30.1.05

 

des de fora

.
Uns quants dies per Europa m'han fet adonar de nou d'un procés que entenc dramàtic (o tràgic): Quan als anys setanta anàvem a Europa ens hi sentíem lliures, provinents d'un país estrany i fosc, en dictadura; ens hi sentíem com a casa, perquè ens sabiem europeus i ens en sentíem, i sabíem que aquell país de dictadura no era el que volíem. Després tot va canviar, i anar a Europa era anar a uns països semblants a "casa"; era com anar a casa del oncles o dels cosins.
.
Però ara, i cada vegada més, quan vaig per Europa torno a tenir la sensació dels anys de dictadura: Allò sí que són països de debò i civilitzats. I això és d'una opereta vulgar, desgraciada, trista i desventurada, que fa pena de veure. I tornar a casa de nou és entrar en un túnel fosc i resignar-se, i esperar el proper viatge.
.
És ben cert. I és tràgic, penso (en el sentit més profund i antic del mot "tragèdia").

24.1.05

 

alentar el despreu

.
Ara mateix, 23:25, un locutor de Catalunya Ràdio, al programa "Catalunya nit", llegeix i tradueix sobre la marxa els titulars dels diaris de demà. I diu: "La Razón: El Papa diu que el govern espanyol alenta el despreu cap a la religió".
.
Mira que bé. Quin català més escaient. I el "despreu" cap a la llengua?

 

filmant lo blanc

.
Ara que es comença a dir que Vicente Aranda vol fer un film sobre el Tirant lo Blanc (i no és el primer cop que es diu, i que ell ho diu), potser convindria fer memòria (allò que no tenim) i recordar la dada i revindicar-la : Pasolini volia fer una pel·lícula sobre el Tirant lo Blanc. Ho havia dit més d'una vegada i era una seva il·lusió per després de la "trilogia della vita". Recordem-ho, repetim-ho i revindiquem-ho. Si en comptes del Tirant hagués dit El mio Cid, les espanyes n'anirien plenes d'aquest gairebé ni projecte. Però com que era el Tirant i els catalans anem tan sobrats... ni punyetero cas. Així som.
.
I, més memòria, recordar que J. M. Forn, el director de cinema català, ja tenia un projecte sobre el Tirant mig embastat.
.
Memòria, memòria.
.
I resar perquè no faci una pasterada.

23.1.05

 

per exemple...

.
Per exemple, Ponç Pons (a qui ahir llegia i que em va fer escriure l'anterior post).
Per exemple, Anna Montero,
Per exemple, Margarita Ballester (dijous passat a l'Avui hi havia una ressenya del seu darrer llibre)
Per exemple, Lluís Solà,
Per exemple, Jaume Pont,
Per exemple, Perejaume,
Per exempls, Pep Rosanes-Creus,
Per exemple, Marc Granell,
Per exemple, Núria Martinez-Vernis,
Per exemple, Isidre Martinez Marzo,
Per exemple, Joan-Elies Adell,
Per exemple, Víctor Sunyol,
Per exemple, Anna Aguilar-Amat,
Per exemple, Martina Escoda,
Per exemple, Antoni Clapés
Per exemple, Teresa Pascual,
Per exemple, Montserrat Abelló,
Per exemple, Enric Sòria
Per exemple, Vicent Alonso,
Per exemple, Jean Serra,
Per exemple, Carles Hac Mor,
Per exemple, Francesc Garriga
Per exemple, Josep M Sala-Valldaura,
Per exemple,
Per exemple,
Per exemple,
...
.
Si n'hi ha per triar i remenar, Per què no triem ni remenem?

22.1.05

 

calçobre

.
.
CALÇOBRE

.
.
Perquè escriure és també donar un sentit al món

.
I salvar del neguit un temps mortal absurd

.
Persever en la nit tot cercant fervent mots
.

Que emotius m'apuntalin fets versos la vida

.
.
Ponç Pons. El salobre. Edicions Proa. Barcelona, 1997
.
.
¿Per què sempre se sol anar a parar als mateixos poetes i no es rebusca en els noms desconeguts que amaguen poetes potser millors que els que es van llegint?

