28.6.05

 

més ràdio

.
RAC-1. Avui, dimarts 28 de juny. Entre 8 i 9 del matí (la dutxa, l'esmorzar...). Algunes coses dites anotades al vol (i les que no he pogut anotar!).
.
Parlant dels uniformes del barça: "La segona equipació és verd-festuc". Molt bé pel "festuc", tot i que em sembla que "pistatxo" està acceptat. Però, per què "equipació"? No podia ser "equip", "equipament", "uniforme"...? Ganes de complicar-se la vida i equivocar-se, quan més senzill era correcte.
.
Parlant també de la roba del barça: "La publicitació a la samarreta...". Però és que "publicitació" és una cosa, i "publicitat" n'és una altra. Deu ser que per parlar català correcte hem de buscar la paraula més estranya. Però ni així.
.
Deien que no s'ha trobat la raó per la qual "la vitamina C pot preveure els refredats". Els "preveu", o els "prevé"? Perquè si només els preveu i no els prevé, no serveix per a res.
.
Es veu que hi ha un jugador de futbol que ha dit que ja es portarà bé i "no sortirà per les nits". És lògic. Normalment la gent surt "per les portes" o "pels carrers", o també surt "per peteneres". Però si surts de marxa, sols sortir "de nits", i surts "per" la porta o per on et doni la gana.
.
Comentaven una definició dels mots encreuats del Màrius Serra. Deia: "Em torno boig com una patata vella, sis lletres". I tos dos locutors han coincidit: "guillo". "Guillo"? Les patates no es "guillen", es "grillen". Tot i que si hi ha molts i molts cucs, al final potser sí que guillaran.
.
En fi... Aquesta és la nostra ràdio. I aquesta és la nostra llengua.

27.6.05

 

velles sensacions

.
Avui ha estat un dia de velles sensacions.
.
Algunes que no es poden explicar, o que no es podrien entendre. Però dues sí que poden ser dites en veu alta sense problemes de cap mena.
.
A causa de les endreces que de tant en tant cal fer, ha sortit dels llimbs una bona quantitat de discs de vinil. I ha estat una tarda de músiques estimades que feia temps que no sonaven. Velles sensacions, records d'altres temps, d'altres sons, d'altres llocs, altra gent, altres jo.
.
També l'haver-se d'aixecar a canviar el disc molt més sovint, de tenir a les mans aquella galeta grossa, només agafant-la per les vores, l'olor que fa, els sorolls de fregit...
.
I, de sobte, un piano es queda repetint obsessivament una nota: El disc ratllat. Aquesta sí que és una vella sensació. Somriure, recordar que sí, que precisament allà s'encallava, i deixar-lo fer una bona estona abans de fer avançar un xic l'agulla.
.
Velles sensacions, velles músiques, vells temps.
.
I pensar que amb tants pocs anys hem deixat tantes coses enrere...
.
.
NOTA: "llims" : El Fabra i l'IEC diuen "llimbs", i l'Alcover-Moll, "llims". Per una vegada, no faig cas a l'Alcover-Moll, però no sé per què.

25.6.05

 

vint-i-dos de fuster

.
Sovint buscant una cosa en trobes una altra. Ha passat aquest matí: buscava un llibre (que encara no he trobat) i n'he trobat un que no sabia ni que existís. Una edició a 62 de Consells, proverbis i insolències, de Joan Fuster. Un recull d'aforismes brillants i genials d'un savi brillant i intel·ligent.
.
Uns quants:
.
Goethe és odiós - com una muntanya, o com un xàfec.
.
Tots els versos ja estan fets. Parlem de poesia, doncs.
.
Preferències. - Picasso o la realitat. Miró o l'alegria. Klee o el silenci. Chagall o la veritat.
.
La veritat és aquesta: que Fortuny és un gran pintor, i Salvador Dalí, no.
.
Quan diem "tinc dret", ja hem fet trampa.
.
Dir una passió equival a reduir-la a la meitat.
.
¿Sòcrates, Maiakovski, Pavese? Els suïcidis que em fan posar la pell de gallina són els dels analfabets.
.
Corregir i augmentar: això és la cultura.
.
Un bon llibre sempre és una provocació.
.
Digueu la veritat. Així us vengeu.
.
A última hora, unes oques o altres salven el Capitoli.
.
Cada paraula és ja, en si, una perífrasi.
.
Viure és trair.
.
Ser jo és injust.
.
Viure és antihigiènic.
.
Tot depèn de la paraula.
.
¿Qui suportaria la idea d'un duplicat de si mateix?
.
Costa poc de llegir, però ¿quant ha costat d'escriure?
.
La poesia només serveix per a fer més poesia.
.
Quan el pintor pinta, el món creix.
.
Miro una pintura, i la veig com vull.
.
I no serà que som tots uns personatges apòcrifs?
.
.
No és que m'agradi molt això de l'aforisme, però mestre Fuster els clava al mig de la diana i somou més d'un pilar. Seria higiènic, en tots sentits, que alguna conselleria o institució fes una campanya per popularitzar els aforismes fusterians.
.

