31.5.05

 

de melics i ombres (col·loqui a sant cugat)

.
Des que es va anunciar una mena de debat a Sant Cugat sobre els blogs i aquestes pàgines, el món bloger (pronuciïs "blugué") està una mica revolucionat. I no m'agrada, o no ho veig clar. Ara diré per què:
.
No ho veig clar, i em sap greu perquè molts blogs i bloguers en parlen molt. Massa. S'ho han agafat com una cosa important i gairebé s'hi han venut. I no n'hi ha per tant. "Per una vegada a la vida que algú es fixa en nosaltres..." deuen pensar. Però molts no veuen (o així sembla) que potser estan caient en una trampa. Els blogs i els blogers són un joc; són un àmbit de llibertat; són un espai incontrolable i incontrolat; són un exponent de camp obert. I, segons com, aquests actes i els seus actors sembla que vulguin acotar, definir, marcar, dictar, dictaminar... Em sembla molt bé que algú vulgui fer-ho, però em semblaria millor que fos fet des de fora, per gent d'un altre món; i que els bloguers, conscients del que són, ho ignoressin.
.
Però hi ha el petit amor propi, la petita vanitat. I això és llaminer. Que algú et cridi a enraonar a Sant Cugat (ja sigui perquè els interessa comptar amb tu, ja sigui per usar-te per legitimar les seves tesis o ja sigui per quedar bé amb tothom), fa molt d'efecte, i de seguida hi vas, ple d'autoestima. Que no et cridin, també fot a alguns; i ho diuen al seu blog, ingenus, sense veure que el millor que pot passar és restar a fora de tota aquesta cerimònia que pot molt ben ser una cerimònia de la confusió i la manipulació. I d'altres diuen públicament que hi aniran de públic a dir això i allò (per què? els demanaria).
.
Ai, que em sembla que anem malament. Bloguers del món: bloguegeu (o posteu) i deixeu-vos d'històries. Deixeu que qui vulgui dictaminar i sentar càtedra ho faci. Però el moviment es demostra, es fa i s'acota en el moviment mateix, movent-se.
.
Tot això ho dic perquè em fa mala espina. I sobretot perquè sempre he cregut en els qui fan la feina i en la feina feta, en les bases, més que no pas en els que se'n volen erigir en mestretites. Ho dic perquè en el programa veig en algunes taules una barreja molt estranya de gent que no tenen res a veure i que estan en mons massa diferents i que no podran establir gaire diàleg. Ho dic perquè hi veig una ombra de voluntat de dictat i dirigisme. Ho dic perquè la introducció del tema bloguer em sona a concessió buida i no gaire pensada a les noves formes de difusió o bé em sona a voler guanyar la carrera de ser els primers a parlar-ne en un marc així (i amb quins motius?).
.
En fi... Tinc més coses per a dir, i més coses que em temo. Si estic lliure, potser m'hi arribaré com a oïdor mut (em cau prou a prop). I potser demà o l'altre en diré alguna cosa més.
.

30.5.05

 

morir en braços de

.
Doncs ara mateix (17:18), a la ràdio (Catalunya Ràdio), una senyora (Montse Llussà, em sembla) acaba de dir que les estadístiques mostren que cada dia moren més dones "en braços" del seu marit o company.
.
Morir "en braços de" és molt diferent de morir "a mans de".
.
Si una dona mor "en braços" del seu company, s'entén que el company la té en braços en els seus últims moments. Si una dona mor "a mans" del seu company, és que el company la mata.
.
Estaria bé que la gent que parla per la ràdio sàpiga diferenciar entre una mà i un braç. A aquest pas per mirar lleugerament una cosa, en comptes de donar-hi un "cop d'ull" hi donarem una "trompada ocular", i sota "un punt de vista" podria ser sota un "gomet de mirada".
.

