30.12.04

 

el que vull pel 2005

.
El primer esguard per la finestra al matí
El vell llibre retrobat
Rostres plens d'entusiasme
Neu, el canvi de les estacions
El diari
El gos
La dialèctica
Dutxar-se, nedar
Música antiga
Sabates còmodes
Comprendre
Música nova
Escriure, plantar
Viatjar
Cantar
Ser amable.
.
Plaers, de Bertolt Brecht. Trad. de Feliu Formosa
.
-per a mi i per a tots-

29.12.04

 

s s

.
Òstia! la Sontag!!!
.
i ara, què?
.

28.12.04

 

tv de qui? país de qui?

.
tv3, la meva?
Avui he vist un anunci a tv3. Era del Corte Inglés. Parlat en castellà, però un nen que escrivia en una pantalla d'ordinador, escrivia en català (si no m'hi he fixat malament).
No entenc res.
Algú m'ho sabria explicar?
Té explicació?
En quin país vivim?
Vivim en un país?
.

27.12.04

 

recomprar els regals

.
Ahir, 26 de desembre, a les 17:42, vaig rebre un e-mail d'Amazon. Deia: No esteu satisfet amb el vostre regal? Doncs veneu-vos-el. I era un anunci del seu servei de compra-venda i de productes de segona mà. L'endemà del dia dels regals ja es posa en marxa el segon negoci: Us recomprem més barat allò que un vostre parent ha comprat (a nosaltres o a la competència) per regalar-vos i que no us ha agradat, i li ho vendrem a un altre a qui faci gràcia; una mica més barat del que li vam vendre al vostre parent, però més car del que us ho recomprarem.
.
Quin negoci! Ara ja venen dues vegades el mateix producte. Aviat no caldrà ni treure els regals del magatzem d'Amazon (o del Corte Inglès). Si no t'agrada, els ho dius i ells ja te'l compraran abans d'enviar-te'l.
.
Per què fem regals? I: Per què quan no se sap què regalar es regalen discs i llibres? Potser seria millor una ensaïmada, que al menys algú o altre se la menjarà.
.
Ara, la visió comercial d'Amazon és de lloar. Just quan maleeixes els ossos a la cunyada pel que t'ha regalat, ve Amazon a salvar-te. Tant de bo hi hagués un servei així per als objectes de decoració i bibelots inútils!
.

26.12.04

 

nadal nevera

.
M'aixeco a la nit i per fer alguna cosa obro la nevera. El que he vist allà dins, però, era un pessebre. Un pessebre de debò. Enmig la foscor de la cuina, aquella llum provenia d'un prestatge amb uns quans pots, formatge, iogurts... Tot plegat feia un pessebre preciós. Ha estat la meva epifania d'aquest Nadal, una aparició. Després d'això ja no podré veure cap pessebre sense pensar que és de cartró-pedra, d'estar per casa. Aquell era el pessebre definitiu.
.
Al matí he obert de nou la nevera per agafar una mandarina i ja era tota una altra cosa, estava davant d'una vulgar nevera mig buida de menjar, com totes. La visió havia desaparegut. Però sempre tindré en mi aquell pessebre a la nevera una nit propera al Nadal de 2004.
.
(Oh! Que mono!)
.

22.12.04

 

e-mail

.
No hi ha ningú
Només la por
I
Un poema d'infern
Que puja cap al seu centre
.
Joan-Peire Tardiu
.
.
Rebut per e-mail. Hi ha gent que envia coses ben curioses.

.

19.12.04

 

de fa trenta anys

.
L'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana no sé exactament què fa ni per què serveix, però fa poc ha reeditat el llibre La generació literària dels 70, que el 1971 van escriure Oriol Pi de Cabanyes i Guillem-Jordi Graells i que gairebé no va arribar a les llibreries (segrestat per l'aparell franquista) fins el 1976.
.
Repassant-lo es poden fer moltes consideracions i deduccions. De com ha canviat el llenguatge de la crítica i el llenguatge col·loquial (la major part del llibre són entrevistes); de quines coses deien alguns esriptors el 1970 i què diuen trenta-quatre anys després; de com va ser feta la tria dels 25 estrevistats, sota la "tutela" de les forces vives de la cultura i la universitat del moment; de qui hi ha i qui no hi ha; de com han evolucionat les trajectories literàries d'uns i altres; de totes aquelles certeses i totes aquelles il·lusions que hi havia en els darrers anys de la dictadura...
.
Ara, però, em quedo amb una impressió més vague i més general: He fet l'exercici de pensar en un llibre semblant escrit ara mateix: qui hi hauria, què es diria, amb quina llengua es diria i amb quin esperit s'hi parlaria. D'aquests membres de la "generació dels setanta" m'ha agradat la manera d'expressar-se, la profunda convicció de les seves idees polítiques i literàries i alhora la senzilesa i la "humilitat", si espot dir així, amb què les exposen, la naturalitat de la feina d'escriure; sense divismes, sense escarafalls, sense consciència de ser la generació que en certa manera donaria una empenta decisiva i fonamental a la literatura. Sense creure's el paper que acabarien fent en el panorama de les lletres; només creient en la literatura, en la feina ben feta i en la seva responsabilitat (hi ha excepcions, és clar, però és la tònica).
.
Tan diferent d'algunes generacions posteriors, que fan dubtar que creguin en la literatura, en la feina ben feta o en la responsabilitat, i creuen de manera absoluta en el paper que diuen que acabaran fent en el panorama de les lletres.
.
Són consideracions, les primeres. Potser en vindran d'altres.