24.6.05

 

poemes impossibles?

.
Un matí tranquil, una bona música després de l'esmorzar i la dutxa... I un bon llibre. Però...
.
Per tercera vegada he abandonat la lectura del llibre de poemes de José Saramago Els poemes possibles (Ed. 62, Empúries). Què deu tenir que cada vegada em cau de les mans malgrat la predisposició a favor?
.
I hi he començat a rumiar. No crec que sigui culpa de la traducció. No tinc notícies del traductor (Josep Domènech) però provant de llegir el portuguès amb l'ajuda del català, també noto una veu feixuga, terrosa, que no alça el vol. Hi veig un senyor que escriu poemes però que no té la llengua que li cal per a fer-ho. Un senyor que té coses a dir, però que deuen demanar un gènere que no sigui el poètic. Un senyor que té bones idees i bones imatges que malgrat tot no aconsegueixen aixecar el poema. Uns poemes que a vegades s'enfonsen per elements ben simples: unes rimes més que fàcils que en un taller de poesia el professor faria canviar, uns versos previsibles i gens engrescadors, uns finals anodins (vull dir "sosos")...
.
M'agradaria que algú em convencés que és un bon llibre, que em donés arguments per no deixar-lo la propera vegada, que m'ensenyés a trobar-li el gust, la gràcia, l'interès i la bellesa. Perquè Saramago és un escriptor que em plau, i em sap greu no sintonitzar en aquest llibre.
.
Algú m'ajuda?

23.6.05

 

jurats d'octubre

.
Diuen que els Octubre són uns dels premis més prestigiosos de la nostra cultura. I és veritat. Però potser caldrà començar a qüestionar aquesta afirmació.
.
He vist les bases dels premis i he quedat glaçat llegint la composició del jurat del premi Vicent Andrés Estellés de poesia. No m'ho podia creure. Després de llegir-ho dues vegades, he repassat els altres jurats. Més o menys la seva composició m'ha semblat bé; a cada jurat hi ha algun borinot, però no passa res, els altres membres són solvents, han demostrat ser bons crítics, bons lectors o bons creadors i se suposa que poden fer una feina molt ben feta com a jurats.
.
Però el de poesia... Quan llegeixo: Jurats: David Castillo, Laia Climent, Carles Duarte, Susanna Rafart, Isona Passola, quedo bocabadat.
.
Era un concurs d'ajuntar ineptituds?
David Castillo: És clar, així quedem bé amb l'Avui i cobrim quota de suposada modernitat (Castillo, modern???). Però ha demostrat sobradament que com a crític de poesia i com a poeta no és gaire res més que un destraler pujat al pòdium per interessos de moltes menes. Que el suplement de cultura que dirigeix estigui bé, no vol dir que ell sigui un membre idoni per un jurat de prestigi.
Laia Climent: La quota de l'empresa (El Temps), de la família (l'Eliseu) i del periodisme (per no fer un jurat "elitista") i potser més. Però no sé què hi pinta la Laia Climent valorant si el premi se l'ha d'endur el Txema Martínez o el Francesc Garriga, per exemple. On són les mostres de la seva vàlua com a lectora i crítica de poesia?
Carles Duarte: Ara ja no és la quota de la Generalitat de dalt, però encara és la quota d'una manera d'entendre el poder i l'acció político-cívica-cultural. I, sobretot, la quota del morro. Un poeta mediocre i articulista llastimós exalçat per la política i per les seves estratègies. Què hi fa en un jurat que se suposa de qualitat?
Susanna Rafart: Un professor meu deia d'un col·lega que era a tot arreu, que només li faltava ser a l'Eucaristia. Doncs això mateix. La seva poesia és il·legible i buida i plena d'estultícia. Els seus articles són exercicis de col·legi d'un alumne que no sap què dir i es refugia en les dades que troba a internet o en pròlegs, tot plegat per acabar no dient res, no donant cap idea, no aclarint ni donant llum al text que tracta, ni aportant res d'interessant. Això sí; la trobareu a tots els jurats, taules rodones i congressos, i als índexs de totes les publicacions del país (País!!). I també als Octubre, només faltaria!!
Isona Passola: Ser filla del magnat i mecenes de la Catalunya resistent què vol dir? Ser una bona productora de cinema què vol dir? No sé... Potser sí que és una bona lectora i crítica, però s'ho portava molt amagat. Al final encara resultarà ser el membre més idoni d'aquest jurat de paper d'estrassa.
.