29.5.05

 

adéu, barcelona

.
Dijous: sopar a casa d'una amics a Barcelona, a Gràcia.
Divendres: sopar en un restaurantet, al barri vell de Barcelona.
Dissabte: sopar en un restaurant, a l'Eixample de Barcelona.
Tres nits seguides a Barcelona sopant i després sortint al carrer, a prendre l'aire, a passejar, a buscar el cotxe.
Tres nits seguides d'adonar-se amb pena i ràbia del que està passant a Barcelona.
Tres nits seguides de veure com Barcelona s'està convertint en una plaça pública on tot és permès i on ja no es pot viure.
.
Les nits de Barcelona són nits de carrers plens de gent bevent i cridant. Nits de carrers bruts i embrutats. Nits de carrers sembrats de restes de menjars de restaurants ràpids, sembrats de llaunes i ampolles de begudes, sembrats de gent acabada, i regats amb pixarades.
.
Barcelona és una ciutat presa per un concepte irracional i absolutista (feixista) de diversió i del sortir de nits. Barcelona és una ciutat segrestada pel turisme de més baixa estofa, segrestada pels hoolligans de tot el món, segrestada per la mala educació, la brutícia, la borratxera i la cretinesa. I amb l'aprovació l'aquiescència i l'estímul dels seus governants, que diuen que això és posar Barcelona al mapa del món.
.
Barcelona no és la ciutat dels voluntaris olímpics, la ciutat de Gaudí, de les arts, de la música, de l'urbanisme, de l'arquitectura, del cosmopolitisme, de la cultura,... Barcelona és la ciutat del turisme irracional, el dipòsit europeu d'unes generacions que de nits i de dies només saben beure i cridar pels carrers. Les Rambles no són la Rambla de les Flors, són La Rambla de la decrepitud, del patetisme, de la degradació. Un gran Lloret de Mar o un gran establiment del "Fes el que vulguis, i com més gamberro millor, que com que fas gasto a la ciutat tot et serà tolerat". Barcelona està, definitivament, en un accelerat i imparable procés de lloretització.
.
Els qui manen a Barcelona l'ensenyen neta i pintada de nou, i només desitgen que hi vagi gent i més gent. I han aconseguit fer-ne el gran water d'Europa. Ells sabran el que fan. El que és jo, en fugo com de la pesta; m'hi trobo malament: no és una ciutat, és un gran parc d'atraccions sense ordre ni concert ni control; és un pati d'escola ocupat pels cursos més gamberros que es volen venjar dels mestres. I els mestres fan veure que no ho veuen, perquè els nens paguen la mensualitat. Fins quan?
.
Ni Barcelona posa't guapa, ni Barcelona neta ni Històries: Entre tots heu fet de Barcelona una ciutat merdosa i horrorosa on ja no es pot viure, on els carrers ja no són dels seus habitants i on han desaparescut la pau, la tranquil·litat i la civilització. Barcelona, de fet, ja no existeix.
.
Adéu, Barcelona.
.

27.5.05

 

des de j.l.b.

.
Ho diu Borges parlant de la poesia:
.
M'he passat la vida llegint, analitzant, escrivint (o provant-ho) i gaudint. He descobert que el més important és això darrer. Submergit en la poesia he arribat a una conclusió final sobre aquesta qüestió. És veritat que, cada vegada que m'he enfrontat a la pàgina en blanc, he sabut que havia de tornar a descobrir la literatura jo tot sol. Però el passat no em serveix de res. Així que, com he dit, només puc oferir-los les meves perplexitats. Tinc prop de setanta anys. He dedicat la major part de la vida a la literatura, i només puc oferir-los dubtes.
.
(Jorge Luís Borges, Arte poética. Ed. Crítica. Barcelona, 2005)
.
.
I jo, que tinc uns quants anys menys de setanta, que m'he dedicat a fer una mica de tot i també a llegir i a provar d'analitzar, i que veig també que cada vegada que es comença vol dir tornar a començar, jo què? Dubtes? No; senzillament, ignorància. Però, això sí: el gaudi o me'l treu ningú.
.

26.5.05

 

un llibre

.
Tobias Wolf
La vella escola
Edicions de la magrana
.
(lliçons des de la humilitat; la literatura en viu; reflexions i passions; anàlisi i dissecció de la literatura i el seus móns; les "veritats i mentides de la literatura" (que deia Vicinczey), la literatura en la vida...)
.

25.5.05

 

amikhai

.
GOS DARRERE L'AMOR
.
.
Quan te n'has anat
he fet que un gos rastrejador m'ensumés
el pit i el ventre. Que s'omplís els narius
i sortís a buscar-te.
.
Espero que trobi i arrenqui
els testicles del teu amant, que li mossegui el penis
o, si més no,
que em porti una mitja teva entre les dents
.
.
Iehuda Amikhai (Clavats a la carn del món. Barcelona, Proa, 2001. Trad. Manuel Forcano)
.

