19.8.05

 

llegint sòria

.
Tot i que les vacances ja queden lluny, el costum fa que encara em dediqui a les lectures d’estiu. Entre els “llibres-que-ja-havia-d’haver-llegit-i-que-si-no-ho-faig-ja-no-ho-faré-mai” hi ha els dietaris d’Enric Sòria, La lentitud del Mar. Ahir, per curiositat, vaig agafar el fragment de fa exactament deu anys (19-VIII-1995):
.
Sòria troba en una llibreria de Frankfurt a Anaclet Ferrer, traductor al castellà de Hölderlin. Viu a Bad Homburg en “una casa que l’administració posa a disposició dels estudiosos”, i els hi convida uns dies.
Algú s’imagina l’Administració catalana posant una caseta (amb espai per a acollir-hi invitats) a disposició dels estudiosos de March, Llull, Riba, Foix o Rodoreda?
.
Diu Sòria: “Al contrari que molts traductors, Ferrer té una orella molt fina per a la música interior de la poesia”.
Algú s’imagina a Sòria posant de costat les diverses traduccions al castellà i al català dels fragments que lloa de Empèdocles de Hölderlin per constatar això? Doncs no. No ho fa. I és una pena, perquè aquesta afirmació (que podria compartir fàcilment) sense demostrar-la li queda gratuïta. Llàstima.
.
Parla amb Anaclet Ferrer de la traducció que amb Marc Granell van fer de Les històries de senyor Keuner, de Brecht. Recordar aquest llibre m’ha fet venir un somriure als llavis. I ganes de desempolsinar-lo de la prestatgeria. Demà.

Senyor Sòria: És necessari que ens expliqui que després van estar amb A. Ferrer bevent vi del Rin i “conversant sobre les dispars trajectòries dels il·lustrats i els romàntics davant la revolució francesa”? No, No calia. Aquí li surt la vena pedanteta i s’acosta perillosament als insuportables quaderns Susannians. Vigili, que els impulsos de fa deu anys ara ja els podria controlar.
.
Una pàgina després, cita a Hannah Arendt: “Memòria i fondària són la mateixa cosa: més ben dit, la fondària només es pot atrapar per mitjà del record.”
I després d’això, no puc fer altra cos
a que callar.
.

Comments:
De tota manera el llibre de Sòria té moltes coses interessants i no és comparable a les pòcimes il·legibles que esmentes. A mi, però, també em sembla que no val la pena de dir de què van parlar (amb vi del Rin) si no en dóna cap idea o resum o comentari.
La frase de Anna Harendt és molt i molt bona. M'agradaria saber d'on la treu, de quin llibre, i conèixer-ne el context. Algú ho sap?
Trobaria a faltar, si no hi és, algun comentari de Sòria respecte a aquest concepte. Jo, també hi callo.
 
Aquí t'has passat un poquet, col·lega. És clar que la teva motivació tindràs o te l'hauràs de cercar, a la motivació. Tampoc és que em motivi la defensa de ningú... No sé, la literatura del jo té aquests ventalls d'obertura en les lectures; cadascú hi aboca damunt les pàgines allò que sap que pot provocar: fer-se estimar o fer-se enutjar... La pedanteria és una altra cosa del que tu has captat en aquella escriptura i has volgut donar a entendre en la teva lectura. Posats a fer la prova, emprant les mateixes vicissituds literàries, podria dir que el teu post t'ha sortit un xic pedant, emperò, no ho diré...
 
Publica un comentari a l'entrada

<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?