20.1.05

 

quijote vs brossa

.
Llegit als diaris:
.
Els premis Max de teatre d'aquest any faran un petit canvi en el guardó que es lliura. El guardó consisteix en una peça de Joan Brossa: una poma amb un antifaç. És un dels premis una mica bonics que es donen a Espanya (algú recorda els "goya"?). Ja està bé que una cosa que sol ser tan xarona tingui en aquest cas la qualitat i la dignitat de la poma de Joan Brossa.
.
Doncs bé: tanta felicitat no podia durar. Aprofitant que aquest any és un aniversari de la publicació d'El Quijote, ara posaran un elm i una llança a la poma/antifaç, la disfressaran de Don Quijote.
.
Algú dirà que una cosa així només podia pasar a Espanya. I potser és veritat; no ho sé.
El que sé és que això és un despròpòsit enorme, una extraordinària manca de respecte a Brossa, un atemptat directe i brutal a la seva obra, als drets de l'artista, a la propietat intel·lectual, al bon gust... I això que ve de la gent del teatre, que se suposa que és sensible a les arts.
Posats a fer, que canviïn la poma de Brossa per un Naranjito disfressat de Quijote, i tindran allò que realment els deu agradar.
Perquè l'any que ve pot portar un vestit de sevillana, o uniforme de la creu roja, o convertir-se en homenatge a la tercera edat o a la guerra de Cuba, segons els aniversaris que toquin. Volien un Brossa o no? Bé li van encarrergar, oi? Doncs que no juguin...
.
I la Fundació Brossa no hi té res a dir? I L'Associació d'artistes visuals? i l'SGAE dels artistes (Vegap)? Ningú no dirà res???
Esperem que sí. Esperem que una mica tots, tothom hi tingui a dir i no s'arribi a materialitzar aquest depsropòsit, aquest atemptat contra el bon gust, contra l'art i contra la memòria de Brossa.

17.1.05

 

espanya vs marroc

.
Es veu que el rei dels espanyols és de viatge al Marroc.
Es veu que ara convé quedar bé amb el Marroc.
Es veu que uns dies abans d'aquest viatge per aplanar el camí la casa reial o el govern (o qui sigui) va decidir condecorar amb medalles espanyoles algunes personalitats marroquines.
Es veu que un dels condecorats és l'alt comandament de la Gendarmeria Reial.
Es veu que aquest alt comandament és el responsable de la "invasió marroquina" a l'illa del "Perejil".
Es veu que també van condecorar el Director General de la Guàrdia Nacional.
Es veu que aquest senyor és coneixedor i responsable directe de repressions, responsable de tortures, responsable de presons secretes.. Responsable, doncs, de les accions de l'estat contra els qui pensen d'una altra manera, contra els crítics al govern, contra els qui treballen, contra corrent, per la justícia i la democràcia.
Algú recorda Ali Mrabet el periodista? Algú recorda Mohamed Rachid Chrii el sindicalista? tots dos empresonats i torturats (sobretot M. Rachid). Algú sap res dels tants i tants empresonats i torurats sense drets ni condicions pel delicte de ser crítics o justos?
Doncs es veu que aquests no han estat condecorats. Els seus empresonadors i torturadors, sí.
Algú recorda allò de "Perejil"?
Doncs es veu que aquests sí que han estat condecorats.
.
Es veu que Espanya encara va tan bé.
.

16.1.05

 

enuma elish

.
Després d'una bona colla de dies de no passar per les llibreries, entro i a la taula de novetats em trobo El poema Babilònic de la creació. Una edició en català de l'Enuma Elish, un dels textos més antics de les nostres cultures. Una de les peces més grans de la cultura mesopotàmica, del segon mil·leni abans de la nostra era. Poema religiós, científic, provinent de les cosmologies sumèriques. La història del déu Marduk, crador i senyor del món i de totes les coses, de la creació i dels primers déus.
.
N'hi havia una versió en castellà, a l'extraordinària col·lecció de la "Editora Nacional" on apareixien aquests textos (el poema de gilamesh, els himnes vèdics, l'Atma i Brahma, textos precolombins, el Popol Vuh, textos hetites, les eddes...), i que no sé quin govern espanyol va fer desaparèixer (segurament per poc rendible electoralment).
.
No tinc ni idea d'accadi (és normal) però la traducció sona molt bé i conjuga la facilitat lectora amb el to d'aquests textos i (se suposa) el rigor de traducció.
.
Això és la normalitat cultural. Però hem hagut d'esperar gairebé 30 anys de democràcia per poder veure editats dos o tres llibrets dels textos fundacionals de la nostra cultura. Aquelles edicions que si no hagués estat la revolta feixista hauríem tingut segurament la dècada dels 40 i els 50, com totes les cultures normals.
(Recordo aquí el tan imprescindible com desapercebut volumet de Versions de poesia antiga, a cura de Segimon Serrallonga, a Empúries/62 -Gilgamesh, poesia de l'antic egipte, de mesopotàmia, d'Israel...- Textos del segle XXX al segle I aC, publicat el 2002, la traducció del Bhagavad Gita d'Elisabet Abeyà i Joan Mascaró, a Moll el 1983, i Les mil i una nits, de Dolors Cinca i Margarida Castells, a Proa, el 1999).
.
Felicitar efusivament la Universitat Autònoma i les edicions de l'Abadia de Montserrat per la col·lecció "Clàssics de l'Orient", de la qual aquest és el primer volum. I esperar que no passi com a altres col·leccions semblants (Proa, 62) que han tancat per qüestions empresarials, posades per davant de les culturals i més fonamentals.
(On són els tempos en què les editorials invertien en "allò necessari" els diners guanyats en "allò que es ven"?)
.
I felicitar els traductors i prologadors, Lluís Feliu i Adelina Millet, que han fet més per la cultura catalana amb aquesta seva feina, que tots els imparables junts. Perquè ja va essent hora que aclarim què volem de la nostra cultura i com carai s'ha de fer: si amb peces com els blocs de pedra que sustenten els edificis, o com estendarts de coloraines que el vent descoloreix i s'emporta.
.
I demanar a la poca gent que llegeix aquestes ratlles que busquin el llibre. És una lectura de plaers de tota mena. L'origen del món i de la humanitat i de les lleis que els regulen, com es contava i es creia l'últim quart del segon mil·leni.
.
El poema babilònic de la Creació i altres cosmogonies menors. Traducció de Lluís Feliu i Adelina millet. Clàssics de l'Orient, 1. Universitat Autònoma de Barcelona / Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 2004. 9 euros.