No sé qui guanyarà el premi. Potser, com d'altres, ja està donat i no importa qui hi hagi al jurat. Però, sigui qui sigui, li recomano que quan publiqui el llibre no faci constar la composició del Jurat en aquell epígraf on posen "aquest llibre va merèixer el premi V. Andrés Estellés 2005.....". Val més que no se sàpiga, perquè el desmereixerà.

.


22.6.05

 

william & sigmund

.
És un d'aquells llibres que fa temps que havia de comprar. El cap de setmana es van confabular els astres i me'l vaig endur a casa: Shakespeare, la invención de lo humano, de Harold Bloom.
.
Aquesta tarda, fullejant-lo esparsament, tot esperant les vacances per llegir-lo de dalt a baix, he encetat la darrera part, i hi he trobat aquesta frase, potser una "boutade", però que m'ha agradat molt:
.
[Parlant dels poemes de Shakespeare, de la seva consciència de la bisexualitat i les seves disfresses:]
Aquí, com sempre, Shakespeare és el psicòleg original i Freud el retòric tardà.
.
Molt bo. Una altra vegada algú constata que la literatura, o les arts, van al davant de qualsevol ciència humana psicològica o filosòfica, o també fenomenològica. Potser no és massa original, però la frase és molt ben trobada.
.

19.6.05

 

zizek

.
Un leninista a telecinco?
Un comunista a la cort del rei Bush?
.
Potser sí. Slavoj Zizek (Lubljana, 1949) ha begut al 50% de les doctrines de la Yugoslàvia comunista i dels films i la cultura popular nordamericana. Aquesta barreja explosiva en fa un filòsof molt particular. Al 50% Karl i Groucho, i 100% lúcid i intel·lectual. La cultura popular al servei de les idees i de la crítica filosòfica i teòrica més aguda. Al revés del que ha acabat essent Derrida: una maquinària impecable al servei de l’estudi dels subproductes de cultura de masses.
.
El llibre de Lacan i Hitchcock és de 1992. Ja pot estar exhaurit, com diu el llibreter (o segurament reciclat per a tenir paper per editar el llibre de Boris Izaguirre, o el de Buenafuente, o els engalanats avortaments de la Moliner). Allà el que fa és seguir la premissa de Benjamin, de llegir a la vegada i amb el mateix mètode les obres més sublims i les més vulgars d’una mateixa cultura. Hitchcock, Highsmith o P. K. Dick, al costat de Wagner, Lynch o Sòfocles, serveixen per a caracteritzar i estudiar, per exemple, la “inexistència de la dona”, o la visió de la dona com a “símptoma” de l’home (coses de Lacan). En el fons, les seves teories, arriscades, vénen a seguir la via del concepte del “sublim” kantià, ara reconvertit en la posmodernitat en un “el sinistre”: la sensació desconcertant de percebre el desconegut dins el conegut.
.
La seva obra apuntala filosòficament i sense esquerdes les idees antisistema. Les idees i les accions. Amb Hegel i Lacan analitza l’home d’avui, dissolt en una munió d’individualitats i de lluites diferents (ecològiques, de gènere, nacionals, ètniques...). El subjecte dissolt en la multiplicitat d’identitats i de fronts oberts no té altra sortida, en efecte, que la revolució. Aquesta multiplicitat és producte del capitalsme global, i cal redefinir les regles del joc i l’acte polític, que només pot ser la revolució.
.
(Això no m’ho invento jo. Ho he refregit d’un article de Gregory C. Stallings en un suplement “culturas” de la vanguardia 4-02-2004 i altres articles del mateix suplement, sobretot el de Marina Garcés. I ho he escrit perquè hi ha qui m'ho demana des dels comentaris al post del 18-06-05 on l'esmentava.)
.
Però jo no parlava tant de les seves teories, sinó de les recepcions de les obres. És normal que un llibre com el del senyor Izaguirre surti a tots els mitjans fins a les sopes, i que els de Zizek surtin en llocs especialitzats. Però que d’aquest filòsof que s’ha fet molt i molt popular als països anglosaxons no se’n digui mai res... No és normal. I per això anem com anem. Aquí anem tirant de veta del Marinas, el Serrano, l'Argullol, el Marí i altres filòsofs i pensadors de "Que sais je?", que traduït al nostrat es diu "El porqué de las cosas, del Bimbo". Al final, com a molt, el que aconseguirem com a cultura serà acabar d'omplir l'àlbum de Bimbo o de tenir tots els fascicles de "Filosofia a casa" que deuen preparar els de la Pompeu Fabra. I perquè no vull ser cruel...
.
I algú que en sàpiga més, que ho completi. Gràcies.

