1.12.04

 

m. m. i p., víctima

.
Llegit avui en una crònica a l'Avui sobre els afers de Guadalajajajajara ( http://www.avui.es/avui/diari/04/des/01/380101.htm ):
.
Veintisiete poemas en tres tiempos, el llibre que Miquel Martí i Pol va treure després que se li declarés l'esclerosi múltiple, editat per Libros del Umbral, va ser presentat per Joan Margarit, que va haver d'aclarir que "desgraciadament" no podria prendre la paraula l'autor dels poemes, tal com havia anunciat el presentador de l'acte. Margarit va ressaltar que, exceptuant Verdaguer, mai cap poeta havia rebut tant d'afecte i adoració: "Verdaguer fou víctima del poder i Martí i Pol, víctima de la fatalitat de la malaltia, i tots dos van ser adorats pel poble".
.
Una cosa voldria dir (a part que la poesia de Martí i Pol no m'interessa ni molt ni poc, sinó tot el contrari): que Martí i Pol va ser víctima física de la malatia, sí. Però sobretot va ser víctima del seu mateix poble, de la idolatria d'uns quants, de l'estretor de mires d'uns altres, de la cobdícia d'una colla, de les ganes d'aprofitar-se'n de molts, del "borreguisme", de l'estultícia, de la manca de crítica, de la poca educació, de la manca d'originalitat, dels mitjans de comunicació, de molts crítics, de molts mestres i professors... Va ser víctima de la mesquinesa i la roïndat. Víctima d'un poble que dóna medalles i honors mentre prepara l'altra mà per a l'assassinat o l'oblit. Potser víctima d'ell mateix, del seu cercle, etc. Al costat d'això, la malaltia era (i és) ben poca cosa.
.

Comments: Publica un comentari a l'entrada

<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?