15.1.05

 

quijote vs solitud

.
Totes les forces vives de la cultura catalana, des dels estaments més o menys (des de la Generalitat al gremi d'Editors) fins a instàncies de tota mena (mitjans de comunicació, organismes d'ensenyament, museus, empreses privades...) i tot el teixit social català s'ha posat sense reserves i amb tot l'entusiasme del món a concelebrar l'aniversari de la publicació de El Quijote.
.
Molt bé.
.
Però:
.
Qui ha posat fil a l'agulla pensant que el 2005 és el centenari de l'edició de Solitud?
.
O és que Solitud no és una de les novel·les fonamentals de la nostre literatura?
.
M'espanta aquesta doble actitud. M'espanta pel que és, m'espanta pel que representa i m'espanta pel lloc on apunta, pel futur que anuncia.
.
No n'aprendrem mai.

9.1.05

 

cultura, memòria (ni una cosa ni l'altra)

.
Passa sovint, massa sovint, i sempre és el mateix. Ocorre algun fet, es parla d'algun tema, i sempre es tenen a la boca referents de la memòria pertanyents a cultures estranyes i s'obliden els nostres referents. Perquè no hi ha memòria de la nostra cultura, no en tenim consciència ni la coneixem. La nostra cultura no és usada gairebé mai com a referent de memòria personal o col·lectiva. I això indica una cosa molt certa: no existeix aquesta cultura. Una cultura que no és a la memòria de la seva gent no existeix.
.
Que això passi a persones en particular, pot ser explicable. Però que passi sistemàticament als mitjans de comunicació és molt més greu, i explica la consideració que tenen aquests mitjans per la cultura. Passa qualsevol fet i de seguida és relacionat amb una novel·la, una pel·lícula, un episodi històric... de la cultura castellana o americana o de vés a saber on. I poquíssimes vegades de la catalana. Perquè no es coneix, ni hi ha cap sensibilitat ni interès a conèixer-ho. Ni força per a fer-ho conèixer.
.
Tot això ve a tomb perquè han agafat un pobre diable que s'instal·lava a les cases de segona residència de Palafrugell (o Llafranc, no ho recordo) mentre no hi havia els amos. (Activitat, per altra banda, ben justa, crec). Doncs ja és la segona vegada, ara mateix, que sento per la ràdio que es parla d'aquesta notícia i que es relaciona amb una pel·lícula La comunidad (que no he vist). I ningú no parla de l'obra de teatre Siau Benvingut, d'Alexandre Ballester, que deu ser dels primers setanta, l'argument de la qual és exactament aquest: Un rodamón que a l'hivern s'instal·la als xalets de Mallorca aprofitant que no hi ha els amos.
.
L'obra pot ser més o menys bona (i a Alexandre Ballester ningú no li pot negar el gran paper que va fer durant un bon grapat d'anys al teatre català). Però una cultura és normal quan en una circumstància així és normal donar una referència com aquesta. I ara no ho és; ningú no ho ha relacionat, perquè no hi ha coneixement ni memòria, no tenim la nostra cultura assumida i formant part del nostre pòsit. I això és greu.
.
I més greu és quan els mitjans de comunicació i el públic trobem normal que es relacioni amb una pel·lícula espanyola o amb una novel·la americana. I més encara si pensem que l'única manera de ser una cultura normal, de moment sembla que no està al nostre abast. La situació de dependència i subordinació és creixent i de moment irreversible.
.

