31.8.05

 

antoni clavé

.
Un altre que ens deixa,
plens de la seva presència
eterna.
.

30.8.05

 

uff !!

.
Obro el llibre que m'han portat uns amics. Pàgina 52. Llegeixo:
.
Aire de dol, dalla de plata
.
Si el teu nom com el bèlit
traça un vol de silenci
a l'aire endolat de l'Acròpolis.
.
I tiren l'acer a la sala buida
removent la rossor de la tenebra
.
I degollen el cabridoi
a l'ara colrada
del llindar de la tuta.
.
I al camp ras que fogueregen els nòmades,
el més isard commòs erra
tenyit del seu roig,
on muda el temps.
.
.
I dic: "Ufff!!!".
.
I obro la 46:
.
Fui a la tuta
.
Mos ulls fits al cenotafi.
La pau armada de la nit hermètica
s'engola, vacil·lant el cer,
transmigrant la muda demora
a la paüra del paisatge.
Abismat lo temps.
Llevat lo fat.
.
.
I dic: "UUUFFFFF !!!"
.
Però miro la solapa del llibre. I llegeixo:
.
...poemari de luminiscències en l'obscur i fulguracions en el buit, monodia de vertígens, veus i visions, l'autor submergeix l'univers sentitològic del jo en un espai de percussió amb la fenomenologia extàtica i insomne de la matèria. Lloc on empelta els fragments aurífics de l'imaginari mític i simbòlic que constitueixen l'herència de l'origen, la legitimació heroitzada".
.
.
I dic "UUUUUUUUFFFFFFFFFF !!!!!!!!"
I entenc per què hi ha gent que odia la poesia i els poetes. Jo no odio la poesia ni els poetes, però no suporto els mals poetes ni la pedanteria, ni la pseudointel·lectualitat, ni tanta farsa, ni tants despropòsits junts. I penso que això sí que fa mal.
.

29.8.05

 

encara més

QUINA MANDRA !!!
ENCARA
Uf !

25.8.05

 

QUINA MANDRA!!!

.
(La veritat és que entre una carta d'amor i una aportació a aquest blog, no m'ha costat gens de decidir-me. I ara que ja podria dir coses en aquest aparador, em fa una mandra total, absoluta, còsmica. I més me'n fa anar a treballar.)
.

19.8.05

 

llegint sòria

.
Tot i que les vacances ja queden lluny, el costum fa que encara em dediqui a les lectures d’estiu. Entre els “llibres-que-ja-havia-d’haver-llegit-i-que-si-no-ho-faig-ja-no-ho-faré-mai” hi ha els dietaris d’Enric Sòria, La lentitud del Mar. Ahir, per curiositat, vaig agafar el fragment de fa exactament deu anys (19-VIII-1995):
.
Sòria troba en una llibreria de Frankfurt a Anaclet Ferrer, traductor al castellà de Hölderlin. Viu a Bad Homburg en “una casa que l’administració posa a disposició dels estudiosos”, i els hi convida uns dies.
Algú s’imagina l’Administració catalana posant una caseta (amb espai per a acollir-hi invitats) a disposició dels estudiosos de March, Llull, Riba, Foix o Rodoreda?
.
Diu Sòria: “Al contrari que molts traductors, Ferrer té una orella molt fina per a la música interior de la poesia”.
Algú s’imagina a Sòria posant de costat les diverses traduccions al castellà i al català dels fragments que lloa de Empèdocles de Hölderlin per constatar això? Doncs no. No ho fa. I és una pena, perquè aquesta afirmació (que podria compartir fàcilment) sense demostrar-la li queda gratuïta. Llàstima.
.
Parla amb Anaclet Ferrer de la traducció que amb Marc Granell van fer de Les històries de senyor Keuner, de Brecht. Recordar aquest llibre m’ha fet venir un somriure als llavis. I ganes de desempolsinar-lo de la prestatgeria. Demà.

