2.8.05

 

mirem-nos-ho bé?

.
Avui Josep Gifreu publica un article a l'"Avui" on parla de la influència real del franquisme i la seva ideologia en la cultura catalana i la cultura popular, en l'imaginari col·lectiu, en la construcció i visió de l'imaginari col·lectiu, de la nostra cultura, en definitiva, i el poc o nul estudi que s'ha fet d'aquest fenomen.(http://www.avui.es/avui/diari/05/ago/02/40673.htm ).
.
L'últim paràgraf fa:
Em fa l'efecte que ens falta conèixer molt millor l'abast i l'extensió de l'impacte del feixisme espanyol en la negra primera etapa de "pacificació" de Catalunya. Cert, arriben els 60 i emergeixen els primers grans focus de la resistència. Ara bé, el franquisme ja havia consumat una sistemàtica operació de substitució de la cultura política republicana i popular catalana per la nova cultura falangista i espanyolista, vertebrada en i per la "unidad de destino en lo universal". Suprimides les institucions catalanes, eliminada la democràcia, assassinats o empresonats els últims dissidents, sense llengua i sense quadres polítics i intel·lectuals, la pacificació civil franquista fou confiada a l'ideari falangista. És aquí on trobo a faltar estudis sobre les relacions entre el feixisme espanyol i la cultura dominant a la Catalunya dels anys 40 i 50. Es diu que la cultura franquista no va acabar d'arrelar mai a Catalunya. És cert? Els col·laboracionistes abunden. Encara avui. Però, a part d'això, hi ha un camp oblidat: el relatiu a la nova cultura popular que intenta crear el règim i, sobretot, a la superestructura de la indústria cultural i dels mitjans de comunicació, sobre la qual el règim fou implacable. Caldria estudiar més sistemàticament el paper de la premsa diària (la del Movimiento i l'altra), del cinema (No-Do...), de la ràdio (el "parte" obligatori), de les revistes (com Destino, per exemple), de la premsa rosa i esportiva. I estudiar-ne els textos i la recepció. Per confirmar o refutar una hipòtesi bàsica: que aquest sector extremament vigilat -i vigilant- va ser la punta de llança d'una visió popular feixistoide de la política, de la cultura, d'Espanya i de la mateixa història.
.
Només hi volia afegir dues coses:
.
- Qui és i qui ha estat a cada moment, a partir dels anys 70, que havent pogut estudiar i aclarir aquestes coses no ho ha fet? Qui és i qui ha estat que ha historiat la cultura d'aquests anys i ha obviat sistemàticament aquest aspecte.
.
- El cas de "Destino", que descaradament va ser una revista servidora dels interessos del règim en contra de la cultura catalana i per rentar-se la cara. Diguin el que diguin els seus exegetes, si bé és certa la relativa modernitat que va suposar, i la col·laboració de gent "progressista", és igualment cert que va ser una arma al servei del franquisme. "Destino" ignora la cultura catalana i es publica amb tota tranquil·litat mentre la cultura catalana, reprimida, prohibida i penalitzada, ha de moure's en la clandestinitat ("Ariel", per exemple, d'una modernitat i qualitat inqüestionables). I com "Destino", moltes altres, com "Laie", sobretot. Amb els anys i canvis de directors, tot això va canviant més o menys, però cal veure la reista en tota la seva història.
Però tota la historiografia alaba i canta les excel·lències de "Destino" i "Laie" oblidant la seva cara negra, i ben real,i oblidant les titàniques empreses com "Ariel" o les revistes a l'exili. Per què? No ho sé, però ho intueixo. De fet, és una actitud que encara dura en aquests moments. A les universitats, a la premsa, i fins i tot en les institucions de la Generalitat; i, per tant, a l'imaginari col·lectiu. Així s'escriu la història.
.
I això és el que hi ha.
.

Comments: Publica un comentari a l'entrada

<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?