27.2.05

 

m.m.m., encara

.
.
Carnívora de tu, no sé com enyorar-te.
T'he fet carn de la carn, t'he menjat
i he escopit
la teva por corcada, com els ossos als cans
-aquests cans que ara udolen,
glaçats, la teva mort.
.
No sé com enyorar-te, no sé com estimar-te
ara que la mort deixa
que et pugui dir de tu.
.
.
Maria-Mercè Marçal. Desglaç
.

26.2.05

 

escoltant l'arràdio

.
Caldria escoltar la ràdio prenent apunts. De moment, aquí va el que em queda a la memòria dels noticiaris d'ahir a la tarda a Catalunya Ràdio mentre conduïa per ciutat:
.
Hi ha algun locutor o locutora en aquest país que sàpiga pronunciar bé, sense entrebancar-se i tota seguida la paraula "traqueotomia"?
.
Per què els locutors del temps i el trànsit pronuncien el nom del poble de "Puig-reig" diferent de tothom? La gent de Puig-reig tota la vida n'ha dit "porreig", però els locutors,quan aconsegueixen pronunciar-lo, s'entesten a fer-lo un nom gairebé xinès.
.
Per què els locutors "òdien" i no "odien"?
.
Per què, en un anunci d'una acadèmia, quan pronuncien "ensenyament obert" pronuncien la "t" de "ensenyament", com si fos "ensenyament tobert"?
.
I les unitats de correcció lingüística de la ràdio?
.

25.2.05

 

m.b. (4)

.
Unes ratlles que signaria, ampliaria i multiplicaria:
.
El pitjor, sens dubte, és la distorsió neutralitzadora i tranquil·litzadora que s'ha produït al voltant de la seva poesia. Ho vaig veure clarament l'altra nit en una lectura de l'obra de Bauçà. Hi havia alguns lectors, i eren escriptors, que van sentir la necessitat imperiosa de convertir la poesia de Bauçà en una mena de brometa davant la qual es podia riure. Així, aquests lectors-escriptors que anaven dient les brometes i alguns membres del públic que anaven rient les gracietes es quedaven tranquils davant el repte de l'obra de Bauçà i neutralitzaven els seus efectes. L'obra de Bauçà no és cap broma. Ni en els moments més sarcàstics t'ha d'oferir la sortida fàcil de l'alleujament que significa el riure. És una obra que juga a tot o res. I, en aquest sentit, s'assembla a altres obres, poques, fetes des de la mateixa exigència màxima, obres com les d'Osip Mandelstam i Paul Celan.
.
Són de Sam Abrams (sí, què passa! I estan molt bé. A vegades ho encerta de ple) a l'Avui de dijous 24 de febrer 05
.

23.2.05

 

conduint de nit

.
Conduïnt de nit per un paisatge nevat sota la lluna pots assabentar-te de moltes coses si escoltes la ràdio:
.
Que s'ha mort el Cabrera infante (el record de quan vaig descobrir tres tristes tigres. Recordo sobretot llegir-lo als llargs viatges en metro, en l'edició de butxaca de seixbarral. Que joves que érem!).
.
Que han donat un altre premi al Bolaño. Sí, ara que és mort. Un bon favor li feu tots aquells que en vida no li vau dedicar ni una paraula ni una ratlla en cap crítica. I ara que és mort, vinga! tothom a dir que és tan bo. M'agradaria tenir temps per estudiar la presència d'articles sobre Bolaño abans i després de la seva mort. Hi hauria molts "crítics" que en sortiríen ben retratats. I trobo que es parla ben poc de Tres, aquell llibre tan bo de poemes o proses poètiques o el que sigu, i que té algunes parts excel·lents.
.
Que li han donat un altre premi al Baltasar Porcel. A veure si d'una santa vegada li doneu el Nobel i no n'hem de sentir a parlar mai més. O a veure si es mor i després resulta que era tan dolent!
.
Que ha mort Jean Cayrol. Però no el Jean Cayrol, àlies de Jordi-Pere Cerdà, sinó el Jean Cayrol guionista de Resnais i novel·lista.
.
Això sí. El que ha ocupat més temps les meves orelles han estat el barça i el madrid. Amén. Sort que els ulls no escolten i miraven la neu de blanc-lluna.
.