Senyor Sòria: És necessari que ens expliqui que després van estar amb A. Ferrer bevent vi del Rin i “conversant sobre les dispars trajectòries dels il·lustrats i els romàntics davant la revolució francesa”? No, No calia. Aquí li surt la vena pedanteta i s’acosta perillosament als insuportables quaderns Susannians. Vigili, que els impulsos de fa deu anys ara ja els podria controlar.
.
Una pàgina després, cita a Hannah Arendt: “Memòria i fondària són la mateixa cosa: més ben dit, la fondària només es pot atrapar per mitjà del record.”
I després d’això, no puc fer altra cos
a que callar.
.

14.8.05

 

diuen de carner...

.
Diuen que una cosa bona de la poesia de Carner és la senzillesa, l'elegància poètica i de llengua, la justesa en el vers i l'expressió i totes aquelles coses que a vegades (a vegades) no volen dir res. I diuen que això ho aplicava de meravella en els temes intranscendents, cançonetes i filigranetes, i que això fou un gran avenç i una gran aportació a la poesia catalana. Diuen, i diuen més.
.
Potser sí, però avui, llegint Francesc Fontanella, he trobat uns versets i uns poemets que no fan sinó ensenyar que a la segona meitat del XVII tot això ja estava fet i refet, i llegit ara se'ns mostra potser encara més modern i més ajustat al seu tenps que molts dels versets de Carner. Quina aportació deu fer Carner en aquesta línia si Fontanella va escriure moltes coses com la que ara transcric? Fontanella m'ha fet dubtar encara més de Carner i tota la parafernàlia amb què l'adornen.
.
A GILETA (1)
.
Dono, petita Gileta,
ab finesa no petita,
un ramet que vos imita,
pus sou tota una perleta.
Però, com sou tan perfeta,
resta la còpia menor,
i així vos dóna l'amor
perles i flors oloroses,
perquè sou perla entre roses
i, entre les perles, flor.
.
.
I no en copio més, que té un munt de peces així. A mi aquesta poesia no m'interessa gens ni gaire. Però, posats a fer, defensaria Fontanella i aquests poemes amb fe i amb convicció, cosa que no podria fer de les bagatel·les carnerianes, que no sé com justificar ni sabria amb quina mena d'arguments defensar (arguments que jo em cregui, naturalment; que de retòrica i comèdia tots en sabem fer).
.
Vull dir que... Què diuen de Carner?
.
.

13.8.05

 

e em fuig açò


Tots jorns aprenc e desaprenc ensems,
e visc e muir, e fau d'enuig plaser,
aixi masseix fau de l'àvol bon temps,
e veig sens ulls, e sai menys de saber.
E no estrenc res e tot lo món abraç,
vol sobre el cel e no em movi de terra,
açò que em fuig incessantment acaç,
e em fuig açò que em segueix e m'aferra.



Jordi de Sant Jordi, Cançó d'opòsits (estrofa 1)

11.8.05

 

també en tenen prou


Al desmesurat desplegament publicitari de la imparabilitat (imparabilitat provisional, com totes) l’ha seguit un degoteig constant d’aparicions i notícies per recordar-nos que encara existeixen i que encara no s’han parat. (Si ells ho diuen...)

El temps que ha passat ha servit per moltes coses. Per exemple, per veure com d’imparables (ja ho sabíem) hi ha els mateixos que el primeríssim dia (quatre com a molt) i que la resta són comarses per “fer bulto” i creure’s i fer-se creure generació. I també perquè algú s’adonés d’algunes veritats, com l’ocupació totalitària dels espais per part de la generació dels 70 (una generació no gaire il·luminada, certament), la necessitat d’un relleu generacional o la legitimitat de l’opció de manifestar-se sense complexos.

També ha servit per a reaccions de tot tipus. Algunes de ben galdoses, oportunistes i patètiques; tots les hem llegides i escoltades. Però d'altres, més amagades, encerten prou.