24.5.05

 

en lloc d'amikhai

.
Anava a penjar un poema (de Iehuda Amikhai), perquè l'estava llegint aquesta tarda, i m'adono que els tres darrers posts que he posat aquí són reproducció de textos. És a dir: que només reprodueixo. No tinc res per a dir? Sí, moltes coses; però no tinc cap ganes de dir-les, o d'escriure-les. Em deixo dur, doncs, pel corrent del "dolce far niente", al menys pel que fa aquest blog.
.
Però... Què és el blog? I, per què l'escric? Doncs no ho sé. Però mentre ho esbrino, de tant en tant hi escric alguna cosa.
.
Està clar que molts blogs serveixen per a la promoció del seu autor (en molts aspectes diferents), que molts són substititutius de psiquiatres o de confessors o dels amics per a tot, que molts són aparadors de "mira quines coses faig, o dic, o escric, o llegeixo, o penso", que molts són producte de deliris de grandesa, que molts... I que hi ha alguns autors de blog que s'ho agafen molt en sèrio, tot molt transcendent, i que no han entrat en el joc ("joc", exactament) que és aquesta activitat. Frívol o transcendent, però joc al capdavall.
.
Hi ha qui no para de dir el seu nom i d'ensenyar-se, hi ha qui s'amaga rere un seudònim, irreductible. Hi ha qui fa del blog una activitat exhibicionista, hi ha qui procura amagar-se del tot. Hi ha qui posa el blog al seu propi servei, hi ha qui el posa al servei de qui hi entri a llegir. Hi ha qui dedica hores i hores a escriure-hi, hi ha qui passa ràpid i avall.
.
I jo? A quins grups pertanyo? Alguns els sé, però molts no. I no em preocupa. De tan ten tant penso que podria dir alguna cosa, i la dic. I s'ha acabat. Per a mi no és res més que això (com per a molts bloggers). Ara que hi penso, però, potser algun lector (si n'hi ha cap) té un plec de retrets a fer-me com a blogger, com jo els podria fer a altres. Potser sí. Doncs molt bé.
.
I aquestes ratlles mateixes, per què les penjaré i no les esborraré? No ho sé. Tampoc no sé per què penjo res. Ni cal saber-ho. Tot és així. Tot és discórrer.
.
I Amikhai, un altre dia.
.

22.5.05

 

petrarca I x 2

.
PETRARCA, I
.
Voi ch'ascoltate in rime sparse il suono
di quei sospiri ond'io nudriva 'l core
in su'l mio primo giovenile errore,
quand'era in parte altr'uom da quel ch'i' sono;
.
del vario stile, in ch'io piango e ragiono
fra le vane speranze e 'l van dolore,
ove sia chi per prova intenda amore,
spero trovar pietà, non che perdóno.
.
Ma ben veggio or sì come al popol tutto
favola fui gran tempo, onde sovente
di me medesmo meco nmi vergogno;
.
e del mio vaneggiar vergogna è 'l frutto
e 'l pentersi, e 'l conoscer chiaramente
che quanto piace al mondo è breve sogno.
.
.
Traducció d'Osvald Cardona (Petrarca, Sonets i cançons. Ed. Alpha. Barcelona, 1955):
.
Vosaltres, que en rims solts oïu el so
d'aquells sospirs amb què el meu cor nodria
als primers temps, de juvenil follia,
quan era en part distint de com sóc jo;
.
de tants estils com trec raons i plor,
entre el dolor i el goig en què em perdia,
on hi hagi qui d'amor sofrís un dia
perdó jo espero, i pietat en do.
.
Mes ara veig com per a molta gent
he estat motiu d'escarn. I en tot moment
avergonyit, d'això res no em consola.
.
Que el viure foll fruità avergonyiment,
i em penedia, i veia clarament
que allò que plau al món com somni vola.
.
.
Traducció de Miquel Desclot (Saps la terra on floreix el llimoner? Barcelona. Proa, 1999):
.
Els qui en rimes esparses escolteu
els sospirs que em nodriren el furor
del temps primer de juvenil error,
quan era, en part, divers del que se'm veu,
.
pel vari estil amb què em lamento arreu
entre vana esperança i va dolor,
espero en qui conegui bé l'amor,
més que disculpa, pietat en preu.
.
Però bé veig que he estat entre la gent
enraonia un temps, de què sovint
de mi m'avergonyeixo amb el cor meu;
.
d'aquell desvari en ve avergonyiment,
i el penedir-se, i el saber distint
que allò que plau al món és somni breu.
.

