13.3.05

 

o.m.

.
Vaig anar a comprar la revista folc, que inclou un dvd amb un documental sobre l'Ovidi Montllor i un concert del 85, i me l'he mirat ara fa una estona.
.
Un cosa que queda molt i molt clara és la consciència que tothom té del mal tracte que es va donar a aquest excepcional artista i excepcional persona, que és un reflex de l'oblit i el mal tracte a molts dels qui van deixar la pell per sortir del forat negre del franquisme i la societat franquista. I per la majoria d'artistes d'aquest país, independentment de la cosa politica.
.
També queda clar que, com en les grans obres, el seu treball és vàlid i vigent. I que amb tocs de Heavy o del que sigui té encara valor i actualitat.
.
El que potser no queda clar (o sí?) és que al costat de l'oblit a què es va postergar l'Ovidi, hi ha molta molta gent, centenars, milers, que no l'havien oblidat mai, que van seguir escoltant-lo i ajudant-lo (això, els que el conexien). Els centenars, o milers, que l'escoltàvem i encara l'escoltem, que vivim amb les seves cançons, que sentim la seva veu llegint els poetes; que quan llegim V. Andrés Estellés, per exemple, el llegim amb la seva lectura, amb la seva veu; que ens hem fet addictes, per exemple, al "Coral romput" (i en som més del que pugui semblar); que el trobem a faltar (com artista, molts; com a persona, els que el conegueren). Devem ser molts els que hem acabat de veure el documental amb els ulls humits i les galtes molles. Som molts els que l'estimem i l'admirem.
.
Hi ha molta gent en aquest país que és ovidiana. Que mai no ha sortit al carrer a manifestar-ho; que mai no ho vam poder expressar en un concert multitudinari, perquè no és el cas (i perquè mai en va tenir la ocasió). Però som molts.
.
I en el documental s'hi veu el Toti Soler, el Pi de la Serra... Quin tracte els estem donant? Caldrà esperar que es mori el Toti per reconèixer-lo com un dels millors? Caldrà esperar que el Quico faci 80 anys per agrair-li els serveis prestats? (Del Raimon no en parlo, perquè ja se'n cuida ell mateix, tot i que també se'l té en un raconet).
.
I de trona, al dvd, un concert del 85 a TV3. Molt bé. Però la tragèdia és que pràcticament no n'hi ha cap més. La TV nostra no li va oferir gairebé res més que això en anys i anys (i un altre del que n'hi ha un parell de cançons). Però que no corrin; ja no hi són a temps. Ni amb els qui encara són vius. Que no vagin ara a fer programes per quan es morin els altres. Val més que els conservem en la memòria.
.
Ho diu la Núria Cadenes al final del reportatge: "L'ovidi tenia raó: No se'n va, és qui torna". Ben cert. I torna sempre, i més fort.
.

4.3.05

 

només

.
avui, ara, només caldria una bona terrassa amb una mica de sol, un bon cafè amb llet i un croissant. I un bon llibre ("antic, sens dubte", o d'ara mateix, o d'ahir, o de més ahir encara). I deixar que passi el temps. I una mica de música (antiga, o d'ara mateix -Santos-, o d'ahir -Xenakis, Cage, Davis, Coltrane-, o d'abans d'ahir -Bartok-, o de més abans....). I una bona conversa, sense temps. I...
.
Però no. Amunt i avall per una feina que encara ningú sap si fa d'esma, per força, per ganes o perquè no ha trobat la manera de dir que no. I escriure això en un cibercafè de mala mort amb una pasta d'ahir i un cafè escandalós.
.
I això és tot
.
I res
.

2.3.05

 

allò important

.
Anar amb cotxe i escoltar la ràdio és cada dia més perillós. Un anunci de la llet Ato diu que aquesta llet ha estat sempre "al nostre costat" en els moments més importants de Catalunya.
.
Molt bé. Si ells ho diuen... Però per exemplificar-ho posen tres d'aquests "moments importants" en la història del país: 1r. L'arribada del president Tarradelles. 2n. La proclamació de Barcelona com a ciutat olímpica (allò de "a la ville de..."). 3r. Una victòria del Barça.
.
I és que el país és això. Com més avancem en el temps, les coses importants són les més fútils i les més banals. Allò que realment preocupa i ocupa lloc als mitjans de comunicació (i fa treballar els polítics) és allò més intranscendent i banal i anecdòtic i gens important.
.
L'anunci de llet Ato és una metàfora precisa del país.
.

1.3.05

 

ai senyor, ara maragall !

.
Ara li toca el rebre a Maragall.
.
Ja no tinc el diari, però vaig veure fa uns dies que un parell d'imparables van presentar un llibret dels que ells fan i per fer forrolla van adjudicar-se l'admiració a Maragall.
.
Si tinguessin dos dits de front, presentarien el seu llibret i ja està. Sense més merderades. Que Maragall no hi té cap culpa. Però... si rellegeixen tot el que van dir en la famosa, inútil, estèril i emporcassada polèmica sobre si Carner era un poeta o un paleta, veurien que en les seves paraules hi ha arguments o qüestions que van contra allò que Maragall creia, deia i escrivia. Maragall, per altra banda, un dels poetes més seriosos del XX català, malgrat tot el que puguin dir d'ell aquests, que al seu costat són uns aturats totals. Em sap greu per Maragall. Què els ha fet?
.
Deixeu Maragall en pau i ocupeu-vos de les vostres coses; i de la vostra literatura, que bona falta us fa.
.

This page is powered by Blogger. Isn't yours?