Acabo de llegir aquesta tarda un article antic sobre la qüestió, escrit per gent de la mateixa generació des imparables. Crec que no hi ha gaires textos sobre la imparabilitat escrits per co-generacionals. I aquest m’ha semblat emblemàtic i simptomàtic. Malgrat tot, i malgrat totes les modernitats, com sempre ha estat, la història s’acabarà escrivint a partir de les declaracions pomposes i de les pàgines dels diaris i la TV. Però la realitat és la que és, i cal anar-la a buscar allà on és. Aquest escrit ens n’assenyala un bon tros.

És un article de la revista digital “El tacte que té"
http://www.eltactequete.com/ , escrit a partir del lamentable espectacle del “combat” entre Casasses i Roig per un cantó i Forcano, Bofill i Alzamora per l’altre. A part d’una veneració que no m’agrada per les figures de Roig i Casasses, s’hi diuen coses ben encertades i, sobretot, és una bona mostra del que pensen gent de la seva mateixa generació.

A ells no se’ls donaran pàgines diaris ni espais als mitjans. Ningú no se’n farà ressò; però són tan part de la realitat com els altres. I és possible que el futur es jugui realment en aquestes modestes catacumbes i no en els oripells il·luminats. La realitat sempre està més amagada que la falsa aparença. Si no, mirem qui realment està fent coses de debò en el món de la literatura i de la cultura en aquest país: no en parla ningú; només s’omplen la boca i els papers parlant de l’anodinitat, la vulgaritat, els epígons, els oportunistes i els favorits dels reietons.

Tornem a l’article. http://www.eltactequete.com/default.asp?pg=ganyotes&idGany=6 . En copio el final, prou clar:

L’última dels Imberbes és un llibre que es diu Dogmàtica imparable, amb un monstre de tres caps a la portada estil pel·lícula del Harry Potter.

I EN CANVI NOSALTRES ESTEM CONTRA QUALSEVOL DOGMA

El manifest dogmàtic diu que s’han de “desmantellar tòtems”, que cal un “canvi de déus” i que “el galop dels cavalls porta el ressò d’una nova alba, la nostra”

I EN CANVI NOSALTRES DIEM QUE VOLEN DESMUNTAR TÒTEMS PER TOTEMITZAR-SE ELLS, QUE SÓN MÉS ARROGANTS QUE ELS DÉUS QUE VOLEN SUBSTITUIR I QUE “EL GALOP DELS CAVALLS...” ÉS UNA FRASE RÀNCIA I D’UN ESTIL PÈSSIM.

I NOSALTRES, DE LA MATEIXA EDAT QUE ELLS PERÒ MAI DE LA MATEIXA GENERACIÓ, JA EN TENIM PROU DE SENTIR COLLONADES.

Marina Espasa, Carles Gilabert, Cesc Martínez, Bego Ricart, Victor Verdú

10.8.05

 

lectures d'estiu

.
.
Per què hi ha tants i tants llibres publicats d'autors que es pensen que escriure poesia és dir qualsevol cosa amb paraues estranyes, desconegudes i inusuals (i encara les usen malament)?
.
Per què ens presenten com a poesia qualsevol cosa escrita amb ratlletes curtes?
.
Per què hi ha tants llibres publicats d'autors que escriuen poesia com si no n'haguessin llegit mai?
.
Per què hi ha tants llibres publicats d'autors que es pensen que escriuen poesia i no n'han llegit mai?
.
Per què hi ha tants i tants llibres de narrativa d'autors que es pensen que ja n'hi ha prou amb una mínima imaginació que els permeti inventar històries adotzenades de personatges plans i sense res més que un nom?
.
Per què els editors són tan cínics de vendre porqueria com si fos literatura?
.
Per què els "crítics" i articulistes parlen de la vulgaritat i la mediocritat com si fos excel·lència?
.
Per què una persona que ha mig escrit un llibre, que li ha acabat d'escriure el corrector, s'autoanomena i es proclama "escriptor" sense cap vergonya ni rubor?
.
Per què es publica tant quan hi ha tan poc de digne i publicable?
.
Per què, dia rere dia, encara som uns quants que caiem en aquestes trampes?
.