21.5.05

 

crane

.
Un home digué a l'univers:
"Senyor, existeixo!"
"Tanmateix", l'univers replicà,
"el fet no ha fet néixer en mi
cap sensació d'obligació".
.
.
Stephen Crane (1871-1900)
Trad. Anna Camps (Poesia anglesa i nord-americana contemporània. A cura de D. Sam Abrams. Barcelona. ed. 62, 1994)
.

18.5.05

 

el mèdium (palau i fabre)

.
EL MÈDIUM
.
El poeta és un mèdium. De qui o de què? En primer lloc, de les forces obscures de la naturalesa, del vegetal i del mineral sobretot, que intenten, en un esforç suprem, d'expressar-se a través d'ell; en segon lloc, dels seus avantpassats, de les ànimes que sobreviuen en ell i que, a voltes, arriben a fer-se presents fins a la transparència; i, finalment, d'ell mateix... Ho prova l'estat d'excepció en què compon els seus poemes. Els poemes li són donats fets, i el seu treball -sovint penós i desesperat fins a la follia- no consisteix sinó a anar-los pouant de les profunditats d'ell mateix, és un treball d'extracció que pot arribar a una fondària secular. Per això no s'ha de parlar tant de bons i mals poetes com de bons i mals mèdiums, de bons i mals conductors de poesia. Rarament un poema es dóna íntegre, tal com estava prefigurat. Pot haver-hi mots que triguin anys a pujar a la superfície, o que no hi pugin mai. Aquests mots acostumen a il·luminar tot un passatge i a donar sentit i cohesió a la resta de l'obra, que és sempre un sistema solar.
.
Cal estar atents, i vetllar en la tenebra, i fer obscurir el migdia. Només així, amb ulls de foc, amb urpes de voltor i, a la vegada, amb les mans curoses d'una ajudant de partera, ens serà donada, de tant en tant, aquesta cosa rara, sempre dura i fosca com un diamant, misteriosa, que és un poema.
.
Josep Palau i Fabre. Quaderns de l'Alquimista
.

17.5.05

 

f. f. a contratemps

.
Llegint A contratemps, volum de diaris de Feliu Formosa editat a València per Perifèric edicions. Volia transcriure'n un fragment, però en lloc de buscar-ne un d'addient, de nou m'encanto a cada pàgina i vaig llegint les paraules del poeta, de l'home de teatre, del traductor, del viatger... de la persona.
.
Lluny d'alguns diaris o dietaris que es van publicant, aquest és un clar exemple d'honestedat i humilitat intel·lectual i personal. És la veu callada d'un home savi que treballa, llegeix, pensa i viu. Sense pudor, però sense exhibicionisme; sense arrogància, però mostrant una gran saviesa; sense pretensions, però aconseguint ser una lliçó a cada paràgraf.
.
Llibres així reconcilien amb el gènere memorialístic d'aquest país, tan maltractat per molts autors.
.

13.5.05

 

previsió vs arrogància

.
No entenc ni un borrall de futbol. Ni m'interessa. I m'importa ben poc que el barça guanyi o perdi la lliga o la copa o el que sigui.
.
Però fa dies que des de totes les ràdios i premsa i televisions parlen i parlen de què faran quan guanyin el que estan a punt de guanyar. Està bé ser previsor, però escoltant amb una mica d'atenció a qui parla d'això es veu una falsa modèstia no gaire ben dissimulada quan, després de llançar coets al vol i assegurar que "quan guanyem farem això i farem allò", diuen una cosa com: "això suposant que es guanyi, que mai no es pot assegurar". Però aquesta darrera frase la diuen de compromís, sense gens de convicció. De la mateixa manera que un nen diu "et perdono" al seu enemic de sempre quan és obligat a dir-ho pel mestre o el pare.
.
I no m'agrada. Aquesta arrogància plena que mostren em fa nosa, em molesta. Està lluny de l'alegria i lluny de la previsió, que són dues postures ben lícites i lògiques.
.
Només ho volia dir. Res més.
.

11.5.05

 

6448 era un altre. i què?

