el no-res peremptori.
Si algú li ho deu tot a Bach, aquest és Déu.
.
Joan M. Marín, E.M. Cioran, L'escriptura de la llum i el desencant. València: 7 i mig editorial, 1999

22.11.04

 

sobre qualsevol tema

.
... si no en sé res!
... si no sé res!

15.11.04

 

de la matèria de shakespeare

.
Acabo de legir a FLUX, el blog de Jaume Subirana, la referència al diàleg d'El falcó Maltès, quan "al final de la pel·lícula, en què el policia es pregunta com és que l'estatueta del falcó negre pesa tant, de què deu ser, i Sam Spade li respon que del material amb què estan fets els somnis." [sic].
.
A partir d'aquí, voldria només apuntar que aquest concepte (que ha usat molta gent, entre altres Jaume Fuster com a títol per a un recull de contes) apareix segurament per primera vegada a Shakespeare. A l'escena primera de l'acte quart de La Tempesta, Pròspero després de parlar amb els esperits, Iris i Ceres, i parlant de l'efimeritat i l'evanescència de la naturalesa humana, diu: Que els homes som fets de la matèria dels somnis (som de l'estofa de què són els somnis, diu Sagarra).
.
Només ho apunto com a dada, perquè és bo que aquestes cites vagin escampant-se, perdin la referència i esdevinguin del pòsit col·lectiu. Però també és bo recordar d'on vénen.
.

13.11.04

 

brou nou

.
un disc de Xavier Maristany que posa en solfa d'ara i d'abans unes quantes cançons populars.
.
El músic diu:
Totes les músiques són alguna cosa més que música. Un crit ancestral, una memòria --sovint col·lectiva--, uan emoció, potser d'abans de néixer. Tenim dintre nostre un magatzem de records. BROU NOU tracta d'això, visita antigues remors sonores, velles tonades catalanes de tradició oral. Però no ho fa amb cap esperit metòdic de recuperació ni tan sols de de posada al dia: BROU NOU s'apropia de la tradició i la mira, la sent, des d'avui amb una nova --radicalment diferent-- mirada sobre ella. Com tota música, un viatge. I com tot viatge, una recerca emocionada.
.
Ara mateix l'estic escoltant (per quarta o cinquena vegada seguida), i és un plaer. Saviesa musical, humor, conceptes molt diferents, execució impecable, respecte i llibertat, Vida. Música.
.
La veu d'un contratenor excel·lent (Xavi Sabata), voltada de percussions imaginatives que van des de la lírica a l'espasme (Marc Vila i Aleix Tobias), baix i mandola (Guillem Aguilar), veus, vents i "sorollismes" de tota mena(Xavi Lozano), amb la composició, direcció, música i manipulacions elctròniques i vents de Xavier Maristany, que ens té acostumats a sorprendre'ns a cada projecte.
.
Torno a estar igual d'emprenyat que quan vaig descobrir (tard) el doble cd de Francesc Ribera dedicat a Guillem de Berguedà. Per què no s'ha parlat d'aquest disc com es mereix? Com és que ni TV ni ràdios ni diaris no n'han parlat? La data és de 2003 i sembla un disc secret, o segrestat pels mitjans i per tothom. No hi ha dret!!!!
Em sembla un tractament molt interessant de la música popular, fresc, culte, divertit, potent, lliure, irreverent i respectuós, gens previsible, gens lligat als corrents de revindicació i posada al dia de la música popular que estem acostumats a veure. Al darrere hi ha alguna cosa més que posar-se a fer "cançó popular"; hi ha música, sense etiquetes. I un plaer d'execució i d'audició.
.
Us costarà de trobar, però val la pena la recerca:
XAVIER MARISTANY, BROU NOU. La col·lecció del taller, 33.
Taller de músics. Cendra, 34. 08001 Barcelona. Tel. 93 443 43 46. Fax. 93 329 72 11. management@tallerdemusics.com

9.11.04

 

de botigues i llibreries

.
"4 euros a les llibreries que són alguna cosa més que un supermercat de llibres".
.
Així acabava el post de l'altre dia, que només volia ser una incitació al llibre de Picco della Mirandola. I és que és això. Més o menys o exactament això.
.
Hi ha dos tipus de llocs on pots anar a comprar llibres: les botigues on venen llibres i les llibreries. Per desgràcia hi ha moltes botigues on venen llibres i molt poques llibreries. Per qüestions de feina vaig sovint a "llibreries" del país, i em toca escoltar moltes vegades com els botiguers parlen de llibres i en recomanen. I això em posa malalt. La majoria de vegades és horrorós sentir com els botiguers de llibres expliquen coses als pobres clients. No cal que un llibreter sigui un crític literari, però hauria de tenir un mínim de sensibilitat lectora, bon gust, criteri i tot allò que hauria de fer-ne una persona a qui el lector pugui confiar-li una cosa tan important com les lectures. La majoria no deixen de repetir les consignes dels suplements dominicals o les revistes de paper-couché, si no és que repeteixen el que expliquen els viatjants o els fulls de propaganda. La majoria estan venuts a la publicitat i han llegit ben pocs dels llibres de què parlen.
.
Si per ser carnisser, posem per cas, o metge, o paleta, s'han de saber quatre coses de l'ofici (més que embolicar i tornar canvi), sembla que per vendre llibres no calgui ni llegir. I sé de què parlo. Ens queixem que es llegeix poc. És normal: es menjaria ben poca carn si la majoria de carnissers no sabessin tallar-la bé, o si et donessin per fer a la brasa uns daus per estofar, o si te la donessin passada, o sense reposar, o si seguissin una frívola moda temporal. Doncs això és el que passa amb els suposats llibreters. I no passa res, ningú no es queixa.
.
Sort que hi ha llibreters de debò. Gent que llegeix, que és capaç de saber els teus gustos, que té sensibilitat i gust, que estima els llibres, la lectura i la literatura, gent que són bons professionals. Sort en tenim.
.
Només fer un prec: aneu a llibreries de debò, amb llibreters de debò. I (important) no us fieu de les aparences. A vegades, molta façana, molta aparença i bon renom amaguen un ben pobre contingut.
.
I una proposta: Oi que existeix un carnet de capacitació per vendre aliments o per fer segons quines feines? Per què no s'imposa un examen de capacitació per a llibreters? Potser perquè si es fes ens quedaríem gairebé sense? (veient el que he vist, no m'estranyaria)
.