20.2.05

 

cap a l'aigua

.
si l'home és l'hereu del simi
la dona ho és del llinatge de l'ocell
ell ve de l'arbre
ella ve del cel
mireu-la alçada en el vol
duu als braços desplegats el record de les ales
per a ella l'agilitat de la gasela
per a tu la feixuguesa del cavall de tir
les teves mans per viure'n
per a ella els dits
el vent per a ella
la terra el teu llegat
.
i el camí de la font per calmar-te la set
i amb ella
saber el gust de l'aigua
.
.
Lan Tangui.
(Per atzar aquella veu. Emboscall ed. / Institució de les lletres catalanes. Vic, 2004)
(traduït pel Seminari de traducció poètica de Farrera III)

19.2.05

 

m.b. (3)

La cerimònia de necrofàgia i necrofília organitzada entorn a la mort de Miquel Bauçà ha estat i és no només escandalosa, sinó sobretot clarificadora. Tothom a córrer a posar flors a l'altar d'un mite que mai no havia volgut ser-ho. Tothom a explicar la seva anècdota personal amb el poeta. Tothom a reconciliar-s'hi i a dir que des de sempre n'ha estat un gran admirador. Tothom a primera fila a totes les fotos. Tothom a comprar llibres d'aquell poeta que no els interessava (ni potser els interessa) gens ni mica. L'editor, corrents a reeditar aquells llibres que tenia oblidats. Els llibreters, corrents a posar els seus llibres a les prestatgeries, quan mai no els hi havien tingut ni potser no en sabien l'existència, o eren d'aquells llibres que tornaven de seguida al distribuïdor (i algunes llibreries han fet "altars" especials amb els seus llibres!). Tothom a pregonar que bo que era. Tothom a posar el seu granet de sorra en la construcció d'un mite, que deu ser allò que ens agrada i el que necessitem.
.
Pels diaris hem pogut veure exercicis impúdics, i fins i tot obscens, de certs escriptors i editors (Per què?). Pàgines que a més d'un han de repugnar.
.
Llegeixo la llista dels "escollits" que van llegir al Palau Moja els textos de Bauçà. Trobo que n'hi sobren. I trobo que n'hi falten uns quants.
Per exemple:
On són els membres dels jurats que el van premiar?
On són els editors que el van editar quan ningú no li feia cas?
On són alguns dels amics que el van acoillir i ajudar en èpoques difícils?
Algú els va convidar?
On són, per exemple, l'editor de "Quaderns del Bordiol" de Centelles (editor de Poemes, el 1973) o l'editor de "Les edicions dels dies" de Sabadell (que va editar l'extraordinari Les mirsines, el 83) ?
On són els lectors anònims, aquells que Bauçà realment tenia, els admiradors silenciosos, els que justifiquen realment la seva obra? És correcte un homenatge a Bauçà ple de patums i oficialitats?.
.
Bé, de fet, tant me fa. Que facin el que vulguin amb el mort i la seva memòria i la seva obra. Ell és més enllà i més fort que tot això. Tots els paràsits necròfils i constructors de mites a mida ja aniran apagant-se.
.
O no. Al final, són els que acaben guanyant.
.

18.2.05

 

m.b. (2)

.

En algunes coses no hi estic ben bé d'acord, però en línies generals, és el que és.
http://www.avui.es/avui/diari/05/feb/18/c30118.htm


16.2.05

 

m.b.

Me n'he assabentat tard, molt tard (això passa per aïllar-se uns quants dies): L'han trobat, mort, a casa seva.
Però:
.
Em nego a acceptar i a creure allò que diuen alguns: "és la mort que ell hauria volgut", "és la mort adequada a la seva vida i a la seva obra"... Dir això és només construir-se un Bauçà a mida, que respongui a les necessitats d'un mite que hem construít i que ell mai no havia volgut ser; un mite que admirem i que ja ens va bé i en la construcció del qual mai no hem tingut en compte que al darrere hi ha un home, una persona.
.
Em nego a dir, repetir i acceptar allò de "poeta maleït". Maleït? De què? Per qui? Ha publicat el que ha volgut, en una editorial que el cuidava molt. Ha obtingut sempre l'acceptació i l'admiració de públic, crítica i escriptors de tota mena de tendències, estils i pensaments. Ha obtingut premis i reconeixements públics i privats de tot tipus. Està en boca de tots que és un dels més grans, i ningú no ho discuteix. Això és un "maleït"? Ara bé: Que la seva situació psicològica personal l'ha fet ser "un estrany" (en just epítet de Jordi Coca), és ben cert; però és una altra cosa. Un "maleït" deu ser algú a qui es margina contra la seva voluntat i a qui, tenint mèrits i vàlua de sobres, no se li reconeix res i se li nega el pa i la sal. I el país sí que n'és ple d'aquests.
.
Em nego a fer de l'escriptor un déu i de l'home un mite. Bauçà és un molt bon escriptor. Un dels millors. Té coses extraordinàries, i que cal llegir i rellegir i rellegir. Però la seva obra participa també de la seva malaltia: obsessiva, obcecada i excessiva. Això no li treu cap mèrit, però cal llegir-lo també amb la distància de la crítica objectiva.
.
Em nego a afegir-me al cor d'aduladors d'un personatge fet mite i d'una obra llegida des de la ceguesa que dóna aquesta actitud. Jo m'apunto al grup de lectors que fruim molt i molt amb la seva obra però alhora la llegim críticament i hi podem trobar defectes; i que hi reconeixem un home, i un home malalt. Ni mites ni déus ni històries: una persona i uns textos. I amb la major objectivitat possible és quan brillaran de debò l'home i l'escriptor.
.
I convido a rellegir l'article de Jordi Coca a l'Avui: http://www.avui.es/avui/diari/05/feb/11/460211.htm
.