9.8.05

 

avec léo

.
.
Avec le temps...
avec le temps, va, tout s'en va.
On oublie le visage et l'on oublie la voix.
Le cœur quand ça bat plus, c'est pas la peine d'aller
chercher plus loin, faut laisser faire et c'est très bien.
Avec le temps...
avec le temps, va, tout s'en va.
L'autre qu'on adorait, qu'on cherchait sous la pluie,
l'autre qu'on devinait au détour d'un regard,
entre les lignes, entre les mots et sous le fard
d'un serment maquillé qui s'en va faire sa nuit.
Avec le temps tout s'évanouit.
.
Avec le temps...
avec le temps, va, tout s'en va.
Même les plus chouettes souvenirs, ça t'as une de ces gueules.
A la galerie j'farfouille dans les rayons de la mort,
le samedi soir quand la tendresse s'en va toute seule.
Avec le temps...
avec le temps, va, tout s'en va.
L'autre à qui l'on croyait, pour un rhume, pour un rien.
L'autre à qui l'on donnait du vent et des bijoux,
pour qui l'on eût vendu son âme pour quelques sous,
devant quoi l'on s'traînait comme traînent les chiens.
Avec le temps, va, tout va bien.
.
Avec le temps...
avec le temps, va, tout s'en va.
On oublie les passions et l'on oublie les voix
qui vous disaient tout bas, les mots des pauvres gens:
Ne rentre pas trop tard, surtout ne prends pas froid.
Avec le temps...
avec le temps, va, tout s'en va.
.
Et l'on se sent blanchicomme un cheval fourbu
et l'on se sent glacédans un lit de hasard
et l'on se sent tout seul,peut-être, mais pénard
et l'on se sent floué par les années perdues.
.
Alors vraiment,
avec le temps on n'aime plus.
.
.
.
Léo Ferré

7.8.05

 