.
M'agrada la pregunta de l'aeroplà( http://tinavalles.blogspot.com/ ): Qui devia ser el deportat 6.448? Si el senyor Marco no hi era, algú tenia aquest nombre. És una pregunta fonda, encara que no ho sembli.
.
El senyor Marco és un impostor? Sí, però no ho diria tan clar. Diu que s'hi va trobar atrapat, que la seva mitja mentida (no oblidem que va viure experiències molt dures encara que no anés a cap camp de concentració) el va embolicar i que no va poder fer marxa enrere, que va començar com a resposta a l'impuls de pensar que algú havia de posar-se al davant d'un moviment per a la memòria dels camps de concentració i extermini, i que de tots els que podien fer-ho ell era el qui en tenia més condicions. I que ho va fer. I que després ja va ser tard. M'ho crec. És evident que hagués pogut matisar des del primer moment i dir la veritat, i segurament no hauria passat res; però no ho va fer. Aquest és l'error. Un error sense tornada. (Recordem el cas, fet novel·la i pel·lícula, del "metge" i modèlic pare de família francès que va aguantar anys i anys una ficció total).
.
Però el Senyor Marco és qui ha possibilitat la memòria de l'horror; és qui ha possibilitat la conscienciació de milers de persones, adults i joves; és qui ha ensenyat molt a molts. A partir d'una mentida? Sí. A partir d'una mentida. I ara goso preguntar: I què?. M'importa ben poc la mentida original si el resultat és autèntic.
.
Això ens posa en una línia de pensament sobre la literatura i l'art.
.
És exactament el mateix que fa l'escriptor, que fa el pintor, que fa l'obra d'art. Què és una novel·la sinó la ficció convertida en realitat més real que la realitat mateixa? Un supervivent "real" de la barbàrie nazi hauria contat d'aquesta manera tot allò? Hauria estat tan eficaç? La ficció, si és més ben narrada que el real, és més eficaç. I és més eficaç i més "real" perquè en no haver de ser fidel als esdeveniments "reals" pot "retratar" millor aquesta realitat. Igual que els retrats "no fotogràfics" de Goya o de Bacon retraten molt millor el personatge a qui es vol retratar o "despullar".
.
Em sap molt greu i em frustra que un dels capdavanters de la dignitat tingui aquests peus de fang, però no li faig cap retret. Segur que ha acabat creient-se el personatge. Segur que una de les causes d'aguantar tant de temps la mentida és la mateixa causa per la que lluitava, a part de la por personal al "què passarà". Segur que l'odi que algú li pugui tenir o la frustració que puguem tenir no és superior al seu dolor. Segur que la seva feina compensa la mentida.
.
No li faig cap retret. Perquè sé la feina que ha fet. I perquè crec en la literatura, en el poder de la literatura, en el poder de la ficció per arribar a l'ànima de la veritat. En el poder de la ficció per arribar a l'emoció més fonda. Perquè crec en l'art. Per això demano: El punt de partida era mentida. I què? M'importa un rave! El que m'importa és tot el que ha vingut després. I això és real: la feina de l'Amical Mathausen és ben real i viva.
.


9.5.05

 

de les coses nostres

.
Cinc poetes italians (Saba, Cardarelli, ungaretti, Montale, Quasimodo). Selecció, traducció i pròleg de Tomàs Garcés. Barcelona, Quaderns de poesia, 1961.
Deure i haver. Traducció de Josep Ballester. València, Edidicions de la Institució d'Alfons el Magnànim, 1992.
El fals i vertader verd. Traducció de Josep Ballester. Alzira, edicions Bromera, 1993.
I una antologia publicada els seixanta (o cinquanta) per l'editorial Selecta, de la qual només tinc notícies vagues.
.
Ara s'acaba de publicar un altre llibre de Salvatore Quasimodod, Dia rere dia, a la col·lecció Jardins de Samarcanda (Eumo Editorial / Cafè Cemtral). Un llibre molt punyent, sensible i potent. Un llibre escrit sota la influència de l'experiència de la guerra i la postguerra, i de lectura obligatòria.
.
Doncs bé, Jordi Llavina en fa una ressenya a l'Avui d'aquest darrer dijous ( http://www.avui.es/avui/diari/docs/index4.htm ) i esmenta alguna traducció al castellà, però cap de les quatre que n'hi ha al català.
.
Ai ai ai , Llavina... I això que la crítica està bé, però... I les traduccions de casa? i la nostra tradició? i la nostra cultura?
.

