25.7.05

 

quico

.
Havent sopat m'he posat a llegir amb un disc. I un altre després. Quan s'ha acabat aquest segon, se m'ha acudit de posar la ràdio. Era Catalunya Cultura, i he pogut enganxar el final d'un programa dedicat a Quico Pi de la Serra. Feia molts anys que no sentia res del Pi de la Serra. I m'he adonat, així, de cop, que és molt bo. Dic "és", en present, encara que les cançons eren les dels 70.
.
Les cançons m'han fet deixar la lectura i escoltar bé. I és ben cert: és molt bo. Fa temps que no el segueixo. Sé que ha fet alguns treballs amb cançons de la guerra, però no els conec. Escoltant-lo, he recordat com m'agradava. I m'he adonat de com m'agrada encara. Unes lletres contundents, o divertides, molt hàbils, directes... Més endavant va canviar l'estil i continuaven essent grans cançons, en la seva línia però amb un to diferent. Sempre revindicatiu, sempre combatiu, dur i sarcàstic, i sempre clar, directe, contundent, amb la veritat al davant. I intel·ligent. I una guitarra molt ben tocada, oportuna. Una guitarra-ametralladora i alhora una guitarra acaronadora.
.
I quan ha acabat el programa, he desempolsat els meus LP del Quico i ara mateix me'ls estic escoltant. No en tinc tants com em pensava (segurament se n'han extraviat pel camí), però els que tinc van sonan. (Quina presó més bonica que tenim a Barcelona...).
.
I estic pensant: Què fa ara el Quico? On passa? Canta?
I em pregunto: Li haurà de passar com a l'Ovidi Montllor, que ningú li feia ni punyetero cas i vam haver d'esperar que es morís pequè tothom li fes lloances i digués que bo que era i digués que ens va ajudar tant a viure, a pensar, a lluitar i a tirar endavant?
I em responc: Doncs sí. Haurem d'esperar que es mori perquè la gent es recordi d'ell i tothom digui que bo que era.
I em responc també: Però com que tindrà la indelicadesa de morir d'aquí a molts anys, ja ni això passarà.
I em dic: aquest és el país que hem fet, o que hem deixat que ens facin.
I callo.

Comments:
Doncs potser sí. Potser val més callar davant de la debacle. O, com deia en una cançó en Quico: "me n'aniré a la muntanya, quan ja no pugui cantar". Anar-se'n a la muntanya, però no pas a fer de neorural, sinó a la muntanya amb un fusell.
O no sé on, però a fer alguna cosa per no morir-nos ni deixar que ens matin.
 
Certament, el senyor Quico és un bon cantant, però ... com a guitarrista, és magnífic.
 
Ara que esteim en temps de revisites: no podrien reposar a la tele aquell seu programa: el vici de cantar.
 
Blogger How you doing? While searching for divorce well just surfing really. I found your blog. I was into divorce or looking for such things but I'm so tired Ican't stay awake any longer. now I'm not making any sense, see ya.! ZZZZzzzzz
 
Publica un comentari a l'entrada

<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?