7.11.04

 

llibret


Giovanni Pico della Mirandola
Oratio de hominis dignitate

(Discurso sobre la dignidad del hombre)
Trad. Adolfo Ruiz Díaz
Colección Pequeños grandes ensayos
Universidad Nacional Autónoma de México, 2004

4 euros a les llibreries que són alguna cosa més que un supermercat de llibres


6.11.04

 

Thomas Hardy : The caged goldfinch

.
THE CAGED GOLFINCH

Within a churchyard, on a recent grave,
I saw a little cage
That jailed a goldfinch. All was silence save
Its hops from stage to stage.

There was inquiry in its wistful eye,
And once it tried to sing;
Of him or her who placed it there, and why,
No one knew anything.

Thomas Hardy. de Moments of vision (1917)


LA CADERNERA ENGABIADA

Al cementiri, en una tomba nova,
he vist una gàbia
amb una cadernera. En el silenci
se la sentia com saltava.

Interrogava amb ulls pensius,
i provà de cantar;
qui l'havia deixat allí i per què,
ningú no ho sabé mai.


Traducció de Josep M. Jaumà (ed. 62, Barcelona , 1995)


EL JILGUERO ENJAULADO

Dentro del cementerio,
puesta sobre una tumba muy reciente,
vi una pequeña jaula y, dentro de ella,
un jilguero en su cárcel.
Todo estaba en silencio
salvo sus saltos de un nivel a otro.

Había una pregunta en sus pensativos ojos,
y una vez intentó cantar.
De aquel o aquella que ahí lo pusieron,
y por qué,
nadie sabía nada.


Traducció de Joan Margarit i Sam Abrams. (La veleta. Granada, 2001)
.
.
Per a reflexionar-hi una mica. Si més no, hi convida.

4.11.04

 

uix bush!

Uix, marduix! Poc gruix, sangfluix, capfluix. Embruix d'entrecuix. Calabruix, caluix en escruix. Garbuix de gambuix o peluix. Dibuix que cruix. Uix!
Puix Bush, atabuix.

2.11.04

 

coses vistes

Al poble on visc fa mesos que fan obres. Hi ha una plaça que fa anys i panys que estava adoquinada i ara la volen "arreglar" (que vol dir canviar per fer veure que fan coses o per seguir la moda; que vol dir espatllar). Per fer les obres, van prohibir-hi el trànsit i ja fa mig any o així que no s'hi passa. Doncs ara, de no passar-hi, entre les llambordes hi creix una herbeta ben bonica, i en alguns racons s'hi han fet unes herbotes altes i grosses i fortes.
I això m'agrada.
.
En una altra plaça estan fent l'enllosat nou. Un cop posat, com que encara no està del tot enllestit, no s'hi pot passar. I entre les lloses posades de nou ja creix també l'herbeta.
I això encara m'agrada més.
.
Està bé que la natura respiri i es filtri entre tones de ciment. Mentre hi hagi verd, hi ha esperança.
Esperança que un dia tot aquest munt de totxos, quitrà i ciment quedi com aquells temples oblidats enmig de les selves de Sudamèrica o de la Índia.
.
De moment, anem esperant i confiant.

1.11.04

 

pro defunctis

.
Una tarda tranquil·la.
A fora, rúfol.
A dins:
T. L. de Victoria. Requiem. Westminster Catedral Choir (Hiperion, 1987)
Couperin. Leçons de Ténèbres. A. Deller, P. Todd, R. Perulli, M. Chaouis (Harmonia Mundi, 1970)
Charpentier. Leçons de Ténèbres du Jeudy Sainct. Concerto Vocale. René Jacobs (Harmonia Mundi, 1978)
.
Després arriben uns amics i costa el que costa explicar i fer-los creure que és música que m'agrada, que de tant en tant l'ascolto, que avui m'ha vingut bé això i que no té res a veure amb què sigui dia de morts (o demà, o ahir; no ho se ben bé).
.
Ara mateix, ves per on, sona el Nusrat Fateh Ali Khan. Que també és "de missa", però és una altra cosa.
.



This page is powered by Blogger. Isn't yours?