 

experiència

.
Esperienza
.
Tutti i luoghi che ho visto,
che ho visitato
ora so ne son certo:
non ci sono mai stato.
.

Giorgio Caproni (Congedo del viaggiatore cerimonioso & altre prospopee -1960/1964)

.


18.6.05

 

mèdia

.
Per què he de veure i sentir a tot arreu un tal Boris Izaguirre, carn de mèdia, que ha escrit un llibre sobre l'ocult homosexual en els films de Hitchcock, i ningú no parla ara ni va parlar en el seu moment del llibre de Slavoj Zizek Todo loque usted quiso saber sobre Lacan y nunca se atrevió a preguntarle a Hitchcock ?
.
Qui pregunta ja respon, va escriure en Raimon.

16.6.05

 

ara chesterton?

.
Llegeixo al suplement "Culturas" de La Vanguardia d'ahir dimecres una ressenya sobre G.K. Chesterton.
.
Vaig descobrir Chesterton molt aviat, suposo que abans dels vint anys. M'agradava i el llegia, però tot d'una em vaig adonar que se n'anava molt a la dreta, que molt subtilment (o no tant) predicava una moral que no m'interessava de cap manera i que estava a l'altra punta del que m'interessava moralment, socialment i políticament. Eren èpoques de formació i de rebel·lia, i segurament per això el vaig deixar de llegir, tot i que m'interessava literàriament parlant.
.
No sé què en diria ara, com el llegiria; no ho he fet més. Veure'l, doncs, revindicat d'aquesta manera, m'ha fet pensar en aquelles lectures de jove. Primer he pensat que ja està bé, que si és un bon literat, el revindiquem, i el llegim sense problemes, que som adults i sabem destriar la literatura de la política i la moral; que bé llegim Pound o Jünger.
.
Però després ho he rumiat una mica més, i no és això. Que Chesterton és sobretot un autor moral, i no és el mateix destriar en la lectura de Pound que en la de Chesterton; i que aquesta revindicació de Chesterton em sona a viratge a la dreta, a "tot s'hi val", a tornar a una societat vuitcentista, a revindicar l'ordre, la moral, el seny i la societat rància contra els valors de la societat i la cultura contemporànies. Em temo que aquesta revindicació porta a dintre (o és testimoni de) una reculada important en la nostra lectura i interpretació del món, una marxa enrere que es va imposant a còpia d'acceptar-ho tot i en nom d'un malentès antidogmatisme. Que fets com aquests, que no estan sols, semblen pretendre portar-nos a la societat que li agradaria a Valentí Puig, per exemple, o a la "dreta civilitzada". I no m'agrada.

 

j.m. i e.a.