p n c

.
Trobo que dels Premis Nacionals de Catalunya se n'ha parlat ben poc. Potser perquè ens ha agafat en plenes vacances, potser perquè encara no s'ha fet l'acte, amb pompa i honors (quan sabrem fer actes d'aquests?), o potser perquè hi ha coses que més val no remenar-les massa (com diu la cançó).
.
Si ho hagués de comentar tot, un a un, no sabria com fer-m'ho, però hi ha unes quantes coses sobre les que sí que tinc ganes d'escriure una mica.
D'entrada, m'estan molt bé. Tots. O gairebé. Però hi ha coses que no entenc. Per exemple, que a Jordi Balló se li doni per la direcció d'un master de documentals de creació. Jordi Balló ha fet prou coses importants, i moltes de més importants que aquest master. M'imagino que el jurat ha pensat que ja era hora de reconèixer la seva feina i que aquest 2005 "li tocava", però al 2005 no havia fet res d'imporant (cap llibre...) i han trobat això al seu currículum. Molt bé. Però és una pobra justificació i no és ni de tros cap de les tasques grosses per les quals es mereix el premi (que se'l mereix).
.
O Emili Manzano, pel seu Saló de Lectura, que és un saló on el català no té pas cadira de luxe i des d'on es propugna implícitament i es privilegia implícitament i explícita la literatura escrita en castellà. No em fa mal de fetge el premi; se'l mereix, penso, per fer un programa de llibres modest, sense grans declaracions de principis i sense gaires pretensions i que funciona, i que, aquest sí, arriba a la gent i la gent es mira. Però el Premi Nacional hauria de mirar altres coses, i em sembla que el saló de lectura un saló tendenciós cap a l'altra nació.
.
O Toni Sala. Rodalies és el millor llibre del 2004? O el mateix any Feliu Formosa no va publicar la seva obra? Es veu que com que li van donar el Premi d'Honor, ara no li tocava. I com que ja li van donar un Premi Nacional de teatre (o de traducció, no ho recordo), doncs tampoc no podia ser. Quins arguments són aquests? Això és un jurat? Si un escriptor és bo i cal reconèixer-li la vàlua i la feina, se li reconeix, i prou. Que en un any tingui tres premis, o quatre? I què? Si s'ho mereix no hi ha arguments per dir que "ara no toca".
De tota manera, repassant la llista de llibres publicats el 2004, ha de ser fàcil trobar-ne una dotzena de més qualitat, més ambició, més projecció, més pes en el panorama literari i d'autors de més trajectòria i més mereixedors d'un Premi Nacional que aquest de Toni Sala. Diuen que si la Dolors Oller és en un jurat, el premi serà per ell. És veritat? També diuen que és una manera de dir als imparables que hi ha altra gent que no pas ells i que es vagin posant a ratlla. No ho sé... Però objectivament no crec que Toni Sala sigui qui mereix més el premi.
.
També m'han dit que els arquitectes que han rebut el premi d'Arquitectura (RCR Aranda, Pigem i Vilalta arquitectes, per l'Escola Bressol Colors de Manlleu) estan al·lucinant, perquè l'escola aquesta té milers de problemes i l'Ajuntament del poble, Manlleu, ja no sap què fer perquè funcioni. Que hi ha qüestions elementals de funcionament d'una guarderia que no han estat resolts, ni plantejats, que és un edifici per sortir a les revistes d'arquitectura però no per funcionar al dia a dia; que els nens es couen com pollastres al forn, que l'entrada, que era molt bonica s'ha hagut de refer perquè era molt poc còmoda, que no hi ha lloc per guardar-hi els cotxets (qui hagi estat usuari de guarderia, sap què dic), que els materials no són pràctics, que els mestres han d'anar adaptant els espais al les necessitats reals, que contínuament hi ha operaris arreglant cosetes, que que s'han hagut de fer molts i molts pegots i pedaços sobre la marxa... El jurat no deu haver anat a parlar amb els usuaris de l'edifici. Però es veu que és molt bonic, això sí. És el que passa amb els jurats: des d'una taula el món és diferent.
.
Val la pena de felicitar Softcatalà, una empresa pionera i altruista, una mena de servei públic fet per mans privades i diner privat, que ha aconseguit sobreviure fins a poder veure com les institucions (la Generalitat, en aquest cas) li premiaven la feina i la tenien en compte. Són tantes les iniciatives dignes de Premi Nacional que han mort a mig camí per inanició, ignorància i menysteniment de les institucions que després han plangut la seva desparició!
.
Segurament hi ha més a dir. Si algú s'hi vol afegir...
.

4.8.05

 

la neige d'abbas

.
.
.
Un poulain blanc
sort du brouillard
et disparaît
dans le brouillard
.
.
.
.
Il neige
il neige
il neige
le jour s'achève
il neige
la nuit
.
.
.
.
Les pas d'un homme dans la neige
Qu'est-il allé chercher
Reviendra-t-il
par le même chemin
.
.
.
.
Le cimetière
tout entier
recouvert par la neige
Seule a fondu
la neige sur trois tombes
toutes trois jeunes
.
.
.
.
La neige
fond vite
et bientôt s'effacent
les traces des passants
petits et grands
.
.
.
.
La blancheur de l'oiseau
se perd dans les nuages blancs
un jour de neige
.
.
.
.
(Abbas Kiarostami. Avec le vent. Traduit du persan par Nahal Tajadod et Jean-Claude Carrière. POL editeurs)
.

2.8.05

 

mirem-nos-ho bé?

