30.7.05

 

llums del nord

.
.
LLUMS DEL NORD

.
Aquestes són les paraules
que no sobreviuen al món. I pronunciar-les
és esvanir-se

.
en el món. Inaccessible
llum
que oscil·la sobre la terra, que aviva
el miracle breu

.
de l'ull obert-

.
i el dia que s'escamparà
com un foc de fulles
pel primer vent fred
d'octubre
.
consumint el món

.
en la parla senzilla
del desig.

.
.
Paul Auster

.
.
(Desparicions. Trad. Jordi Caselles Guitart. Pagès editors. Lleida, 1987)

26.7.05

 

la torna de "la torna de la torna"

.
"La Torna" va ser un moment fonamental en la història de la companyia "Els Joglars". Dues o tres representacions, procés de guerra, judici sumaríssim, presó per a uns, exili per als altres... Va suposar la desfeta de la companyia i un detonant molt potent per a un moviment encara més potent a favor de la llibertat d'expressió. En aquell moment, com ara, no es podia parlar de segons què (l'assassinat de Puig Antich i Heinz Chez) ni dir segons qunes coses de segons qui (del govern i de la Guàrdia Civil).
.
Durant els dies de la crisi i en el judici, la companyia es va portar com un col·lectiu unit, i compromesos els uns amb els altres. Van declarar units assumint col·lectivament l'autoria de l'obra i, per tant, la culpa i la condemna.
.
Més tard, Boadella s'escapa de la prsó, se'n va i munta una "Joglars" nous prescindint absolutament de la resta de la companyia. Ho va argumentar dient que era per preservar la memòria i ajudar els altres; però d'això res de res. Cadascú es va haver d'espavil·lar com va poder, tots els ex-compnents ho podrien ben explicar, però són ben educats i callen.
.
Qua l'autoria de "La torna" era col·lectiva, era cosa sabuda de tothom. El mètode de treball de Els Joglars era justament aquest i d'ell en feien bandera i marca de la casa. Centenars d'entrevistes i declaracions ho deuen corroborar.
.
Ara, Boadella acaba de reprendre aquella obra, amb "alguns canvis". Només en direm dos:
.
1. En aquest nou muntatge han desaparegut les crítiques a la Guàrdia Civil, i sembla haver-hi com una mena d'exculpació. Boadella ve a dir: "pobres Guàrdies Civils, eren bona gent, eren uns subordinats, no hi tenen cap culpa, no elspodem pas criticar ni culpar". S'han acabat les crítiques. L'assassinat de Heinz Chez, doncs, va ser com un accident, un "mal menor", un petit error subsanable. I el de Puig Antich, una mena de fet històric inevitable i perdonable. Boadella no es deu haver assabentat de totes les investigacions al voltant dels dos ajusticiaments, i ha perdut el sentit crític que tenia.
.
2. Ara resulta que l'obra és d'autoria d'Albert Boadella i prou. I Boadella creu que no ha de donar ni explicacions als antics membres de la Companyia que van crear amb ell l'espectacle i que en van patir les conseqüències. Ni tan sols els ha comunicat que es tornava a muntar l'obra.
.
Aquests ex integrants de la companyia (Ferran Rañé, Arnau Vilardebò, Elisa Crehuet, Myriam de Maeztu, Gabriel Renom i Andreu Solsona) han posat les coses clares i han fet una roda de premsa. Demanen que, ara com en el seu temps, es reconegui la seva co-autoria de l'obra, i sobretot demanen respecte per part de Boadella.
.
I ben fet que fan. Per aquest tema m'importa un rave que Boadella hagi firmat un manifiesto o no. M'és ben igual. Hi ha una qüestió d'estricta justícia, respecte, i consideració (i educació) de la qual Boadella ha de donar compte i ha de reparar. Ineludiblement.
.
Però encara hi ha una altra qüestió. En les entrevistes de la promoció de l'espectacle, Boadella ha anat llençant pilotes fora de la qüestió de la crítica política i el compromís polític del grup, dient que eren jocs de nens, que no n'eren conscients, que ells no ho volien fer, que en el fons eren tonteries, que la seva intenció no era fer cap mena de crítica, que els hi empenyia l'ambient del moment... D'això se'n diu manipular la història. D'això se'n diu mentir. Només cal seguir la trajectòria d'Els Joglars anteriors a "La torna" per veure com sempre van estar compromesos. Que ara no li interessa a Boadella? Doncs que s'hi posi fulles. El que va ser, va ser.
.
Però, a més, ara vol muntar un centre per preservar la memòria de la companyia, per gestionar el fons documental i el patrimoni dels Joglars (escenografies, vestuari, les obres...). Malament: Serà ell quiu escrigui la història de la companyia, qui dictamini què se n'ha de dir i què no, qui faci de censor com a propietari de la companyia i marmessor de la seva herència. No anem pas bé.
.
I és així com s'escriu la història: qui guanya, o qui mana, diu el que li convé, canvia el que li sembla, i allò serà la veritat des d'aquell moment.
Gràcies, senyor Boadella, per manipular i escapçar una part de la història del nostre país, que no és de la seva propietat privada sinó de tots els que la vam viure i la vam patir (i de tots els que d'una manera o una altra ens vam jugar el coll per Els Joglars en aquells anys aparentment tan llunyans per a uns i tan propers per a uns altres).
.
http://www.avui.es/avui/diari/05/jul/27/37653.htm