.
Estàs dos dies fora del món i quan baixes et trobes que t'e n'han pres dos trossos importants: Jesús Moncada i Eugénio de Andrade.
.
De tots dos n'has après moltes coses. De l'un, un amor desmesurat per la llengua, sense concessions i sense exotismes, per la llengua viva de la parla; el capteniment de l'autor que sap que la seva feina és escriure i no fer d'escriptor de cara enfora. En sabies, per amics que l'havien tractat, el seu tarannà afable i la seva bondat, la seva senzillesa. I n'admiraves el do de la narració. L'estimaves, sense haver-lo vist mai. I per què et caldria si ja el veies als llibres?
.
De l'altre, la concisió dels mots, la paraula justa, el silenci creador, la síntesi. La ratlla entre la cosa i el mot, el pas del no-res a la paraula, l'ombra de la poesia feta poesia, l'ombra dels llocs feta paraula, l'ombra del pensament feta verb. I de nou, també, la discreció i la disposició, l'assequibilitat, i la voluntat de desparèixer rere l'obra, la convicció que la persona ha de desaparèixer de la vida pública, que és lloc de l'escriptura.
.
Dos autors importants, vitals, que ens han ensenyat molt. I que ens han ensenyat, també, una manera de "ser escriptor" que malauradament no abunda. Se'n van els que més falta ens fan.

12.6.05

 

altres pàtries

.
Per què cada vegada que ets a la Provença, o al Rosselló, o al Vallespir, o al Conflent, aquesta terra et sembla com la teva pàtria que no et va tocar?
.
Passejar per aquests pobles, pels seus carrers, pel seu paisatge, sentir aquell lloc, el seu mar, parlar amb la seva gent, respirar el seu aire, formar-ne part... et fan sentir a la casa que hauries d'haver tingut, a la terra que hauria d'haver estat la teva, i que no va ser així.
.
I en tornar, sentir-te com desarrelat, com exilat, com formant part d'un error que mai podràs ja arreglar i que sempre et donarà una nostàlgia trista i una mirada lluminosa.
.
Ai!

11.6.05

 

heiem lok

.
Ehyudein iue kie mei oek, iejn pwjen psbhst, okwn get ene. Dihet jiqm alodeujnm swue, jsuw b: hswu. Unwe i lau: jwe . Huej eu aqqvrp: cseieme.
.
Uw ye eie pylae, keoap meuahn. Lrtu ienap luph, eqirl fer jio hioe. Jrteu kop oihwj l. Kte shu fdogde pjidomi, hdeuyw, teiw jop. Jue ioi hjio jra deotrji, lretysimkap. Joaleis, fewutp, jwqoip, hyuewn, pwhd, pjh, ofrhueri, jfiewo, ooiur irjne kmerpol juewisl. Op.
.
jnsi, jdoiexj, hfue hower if fof lkj fkowefk dofkdo pcdkvjc mlie uhfjd lbjvn ckmuds porhiolp mdkjue oirfpl. Yrets, Plhfeu, Wkirmr. Pjeue iwlsowh, pwhd duen od isdns oqujsi.
.
Hiuen... Ujnei eksdoiw. Jie ewuh.

8.6.05

 

f.f.: tots ens n'alegrem molt

.
OI? tenia raó (i informació privilegiada). http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/9510?comments=no . Feliu Formosa ens ha dat una alegria. En aquests moments, i amb tota pompa, al Palau de la Música, li atorguen el Prei d'Honor de les Lletres Catalanes.
.
I això sí que ens fa molt contents a tots.
.
Senyor Feliu Formosa, Moltes Felicitats. I moltes gràcies per tot el que heu fet pel país i per nosaltres en particular. Llàstima que no hi hagi més premis. Però de segur que el premi de l'admiració, l'estima i el respecte dels milers de lectors vosté el té en abundància.
.
(i que consti que no ens és cosa nova la veneració a Feliu Formosa. Aquest blog n'és testimoni sobrat. Per mostra, el punt 9 de post de 06-06-05)

 