10.2.05

 

carlota

.
Adéu, Carlota Soldevila, tu que mai no te n'aniràs.
.
Un (altre) petó.
.

7.2.05

 

lapsus aclaridor

.
El senyor Acebes del PP avui ha parlat de no-sé-què i en un gest de "progressisme" no ha volgut esmentar la paraula "immigrants" o "magrebins" o "subsaharians", i ha volgut ser més "modern" i políticament correcte". Però li ha sortit el tret per la culata. Se li ha vist el llautó. Ha tingut un lapsus d'aquells tan freudians.
.
El que li ha sortit és : "aquells que s'han quedat a viure amb nosaltres"..
.
És a dir: "Nosaltres som nosaltres i n'hi ha uns altres que vénen i s'instal·len a viure a casa. Però mai no seran com nosaltres. Sempre seran uns hostes, més o menys tolerats, tractats amb més o menys justícia i correcció, però mai seran part del nosaltres. Que quedi clar que encara hi ha classes i denominacions d'origen. Són com uns ocupes tolerats (perquè els necessitem)". Ni tan sols ha gosat parlar dels "altres" espanyols o dels "nous" espanyols (dic "espanyols" perquè és l'únic que li cap al seu cap).
.
Ja ho diuen els castellans : "Por la boca muere el pez". I els catalans: "Qui té boca s'equivoca". Encara que en aquests casos l'equivocació és ensenyar el llautó del que veritablement es pensa.
.

6.2.05

 

torna joan navarro . al·leluia !

.
He llegit que Joan Navarro ha tret un llibre de poesia. Es diu Magrana i l'ha publicat a les Edicions Bròsquil (el dia 10 es presenta a la Casa del Llibre de València, i el presenta Anna Montero, potser la millor poeta del nostre present poètic).
.
Després de tants anys sense un llibre de poemes de Navarro, aquesta és una molt bona notícia. Joan Navarro era (i és) un dels millors poetes de l'anomenada generació dels 70. Un escriptor que mai no va tenir gran renom, ni ànsies de popularitat, ni va dedicar-se a complaure el públic. I de repent va callar. Publicà algunes novel·les i traduccions, però de la seva obra poètica mai més no se'n sabé res. El 1992 publicà Tria personal, una autoantologia de la seva obra poètica (1973-1987), i es va acabar la seva cara pública respecte a la poesia.
.
Per això aquesta és una gran notícia. I mentre esperem aquesta magrana, podem anar fent boca rellegint Tria personal (Edicions de la Guerra. València, 1992). Com sempre, hi quedarem enganxats.
.

5.2.05

 

lectura de dissabte a la tarda

.
"Perquè així i només així les ombres deixarien de ser-ho. I ella vol ombres, només ombres en el seu camí fet de roderes mig esborrades en la pols d'un erm sense horitzons. I ara, asseguda tranquil·la al llindar de tots els límits s'aguanta amb la mà la paraula, l'únic que la podria salvar del naufragi de mirar enrere. Fins que un dia la deixarà anar. I els límits esdevindran nous espais sense camins ni roderes. I de nou la recerca d'un llindar on reposar-se de l'ànsia de ser; fins a la nova paraula desbocada, fora de control. Però ara no, ara ella pertany a les ombres que els seus mots han creat i oblidat, les ombres conjurades pels seus actes. Només ara es pertany, i pot asseure's a viure."
.
Danielle Collobert. Dire II. Dins: Oeuvres I. Paris, P.O.L. 2004.

4.2.05

 

no, per més i més raons

.
S'ha parlat tant del NO a aquesta mena d'Europa que ens volen imposar, que no tinc gaire res a dir-hi, a més del que ha dit tanta gent. Només una remarca: Trobo a faltar més arguments a part dels que afecten a les nacions sense estat i a la seva plena incorporació de dret a Europa, i no com a subsidiàries d'un o més d'un estat europeu.
.
La cosa és greu. Però no és l'única. M'agradaria que els parladors de ràdio i els escriptors de mitjans obrissin més el ventall d'arguments. N'hi ha tants...!
.

This page is powered by Blogger. Isn't yours?