7.1.05

 

sons de matí

.
Un final de grip em té a casa entre el llit i el sofà. Aquest matí, doncs, he restat al llit fins tard. I he recuperat unes sensacions ben oblidades:
Sentir dues veïnes parlant pel celobert, aquelles veus ressonant, tan expressives.
Sentir l'aspiradora del pis de baix.
Sentir de fons una barreja de sorolls i veus estridents de dues o tres ràdios.
Sentir sorolls de vida mentre tu estàs al llit, a les fosques.
.
I de seguida el record del primer dia de vacances de Nadal de quan érem petits. El primer dia de les vacances de Nadal venia marcat sobretot pel fet de sentir, des del llit fent mandra, les cantarelles del sorteig de la loteria que totes les ràdios de l'escala oferien.
Això és un record, una visió. Quan temps!
.
(i aprofito el tema per tornar a recomanar un dels blogs més bonics i interessants : Quadern de sons http://desons.blogspot.com/ )

5.1.05

 

sarrionaindia

.
Sempre hi ha un tren molt llarg
que a l'albada surt de l'estació.
Una dona negra mira
per una finestra
sense poder dir adéu a ningú.
Sempre hi ha un cor partit,
mig se'n va amb el tren
i l'altre mig es queda a l'estació.
Plou, i es mullen
els vidres, es mullen
els vagons, es mullen els raïls.
El tren sempre va cap a l'infern
.
.
Joseba Sarrionainda
.
.
.
(És bo recordar de tant en tant els poetes perduts, oblidats, silenciats, exilats, prohibits, amagats. És bo de recordar els bons poetes)

3.1.05

 

pasqual vs. joan (demanar la lluna)

.
Parlant del projecte de reforma de l'Estatut, Pasqual Maragall acaba de declarar que no demanarem la lluna:
El president de la Generalitat, Pasqual Maragall, es va mostrar ahir convençut que el nou Estatut serà acceptable per a Espanya i suficient per a Catalunya, i va subratllar que el president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, "ens coneix i sap que nosaltres no demanarem l'impossible, sap que no demanarem la lluna". Diu l'Avui, ( http://www.avui.es/avui/diari/05/gen/03/150103.htm )
.
Pasqual Maragall faria bé de llegir-se els discursos del seu avi. En un d'ells parla a una associació de joves i els diu textualment que "heu de demanar la lluna". Els diu que la gent es riurà d'ells, que els diran idealistes i somiatruites, però que no desesperin, que demanin la lluna. I així veuran que la lluna es va acostant. Maragall (el bo, l'avi d'en Pasqual) sabia que cal demanar la lluna, que cal posar els objectius allà on cal i no allà on s'assegura no rebre garrotades ni decepcions.
.
I Maragall (el bo) acaba dient que quan ells, els joves, vegin que a ells ja no els plau demanar la lluna, quan vegin que ja hi ha algú més jove que ells al darrere seu que demana la lluna i que els empeny, que els deixin el lloc, perquè la iniciativa, el progrés i la màquina dels pobles són els joves, els que encara són joves i se'n senten, els que demanen la lluna. Joan Maragall, pròcer de la burgesia, del catalanisme i del país, demanava la lluna en èpoques molt difícils. Pasqual Maragall, President de la Generalitat de Catalunya, producte d'una mena de burgesia i d'una mena de catalanisme (?), en èpoques de color de rosa mira cap a terra i demana un gra de pols.
.
Som molts els que preferim Joan a Pasqual
.
Em sap greu no tenir el text a mà, però el podreu trobar a les Obres Completes de Maragall (el bo) o aquí :
http://www.escoltesiguies.net/vallesmaresme/t06.html (tot i que a mi em surt el full en blanc).
Si algú el troba, el pot penjar a la xarxa? Gràcies.
.

2.1.05

 

i nosaltres?

.
Diu que google escanejarà 15 milions de llibres: http://www.avui.es/avui/diari/05/gen/02/530102.htm .
.
La pregunta és: D'aquests 15.000.000, quants seran literatura? Quants seran literatura catalana? Hi haurà Llull? Hi haurà March? Hi haurà Riba? Hi haurà Maragall? Hi haurà Verdaguer? Hi haurà Pla? Hi haurà Guillem de Berguedà? Hi haurà el Tirant lo blanc? Hi haurà Caterina Albert? Hi haurà Mercè Rodoreda? Hi haurà Vinyoli? Hi haurà Maria Mercè Marçal? Hi haurà Vicent Andrés Estellés? Hi haurà...?
.
Quants llibres de la literatura catalana hi haurà? Quants n'hi hauria d'haver, ni que sigui en proporció als 15.000.000?
.
Qui es començarà a moure a partir d'ara perquè la literatura catalana hi sigui ben representada (només en la justa mesura que en justícia li pertoca)?
.
Qui es començarà a moure a partir d'ara per tal que ell mateix hi sigui representat?
.
Són preguntes.

This page is powered by Blogger. Isn't yours?