sant cugat des de lluny

.
Diguin el que diguin de l'internet, quan un és lluny, és lluny. I per més Tonis Salas i més blogs i més altres històries que hi hagi, si un no hi ha estat, no hi ha estat. I el que en pot treure és una mísera fotografia desenfocada i mal enquadrada (segurament).
.
Però... Unes quantes coses em sembla que hem conclòs:
.
1. Que, com tots els col·loquis, hi ha hagut molt de morro, però també hi ha hagut qui s'ho ha treballat de debò (i això no té res a veure amb la llargada de les intervencions).
2. Que hi faltava algú que sapigués què caram es volia i de què es volia parlar; un algú amb autoritat i que fes anar la gent recta.
3. Que en els col·loquis de després de les intervencions hi ha hagut temes interessants i més aprofitables que algunes intervencions, però que no s'hi ha pogut parar esment.
4. Qe (al menys als comentaris al bloc d'en Toni Sala) hi ha hagut molta conya. Que bé!!
5. Que hi ha hagut molt de morbo i molta tafaneria, i això està bé, perquè no ens converteix en uns mestretites puretes.
6. Que hi ha hagut molt d'exhibicionisme i molt ego solt i algun ressentit, i això no està bé, perquè ens converteix ens uns adolescents egòlatres i interessats.
7. Que alguns participants no havien de ser-hi. El més greu és que són aquells que a priori ja es veia que no dirien res interessant i que ningú (tret dels organitzadors) no sabia per què hi eren. I són aquells a qui tothom convida a xerrar i no dir res.
8. Que no sé si ningú té clar per què ha servit això. Que no sé si ha servit per a res, a part de convidar una quanta gent a Sant Cugat (i uns que s'ho han pagat) per retrobar-se i anar passant l'estona. (De congrés en congrés, de col·loqui en col·loqui es viu la mar de bé).
9. Que molt ens sembla que s'han instituït categories i jerarquies, cosa que ens temíem. I això no ens agrada. Potser caldrà a partir d'ara prescindir de qualsevol convocatòria d'aquesta mena.
10. Que fins i tot ara podrem dir que la organització és "magnànima i generosa", "i demòcrata", perquè van deixar pujar alguns espontanis a dir les seves coses. Això no és ni democràcia, ni magnanimitat ni generositat; és una altra cosa. O s'és seriós o no se n'és; o les intervencions tenen un sentit una lògica i una raó, o no en tenen cap. I si en tenen, no cal res més. Ja hi ha espais, se suposa, per a dir coses.
11. Que hi ha qui ara ja podrà legitimar la seva "modernitat".
12. Que hi ha hagut molta discussió estèril sobre la naturalesa dels blogs i l'escriptura. Calcada a les discussions de fa alguns anys sobre l'escriure amb ordinador o a mà. No cal discutir sobre el sexe dels àngels quan sabem que els àngels no existeixen, que les coses van per un altre cantó. Però ens preocupa veure tants caps pensants privilegiats discutir sobre aquestes banalitats.
13. Que el Toni Sala no ha arribat a trobar la tecla del punt i apart al teclat del Mac (més o menys com als pc)
14. Que hi ha molts bloggers tios i que molts parlen de ties com ho fa el meu veí. (Quanta modernitat!!)
15. Que encara hi ha gent que es pensa que el medi fa la modernitat. Senyors!! Que hi ha blogs moderns i blogs del segle XIX; que escriure o publicar a la xarxa no té res a veure amb el contingut ni amb la intenció ni amb les idees.
16. Que hi ha molta gent a qui agrada parlar per boca d'altri: "Si Pla escrivís ara...", "Si el Tal tingués un blog..."
17. Que algú podria fer un recull d'idees bones i bones sortides dites al col·loqui. (El "carter electrònic" del Mira, una referència al Baró de Maldà, que "si el Piera té una aixada jo tinc un blog", que "xutar pilotes sense porteria no té a veure amb la llibertat sinó amb la mandra"... )
18. Que si el Toni Sala fa els posts llargs, aquest ja comença a ser-ho massa.

6.6.05

 

col·loqui a sant cugat

.
Jo sóc dels que treballem, dels que tenim un amo, unes feines a fer i uns horaris a complir. Per això ja ni m'he plantejat anar a Sant Cugat (com s'ho fan els que hi van?). No sé quina fidelitat té als esdeveniments la pàgina d'en Toni Sala, però ara que he tingut una mitja horeta me l'he anada mirant; i tantes altres que en parlen de l'encontre in situ o bé d'abans.
.
Ja s'anirà veient, però una cosa és clara: Pocs col·loquis (científics, literaris, etc.) han tingut tant seguiment per la xarxa i tantes intervencions i comentaris i opinions, prèvies, i mentrestant. Com a mínim, l'interès hi és. I també s'hi veuen les postures preses, les pors, les fòbies i les fílies... I, sobretot, cap on apunta molta de la gent que s'hi retrata. M'agrada. O, com a mínim, m'interessa.
.
I unes altres coses he corroborat:
1. Encara no m'he acostumat a llegir a la pantalla.
2. El Toni Sala fa els paràgrafs massa llargs, atepeïts i amb la lletra massa petita. I d'algunes intervencions no en diu gaire res.
3. És difícil (per a mi, al menys) de seguir idees escampades en tres o quatre blogs i en els seus corresponents apartats de comentaris
4. El Mesquida ha tingut un bon encert a l'hora de canviar un vinet assassí per un vi de debò (la classe és la classe).
5. No serà perquè sí que interessa més l'estampat de la Piquer que no el que ha dit.
6. La tècnica a Sant Cugat (com a tot arreu) no va tan endavant com voldríem.
7. El Sam Abrams classifica, com sempre, però a vegades confon temàtica amb tiplogia (repassi-s'ho)
8. L'Ibañez fa d'Ibañez. Es passa de temps, fa d'apocalític i s'ensenya perquè s'agrada. Ja ho llegirem, però ens ho imaginem.
9. Feliu Formosa, com sempre, el més intel·ligent, el més digne, el més modest i el més ignorat.
10. Hi ha personatges a la taula que m'agradaria saber qui i per què els han triat. (I com jo, altres. Per exemple: http://com_anem.lamevaweb.info/post/409/26589 )
11. Sí que hi ha déus i deuets i patums i patumetes als blogs, igual que la vida mateixa. Comencem bé!