 

assaig - heretgia

.
L'actualitat de l'assaig és l'actualitat de l'anacronisme. L'hora li és menys favorable que mai. Es troba aixafat entre una ciència organitzada en la qual tots pretenen controlar-ho tot i a tothom, i que exclou allò que no s'ajusta al consens mitjançant lloances hipòcritament exalçadores d'"intuïtiu" i "suggeridor", i una filosofia que s'acontenta amb les restes buides i abstractes d'allò que la professió científica encara no ha ocupat i que precisament per això esdevé per a ella objecte d'una activitat de segon grau. Però l'assaig s'ocupa amb allò que hi ha de cec en els seus objectes. Voldria fer esclatar, amb conceptes, allò que no entra en els conceptes o allò que revela, per les contradiccions en què aquests s'emboliquen, el fet que la xarxa de la seva objectivitat és mera cerimònia subjectiva.
[...]
.
-I acaba dient:
.
Per això la llei formal més pregona de l'assaig és l'heretgia. Mitjançant la contravenció de l'ortodòxia del pensament es fa visible en la cosa allò que és secreta i objectiva finalitat de l'ortodòxia de mantenir invisible.
.
Theodor W Adorno. L'assaig com a forma. Trad. Gustau Muñoz. Publicacions de la Universitat de València. València, 2004. (col. Breviaris, n.3)

16.12.04

 

ivan ilitx

.
-S'ha acabat! -va dir algú sobre seu.
Va sentir aquestes paraules i les va repetir dins de la seva ànima. "S'ha acabat la mort", va dir-se a si mateix. "Ja no existeix."
Va agafar aire, s'aturà a mig sospir, es va estirar i morí.
.
Lleó Tolstoi. La mort d'Ivan Illitx. Trad. Anna Estopà. Quaderns Crema, 2001


14.12.04

 

ja està

.
Ja està.
S'han acabat els dies de mar d'hivern, bona companyia, llibres i música.
És un privilegi, ho sé, tenir dies de festa diferent de la majoria. Però també suposa treballar quan no n'hi ha ganes, o quan tothom està de festa.
Ara bé, aquests dies que passen lents mentre el món va tan de pressa són un regal que ho compensa tot.
Al costat del mar, hi eren també, entre d'altres, Leopardi, Thomas Hardy, Ungaretti, Bach, Monteverdi, Coltrane... I les gavines.
Ja està. Fins una altra.
.

4.12.04

 

ponts

.
Avui tothom parla de com queda de buida Barcelona en uns dies com aquests. Perquè es veu que se’n va molta gent a fora. Però més buida queda encara una ciutat petita. Aquí, els qui se’n van són molts menys, i en menys proporció, però són coneguts que es troben a faltar: pel carrer, a l’hora acostumada no et creues amb aquell desconegut habitual, al forn del pa hi ha un rètol a la porta tancada: “tancat fins dijous dia 9”, els veïns de dalt han callat de cop i no se senten ressonar les seves passes, al bar a l’hora d’esmorzar hi manquen alguns dels habituals (i tens el diari per a tu sol)... Ningú no en parla, però als pobles l’èxode és més profund. No és cosa de quantitat sinó del que es troba a faltar, o bé gent, com a Barcelona, o bé presències, persones, com aquí. Però als noticiaris només els interessen els nombres.
.
Mentrestant, John Coltrane posa fons a Bernardo Atxaga
.

3.12.04

 

el desert creix

.
El desert creix: ai d'aquell que alberga deserts!
La pedra cruix arran la pedra, el desert devora i escanya.
La monstruosa mort esguarda bru-roent
i mastega - la seva vida és mastegar...
No oblidis, home, la voluptat extingida:
tu - ets la pedra, el desert, ets la mort...

Friedrich Nietzsche.
(Poesies. Trad. Manuel Carbonell. Barcelona, Quaderns Crema, 1998)

1.12.04

 

m. m. i p., víctima

.
Llegit avui en una crònica a l'Avui sobre els afers de Guadalajajajajara ( http://www.avui.es/avui/diari/04/des/01/380101.htm ):
.
Veintisiete poemas en tres tiempos, el llibre que Miquel Martí i Pol va treure després que se li declarés l'esclerosi múltiple, editat per Libros del Umbral, va ser presentat per Joan Margarit, que va haver d'aclarir que "desgraciadament" no podria prendre la paraula l'autor dels poemes, tal com havia anunciat el presentador de l'acte. Margarit va ressaltar que, exceptuant Verdaguer, mai cap poeta havia rebut tant d'afecte i adoració: "Verdaguer fou víctima del poder i Martí i Pol, víctima de la fatalitat de la malaltia, i tots dos van ser adorats pel poble".
.
Una cosa voldria dir (a part que la poesia de Martí i Pol no m'interessa ni molt ni poc, sinó tot el contrari): que Martí i Pol va ser víctima física de la malatia, sí. Però sobretot va ser víctima del seu mateix poble, de la idolatria d'uns quants, de l'estretor de mires d'uns altres, de la cobdícia d'una colla, de les ganes d'aprofitar-se'n de molts, del "borreguisme", de l'estultícia, de la manca de crítica, de la poca educació, de la manca d'originalitat, dels mitjans de comunicació, de molts crítics, de molts mestres i professors... Va ser víctima de la mesquinesa i la roïndat. Víctima d'un poble que dóna medalles i honors mentre prepara l'altra mà per a l'assassinat o l'oblit. Potser víctima d'ell mateix, del seu cercle, etc. Al costat d'això, la malaltia era (i és) ben poca cosa.
.

This page is powered by Blogger. Isn't yours?