16.6.05

 

j.m. i e.a.

.
Estàs dos dies fora del món i quan baixes et trobes que t'e n'han pres dos trossos importants: Jesús Moncada i Eugénio de Andrade.
.
De tots dos n'has après moltes coses. De l'un, un amor desmesurat per la llengua, sense concessions i sense exotismes, per la llengua viva de la parla; el capteniment de l'autor que sap que la seva feina és escriure i no fer d'escriptor de cara enfora. En sabies, per amics que l'havien tractat, el seu tarannà afable i la seva bondat, la seva senzillesa. I n'admiraves el do de la narració. L'estimaves, sense haver-lo vist mai. I per què et caldria si ja el veies als llibres?
.
De l'altre, la concisió dels mots, la paraula justa, el silenci creador, la síntesi. La ratlla entre la cosa i el mot, el pas del no-res a la paraula, l'ombra de la poesia feta poesia, l'ombra dels llocs feta paraula, l'ombra del pensament feta verb. I de nou, també, la discreció i la disposició, l'assequibilitat, i la voluntat de desparèixer rere l'obra, la convicció que la persona ha de desaparèixer de la vida pública, que és lloc de l'escriptura.
.
Dos autors importants, vitals, que ens han ensenyat molt. I que ens han ensenyat, també, una manera de "ser escriptor" que malauradament no abunda. Se'n van els que més falta ens fan.

Comments: Publica un comentari a l'entrada

<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?