5.6.05

 

les ajudes de la i.l.c (2)

.
Un altre tema que va quedar pendent de l'últim post:
.
Que li donen ajuda a un presidiari que vol escriure les seves memòries? No hi tinc res a dir, i no en puc dir res: no hem vist el projecte ni la mostra de l'obra. Però el més probable és que el llibre s'acabi publicant i sigui un gran èxit (morbo total) i es tradueixi com a mínim al castellà i el paio i l'editorial (que segur que ja existeix) facin calerons. Haurà estat just?
.
En casos com aquests, no seria bo un mecanisme de devolució? Si amb els diners de la I.L.C. algú fa una feina que li reporta aquella quantitat multiplicada per 20 o per 30 o per 100, no és lògic que retorni aquella quantitat inicial al seu mecenes/inversor?
.
És una pregunta.

 

les ajudes de la i.l.c.

.
Ara ja ningú no en parla, excepte aquell o aquells que s'han emprenyat perquè un jurat més o menys qualificat no ha considerat el seu projecte. Però jo en volia dir dues coses. Parlo de les ajudes o subvencions a la creació que reparteix la Institució de les Lletres Catalanes.
.
M'agradaria saber on, però en un lloc o altre s'ha publicat la llista de projectes subvencionats. El que no es publica és la llista de projectes rebutjats. I estaria bé de saber-ho; així si algun dia l'autor pot portar a terme el projecte i es publica, que el lector sapigués que la I.L.C. no el va considerar prou bo.
.
Potser, de la mateixa manera que als llibres es posa la frase "Aquest llibre va rebre una ajuda a la creació de la I.L.C.", hauria de ser també obligatori posar-hi una cosa com ara : "A aquest llibre la I.L.C. li va rebutjar l'ajuda a la creació que l'autor havia demanat". Estaria bé. Perquè la I.L.C. no deu ser infalible, i els lectors devem tenir dret a saber on van els nostres impostos que van a la I.L.C.; a qui ajuda i a qui no.
.
No és cap broma, caldria saber quins projectes no han merescut la confiança del jurat. Però no és el més seriós que volia dir. Repassant la llista d'ajudes donades des de (si no vaig errat) 1989, http://cultura.gencat.net/ilc/subvencions/docs/ajuts.xls , s'hi veuen quantitat d'obres que no han estat publicades. La pregunta que ens assalta és: Han estat acabades? És cert que l'autor ha de lliurar l'obra feta a la I.L.C., i segur que tothom ho ha fet, però... Què van lliurar? Quina mena de text? De quina qualitat?
.
El fet que n'hi hagi tants de no publicats ens fa mala espina, sobretot perquè no és tan difícil de publicar, diu tothom. Però més mala espina ens fa la constància que no hi ha cap mena de control. La subvenció és a projectes, d'acord. Però, un cop acabat el terme d'execució, no es troba de nou el jurat (o un grup de crítics) i valora la feina feta? No. No valora el rendiment real dels diners que han donat? No. Qui ens garanteix que un autor no ha lliurat uns paperots qualssevol i s'ha embutxacat els diners que se li han donat per fer un treball? Ningú. Qui valora si ha valgut la pena o no d'invertir diners en aquella obra? Ningú. I això no està bé.
.
Qualsevol institució o empresa amb un programa tan ambiciós d'ajudes com el de la I.L.C. té un sistema de seguiment no només per veure si es compleix amb el pactat (acabar el "llibre" i enviar-lo a la institució perquè en tingui constància) sinó també un control de qualitat. Censura? No; només saber si ha valgut la pena o no confiar en aquell projecte. Com ho faria qualsevol empresa o institució pública o privada.
.
Ens fa l'efecte que la I.L.C. no té prou cura d'aquest aspecte i fins i tot que se'n despreocupa. Creiem que hauria d'arbitrar un sistema per a portar a terme aquest control.
.
Una altra cosa sobre això: Els autors "professionals", que viuen de les vendes, que tenen contractes sucosos amb editorials, que són traduïts a vàries llengües... Aquests han de rebre ajudes de la I.L.C.?
.
I una darrera: la I.L.C. ha fet mai cap examen de consciència? ha fet mai cap revisió de les ajudes donades? cap valoració a posteriori? Un cop rebuts els originals dels treballs acabats, Què en fa? Qui se'ls mira? Amb quina finalitat?
.
I més coses, però no les escric, que ja és prou llarg.

