11.8.05

 

també en tenen prou


Al desmesurat desplegament publicitari de la imparabilitat (imparabilitat provisional, com totes) l’ha seguit un degoteig constant d’aparicions i notícies per recordar-nos que encara existeixen i que encara no s’han parat. (Si ells ho diuen...)

El temps que ha passat ha servit per moltes coses. Per exemple, per veure com d’imparables (ja ho sabíem) hi ha els mateixos que el primeríssim dia (quatre com a molt) i que la resta són comarses per “fer bulto” i creure’s i fer-se creure generació. I també perquè algú s’adonés d’algunes veritats, com l’ocupació totalitària dels espais per part de la generació dels 70 (una generació no gaire il·luminada, certament), la necessitat d’un relleu generacional o la legitimitat de l’opció de manifestar-se sense complexos.

També ha servit per a reaccions de tot tipus. Algunes de ben galdoses, oportunistes i patètiques; tots les hem llegides i escoltades. Però d'altres, més amagades, encerten prou.

Acabo de llegir aquesta tarda un article antic sobre la qüestió, escrit per gent de la mateixa generació des imparables. Crec que no hi ha gaires textos sobre la imparabilitat escrits per co-generacionals. I aquest m’ha semblat emblemàtic i simptomàtic. Malgrat tot, i malgrat totes les modernitats, com sempre ha estat, la història s’acabarà escrivint a partir de les declaracions pomposes i de les pàgines dels diaris i la TV. Però la realitat és la que és, i cal anar-la a buscar allà on és. Aquest escrit ens n’assenyala un bon tros.

És un article de la revista digital “El tacte que té"
http://www.eltactequete.com/ , escrit a partir del lamentable espectacle del “combat” entre Casasses i Roig per un cantó i Forcano, Bofill i Alzamora per l’altre. A part d’una veneració que no m’agrada per les figures de Roig i Casasses, s’hi diuen coses ben encertades i, sobretot, és una bona mostra del que pensen gent de la seva mateixa generació.

A ells no se’ls donaran pàgines diaris ni espais als mitjans. Ningú no se’n farà ressò; però són tan part de la realitat com els altres. I és possible que el futur es jugui realment en aquestes modestes catacumbes i no en els oripells il·luminats. La realitat sempre està més amagada que la falsa aparença. Si no, mirem qui realment està fent coses de debò en el món de la literatura i de la cultura en aquest país: no en parla ningú; només s’omplen la boca i els papers parlant de l’anodinitat, la vulgaritat, els epígons, els oportunistes i els favorits dels reietons.

Tornem a l’article. http://www.eltactequete.com/default.asp?pg=ganyotes&idGany=6 . En copio el final, prou clar:

L’última dels Imberbes és un llibre que es diu Dogmàtica imparable, amb un monstre de tres caps a la portada estil pel·lícula del Harry Potter.

I EN CANVI NOSALTRES ESTEM CONTRA QUALSEVOL DOGMA

El manifest dogmàtic diu que s’han de “desmantellar tòtems”, que cal un “canvi de déus” i que “el galop dels cavalls porta el ressò d’una nova alba, la nostra”

I EN CANVI NOSALTRES DIEM QUE VOLEN DESMUNTAR TÒTEMS PER TOTEMITZAR-SE ELLS, QUE SÓN MÉS ARROGANTS QUE ELS DÉUS QUE VOLEN SUBSTITUIR I QUE “EL GALOP DELS CAVALLS...” ÉS UNA FRASE RÀNCIA I D’UN ESTIL PÈSSIM.

I NOSALTRES, DE LA MATEIXA EDAT QUE ELLS PERÒ MAI DE LA MATEIXA GENERACIÓ, JA EN TENIM PROU DE SENTIR COLLONADES.

Marina Espasa, Carles Gilabert, Cesc Martínez, Bego Ricart, Victor Verdú

Comments:
Ja fa temps que vaig llegir aquest article i coincideixo amb tu que l'encerten prou. És més, estic convençut que del gruix dels Imparables només algun dels que no fa soroll serà qui basteixi una bona obra; de moment, l'Alzamora va donant cops de cec i en Bofill continua inflant la seva poesia de pompositat embafadora. La seva arribada va tenir certa gràcia per allò de promoure el debat, però l'espectacle ha anat degenerant en els darrers temps, parlant-se de tot menys del que interessa, de poesia.
 
Publica un comentari a l'entrada

<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?