.
Avui Josep Gifreu publica un article a l'"Avui" on parla de la influència real del franquisme i la seva ideologia en la cultura catalana i la cultura popular, en l'imaginari col·lectiu, en la construcció i visió de l'imaginari col·lectiu, de la nostra cultura, en definitiva, i el poc o nul estudi que s'ha fet d'aquest fenomen.(http://www.avui.es/avui/diari/05/ago/02/40673.htm ).
.
L'últim paràgraf fa:
Em fa l'efecte que ens falta conèixer molt millor l'abast i l'extensió de l'impacte del feixisme espanyol en la negra primera etapa de "pacificació" de Catalunya. Cert, arriben els 60 i emergeixen els primers grans focus de la resistència. Ara bé, el franquisme ja havia consumat una sistemàtica operació de substitució de la cultura política republicana i popular catalana per la nova cultura falangista i espanyolista, vertebrada en i per la "unidad de destino en lo universal". Suprimides les institucions catalanes, eliminada la democràcia, assassinats o empresonats els últims dissidents, sense llengua i sense quadres polítics i intel·lectuals, la pacificació civil franquista fou confiada a l'ideari falangista. És aquí on trobo a faltar estudis sobre les relacions entre el feixisme espanyol i la cultura dominant a la Catalunya dels anys 40 i 50. Es diu que la cultura franquista no va acabar d'arrelar mai a Catalunya. És cert? Els col·laboracionistes abunden. Encara avui. Però, a part d'això, hi ha un camp oblidat: el relatiu a la nova cultura popular que intenta crear el règim i, sobretot, a la superestructura de la indústria cultural i dels mitjans de comunicació, sobre la qual el règim fou implacable. Caldria estudiar més sistemàticament el paper de la premsa diària (la del Movimiento i l'altra), del cinema (No-Do...), de la ràdio (el "parte" obligatori), de les revistes (com Destino, per exemple), de la premsa rosa i esportiva. I estudiar-ne els textos i la recepció. Per confirmar o refutar una hipòtesi bàsica: que aquest sector extremament vigilat -i vigilant- va ser la punta de llança d'una visió popular feixistoide de la política, de la cultura, d'Espanya i de la mateixa història.
.
Només hi volia afegir dues coses:
.
- Qui és i qui ha estat a cada moment, a partir dels anys 70, que havent pogut estudiar i aclarir aquestes coses no ho ha fet? Qui és i qui ha estat que ha historiat la cultura d'aquests anys i ha obviat sistemàticament aquest aspecte.
.
- El cas de "Destino", que descaradament va ser una revista servidora dels interessos del règim en contra de la cultura catalana i per rentar-se la cara. Diguin el que diguin els seus exegetes, si bé és certa la relativa modernitat que va suposar, i la col·laboració de gent "progressista", és igualment cert que va ser una arma al servei del franquisme. "Destino" ignora la cultura catalana i es publica amb tota tranquil·litat mentre la cultura catalana, reprimida, prohibida i penalitzada, ha de moure's en la clandestinitat ("Ariel", per exemple, d'una modernitat i qualitat inqüestionables). I com "Destino", moltes altres, com "Laie", sobretot. Amb els anys i canvis de directors, tot això va canviant més o menys, però cal veure la reista en tota la seva història.
Però tota la historiografia alaba i canta les excel·lències de "Destino" i "Laie" oblidant la seva cara negra, i ben real,i oblidant les titàniques empreses com "Ariel" o les revistes a l'exili. Per què? No ho sé, però ho intueixo. De fet, és una actitud que encara dura en aquests moments. A les universitats, a la premsa, i fins i tot en les institucions de la Generalitat; i, per tant, a l'imaginari col·lectiu. Així s'escriu la història.
.
I això és el que hi ha.
.

1.8.05

 

pàgina 17

.
.
Amb tota la
Membrana de difícil
.
Bellesa,
dins el
.
Pur tros
De doble pus granant,
.
Re-
.
Produint tan simple,
Vasta
.
Decrepitud,
Dòcil el caure.
.
.
.
pàgina 17 del llibre d'Andreu Vidal, Ad vivum. (Edicions 62, Empúries. Barcelona, 1999)
.

This page is powered by Blogger. Isn't yours?