1.6.05

 

pre sant cugat 2

.
Hi ha hagut quatre comentaris al post anterior on confessava algunes idees i dubtes sobre el col·loqui de Sant Cugat.
M'agradaria dir-ne alguna cosa.
Miraré de fer-ho curtet:
.
TDQ (1): No, no dictamino, no tinc ni idea de què s'hi dirà ni de com anirà. Exposo dubtes, pors i reflexions a tenor de tants anys de veure coses d'aquesta mena. Sí; pot ser una oportunitat per reflexionar. Pot ser. Però em continuen vencent la por i els dubtes. I no tinc cap confiança en les taules rodones tal i com se solen plantejar aquí, que sol ser que cada un diu quatre coses vagues (normalment sense preparar, sense cap tesi nova, sense cap idea que ja no s'hagi escoltat o llegit) i passi-ho bé, sense diàleg real i, com a molt, fent volar coloms.
.
JORDI: Esperem que sigui veritat el que dius. Haurem de veure, un cop hagi passat, fins a quin punt haurà servit per "donar a conèixer el que es cou i el que molta gent està fent dia a dia a la blogosfera", que dius.
I és cert que aquest món es mou i es mou amb molta rapidesa. Per això em fa por voler fer-ne una foto i desconfio del qui la vol fer; i més quan em temo que la finalitat és sortir-hi a primera fila.
.
TDQ (2): No, no fotem.
Primera: aquí ningú no quedarà acollonit, passi el que passi. Tant de bo, però m'estranyaria molt; no hi ha pitjor sord que qui no vol sentir ni pitjor cec que qui no vol veure; i no s'acolloneix qui no hi veu ni hi sent.
Segona: Què vol dir això de "Que s'assabentin d'una punyetera vegada de quina és la veritable literatura del segle XXI"? De què vas? Si el nom no fa la cosa, el mitjà no és l'essència. De cap manera el blog no és, de moment i pel que es veu, la literatura del XXI. No vulguem anar de tant moderns, que la cagarem. D'entrada, segurament és més del segle XXI Ausiàs March que Josep Carner (per exemple). De segon, suposo que la literatura del XXI hauria de ser la que recull la del XX (Yeats, Pound, Kavafis, Mann, Musil, Kafka, Joyce, Woolf, Pessoa, Eliot, Cummings, Brecht, Faulkner, Navokov, Borges, Beckett, Calvino, Bernhard, Strindberg, Pinter... Per dir-ne uns quants i només occidentals); i, la veritat, no em sembla que el que es llegeix als blogs tingui gaire a veure amb el que en diem "la contemporaeïtat". De tercer: La literatura del XXI és una cosa i els diaris públics, o blogs, una altra. Que potser és la forma de difusió del XXI d'un determinat tipus d'escrits? POtser sñi,però em temo que la veritable del XXI encara ha d'arribar. De quart: Si has entrat a "relatsencatalà" ja hauràs vist que el suport no dóna carta de naturalesa de res.
No crec que es pugui dir seriosament, ara i aquí, que això és la veritable literatura del XXI. Està bé dir-ho en un atac d'eufòria, però res més. Calma.
.
QWERT: Gràcies. No sabria què afegir al que dius; seria redundant, o més cruel.
.
A tots: espero no haver molestat ningú. Bona nit
.

This page is powered by Blogger. Isn't yours?