25.7.05

 

quico

.
Havent sopat m'he posat a llegir amb un disc. I un altre després. Quan s'ha acabat aquest segon, se m'ha acudit de posar la ràdio. Era Catalunya Cultura, i he pogut enganxar el final d'un programa dedicat a Quico Pi de la Serra. Feia molts anys que no sentia res del Pi de la Serra. I m'he adonat, així, de cop, que és molt bo. Dic "és", en present, encara que les cançons eren les dels 70.
.
Les cançons m'han fet deixar la lectura i escoltar bé. I és ben cert: és molt bo. Fa temps que no el segueixo. Sé que ha fet alguns treballs amb cançons de la guerra, però no els conec. Escoltant-lo, he recordat com m'agradava. I m'he adonat de com m'agrada encara. Unes lletres contundents, o divertides, molt hàbils, directes... Més endavant va canviar l'estil i continuaven essent grans cançons, en la seva línia però amb un to diferent. Sempre revindicatiu, sempre combatiu, dur i sarcàstic, i sempre clar, directe, contundent, amb la veritat al davant. I intel·ligent. I una guitarra molt ben tocada, oportuna. Una guitarra-ametralladora i alhora una guitarra acaronadora.
.
I quan ha acabat el programa, he desempolsat els meus LP del Quico i ara mateix me'ls estic escoltant. No en tinc tants com em pensava (segurament se n'han extraviat pel camí), però els que tinc van sonan. (Quina presó més bonica que tenim a Barcelona...).
.
I estic pensant: Què fa ara el Quico? On passa? Canta?
I em pregunto: Li haurà de passar com a l'Ovidi Montllor, que ningú li feia ni punyetero cas i vam haver d'esperar que es morís pequè tothom li fes lloances i digués que bo que era i digués que ens va ajudar tant a viure, a pensar, a lluitar i a tirar endavant?
I em responc: Doncs sí. Haurem d'esperar que es mori perquè la gent es recordi d'ell i tothom digui que bo que era.
I em responc també: Però com que tindrà la indelicadesa de morir d'aquí a molts anys, ja ni això passarà.
I em dic: aquest és el país que hem fet, o que hem deixat que ens facin.
I callo.

20.7.05

 

de nou?

.
De nou a casa.
.
De nou? Un parèntesi d'uns quants dies, i la sensació és la d'haver-se absentat només per fer una curta migdiada d'estiu.
.
Tot és igual, tot és al mateix punt. Hem hagut de mirar la data del diari per assegurar-nos que no era de fa quinze dies. I no. Era d'avui.
.
Amb els dies potser veurem alguns canvis, però l'aparença és la d'haver deixat el país amb la "pause" posada i ara haver donat el "play".
.

15.7.05

 

balsa enmig del mar

.
Fa uns anys, viatjant per aquests mons de déu, buscàvem com posseïts algun lloc on hi hagués cervesa. Ara la recerca és doble: cervesa i cibercafès. I tot per acabar creient que no val la pena ni una cosa ni l'altra. Però és ben cert que tenim mono.
.
Tan bonic que és pensar que estaràs lluny de tot, desconnectat i fora del món, i quan t'hi trobes només fas que pensar a veure quan sabràs alguna cosa, quan trobaràs un diari, un cibercafè per llegir notícies i mirar el correu, una cervesa, o qualsevol cosa.
.
I, contradicció de contradiccions, ara toca començar a pensar que aviat tornarem a ser al món de diaris, ordinadors i cerveses. Home sweet home. Però també: "work, hard work".
.
Disfrutem dels poquets dies que ens queden lluny del món.
.
I disfrutem d'aquest cibercafè sense cervesa. Mentrestant, pel que llegeixo: una onada de calor, que no hi ha manera d'entendre's per l'estatut, que Barcelona és molt moderna... Igual que abans de marxar. Ai!
.