7.5.05

 

coses

.
Divendres a la tarda. Torno a casa. Escolto la ràdio al cotxe. Dues o tres informacions:
.
1.
El príncep d'Espanya i la seva dona han anat aquesta setmana a no sé quin poble de Catalunya a "fer visita". Tota la nit abans es van asfaltar i pintar de nou els carrers per on havíen de passar, es van esborrar les pintades deles façanes, es van pintar façanes... Es va "redecorar" el poble perquè els Senyors quan passessin ho trobessin tot bonic i brillant. Em pregunto: Com en dèiem d'això? No havíem quedat que les ocses ja no es feien així?
.
2.
Més d'un 80% dels ordinadors del món tenen a dins programes espia que poden saber-ho tot i controlar-ho tot. Saber i controlar el que hi ha dins la memòria i saber i controlar tots els moviments (visites a pàgines web, xats, correus electrònics...). Orwell es va quedar tan curt!!
.

3.

Diu que una gran empresa d'informàtica de Califòrnia té el projecte d'ancorar un vaixell de luxe davant de les costes californianes, en aigües internacionals, i omplir-lo de programadors informàtics indis (que són molt bons i molt barats) i fer-los treballar tot el dia de sol a sol; sense poder sortir del vaixell, naturalment, i pagar-los amb sous de l'Índia. D'aquesta manera, diuen, faran el mateix que fins ara i s'estalviaran els viatges a l'Índia, que són molt cars.

Els locutors / tertulians del programa comenten el fet, parlen de competència deslleial, parlen d'estalviar-se despeses de producció... Però ningú no parla per res de les condicions de treball, cap d'ells no parla de l'esclavatge que això suposa, cap d'ells no parla de justícia, d'equitativitat, de drets humans, "De facto" es dóna per suposat que ja està bé que els indis treballin en condicions d'esclavatge en un vaixell en aigües internacionals. Com que el vaixell és de luxe, deuen pensar que ja està bé

.

Tanco la ràdio i em poso el CD de la Maria del Mar Bonet cantant Vinyoli (Cants d'Abelone. Música de Rafael Subirachs. Picap, 2001):

.
(XII)
Digues-me, vida, què fer
de les meves mans, dels braços,
del silenci dels meus passos
que envaeix com un perfum?
.
De música em tornaré
no fos que, estrenyent-me els braços
teus, vida, em fessin malbé;
em tornaré pols de llum.
.
.

La carretera és ampla i el cel es dóna tot. Però... Quin és el món de debò? És el cel? Són els mots de Vinyoli i la música? Són les notícies? És la postura dels periodistes?
.


3.5.05

 

retrobar

.
Allò d'agafar un llibre que fa temps que no llegies...
.
.
L'incendi
.
A la llengua
l'incendi
que mai s'acaba.
.
A la saliva
es besen
el foc
i l'aigua.
.
.
.
Fragments
.
Escriure amb sang el llibre de l'esperit.
*
Vull retrobar el fil perdut dels folls.
*
El silenci, la carn de la tenebra.
*
La tenebra, el silenci de la carn.
*
El poeta o el lleuger parpelleig del cec.
*
Els poetes escriuen sobre el parpelleig de Déu.
*
La podridura és la veritable metàfora.
*
La foguera s'emportarà els meus llibres, però no el meu pensament.

Llibre de la frontera. Jaume Pont (Barcelona, editorial Proa, 2000)
.

 

catanyol

.
Diumenge a la nit vaig poder veure el programa al 33 d'en Joan Ollé i en Joan Barril. Cap comentari sobre el contingut. Però:
.
En una seqüència apareixien tres o quatre noies com si es tractés d'un grup vocal i es posen a declamar/lletrejer/cantar/recitar/ritmar acrònims, noms fets de sigles (tots de dues síl·labes) agrupats per temes. Acrònims com "nodo", "faes", "eso", "otan", "ampa"... Molt bé, i ben muntat. Però...
.
Tota la fonètica amb què deien aquests acrònims era absolutament castellana. Absolutament.
.
Ai, Ai, Ai...
.
Que això no se'ns morirà de dir "bueno" o "sello"; que es morirà per aquestes altres coses, que són molt més profundes.
.

1.5.05

 

primavera

.
A vegades, un poema és com un mirall o un relat del que acabes de viure:

.
.

Chaleur de printemps --
cette odeur de cheveux
dans l'ascenseur !

.

Imazumi Ugai (1883 - 1951)

.

.
.
O del que penses:
.
.

Papillon voltige
dans un monde
sans espoir

.
.
kobayashi issa (1763 - 1827)

.

This page is powered by Blogger. Isn't yours?