5.7.05

 

perspectiva

.
De lluny, tot és tan petit!
.
Què deuen fer els de l'Estatut? faran vacances o no? Han fet més manifestacions els del PP, la FAES i els bisbes? I el Manifiesto? encara se'n parla? Hi ha focs? Ha plogut ja? I el cor de la ciutat? Algun escàndol en el món dels llibres? I en la política? alguna atzagaiada? quina n'ha fet el Carod? ...
.
De lluny, tot és tan petit i tan poca cosa! Passa, però que quan tornes la perspectiva et torna a canviar i no recordes que tot plegat són misèries, i tornes a escoltar la ràdio, a preocupar-te, a llegir diaris i revistes, els suplements literaris...
.
Aquí, la vida és plàcida i tot es veu, segurament, en la seva justa mesura.
.
.
No crec que a partir d'ara hi hagi més cibercafès. Unes vacances de blogs i mails aniran molt bé.
.

3.7.05

 

vallmitjanes?

.
Fa uns quants dies vaig veure el programa d'en Manzano dedicat a Vallmitjana, amb Enric Casasses i Julià Guillamon. A part de comprovar la gairebé total mudesa Guillamon i la "passió" que posa Casasses quan parla, em va semblar evident una de les idees que volien deixar clara: Revindicar el Vallmitjana oblidat, el Vallmitjana dels gitanos, que aquesta societat catalana ha anat enterrant i substituint pel Vallmitjana "costumista" (jo en diria "modernista").
.
Encara no he comprat aquesta edició, però per marxar aquests dies, i influenciat pel programa (sóc de fàcil influenciar!), m'he endut uns quants Vallmitjanes, alguns de nous i alguns d'antics. I començo a trobar escrits que parlen de revindicar el Vallmitjana oblidat, el Vallmitjana modernista, de la ficció viva, de la llengua vital; un Vallmitjana emparentat, pels objectius socials de l'obra, amb el Picasso barceloní de l'època... Un Vallmitjana, ara llegeixo, enterrat i substituït pel Vallmitjana dels gitanos.
.
O sia: que per aguns el Vallmitjana autèntic és el dels gitanos, ocultat pel "costumista". I per altres l'autèntic Vallmitjana és el narrador modernista, ocultat pel "dels gitanos".
.
Resulta que ens hem passat la vida (excepte els noucentistes, i va ser un breu periode de temps) revindicant Vallmitjana i sempre dient que no se li fa cas, i sempre dient que el bon Vallmitjana és un altre.
.
Potser que ens aclaríssim; que deixessim de fer l'esnob; que aprenguéssim a llegir Vallmitjana com el que és: un bon escriptor (en una època dolenta per a ell), i no pas dos escriptors en pugna; potser que deixéssim de lamentar-nos que ningú no li fa cas; i també convé que no pretenguem exclussivismes sobre ell i la seva revindicació. Hi ha molta gent que l'ha revindicat i estudiat i publicat des de fa molts anys, però no es diuen Casasses ni Guilamon ni Mestres ni Horta i no han tingut cap audiència de periodistets i mitjanets de comunicació, ni poder o influència sobre les editorials. D'estudis i edicions de Vallitjana n'hi ha més dels que es pensen tots aquests, i de gent que s'hi ha cremat les celles també. Però ja se sap... N'hi ha que neixen estrellats. I ara sembla que descobrim el món.
.
Vallmitjana, malgrat tot, és un autor que s'ho val. Llàstima dels circs que en aquest país agraden tant.
.
.
Aquest post és fet des d'un ciber-cafè. És la primera vegada que hi entro. I potser no sortirà res. No tinc cap disc per gravar i potser el perdré.


1.7.05

 

que baixa

.
Que baixa que és!!
.
Fent neteja de prestatgeries i endreçant, m'he adonat que tinc tres edicions diferents de Terra baixa. És normal si es tenen en compte uns quants anys dedicats a l'ensenyament en una època en què era lectura obligatòria.
.
Però el dilema és: "Els llenço, o regalo, tots tres, o me'n quedo un?". L'obra és insuportable i no la llegiré mai més (hauria d'estar molt avorrit i apurat). Per tant, val més treure'ls de casa. Però... I si un dia el necessito? Però... El necessitaré mai? per què?
.
Així els llenço tots tres. Però....
Doncs me'n quedo un. Però...
Doncs els llenço tots tres. Però...
Doncs me'n quedo un. Però...
.
I encara estic així.

This page is powered by Blogger. Isn't yours?