25.9.05

 

son

.
Son.
.
Escoltant Mahler.
.
Me'n vaig al llit.
.
I no puc deixar d'escoltar-lo
.

22.9.05

 

anar i tornar

.
Abans, anar a l'estranger era sinònim d'adonar-se que hi havia uns altres països més lliures, més cultes i més feliços. Més educats, més nets, amb una premsa diferent, amb unes televisions diferents, amb unes societats diferents...
.
Ara, anar a l'estranger és adonar-se amb tristesa, ràbia i desesperació que a tot arreu mana la mateixa ignorància, les mateixes dictadures, les mateixes tristors, les mateixes pors... Que a tot arreu hi ha la mateixa estultícia i els mateixos abismes irreversibles.
.
I fa por.
.

14.9.05

 

de la caixa? un altre dia

.
Primer de tot: gràcies a la gent que ha comentat la nota sobre l'article de Sebastià Alzamora (aquí sota mateix). Sé que no és a causa de mi sinó a causa d'ell, però a un, que va dient el que lisembla a estones perdudes, a vegades li va bé saber que hi ha gent que se'l llegeix, que ho comenta i que fins i tot hi està d'acord; i que també n'hi ha que no hi està d'acord (llàstima que esgrimeixin arguments tan nuls).
.
Segon: un dels comunicants es demana per què l'Alzamora no critica "La Caixa", que només sap programar poetes i cultura en llengua castellana i algun català per cumplir quota.
.
M'agradaria un dia comentar la política de "La Caixa". Ho faré. Però un altre dia. De fet, no caldria, perquè es comenta sola. Però l'Alzamora no ho deu poder fer, no li convé. No se sap mai de quina mà hauràs de menjar i, per tant, val més calcular bé quines mans mossegues.
.
Si tots els esforços que esmercen els imparables a llençar invectives ençà i enllà sense saber què diuen ni a qui ho diuen, els esmercessin a construir, a fer, a criticar qui s'ho meriex de debò, a fer servir la influència que diuen que tenen per tal que canviïn actituds i conductes que ens fan més mal que bé (com la de "La Caixa"), potser no serien esforços llençats ni boomerangs contra la cultura que diuen defensar, ells que es vanten de ser els constructors del nostre demà.
.
I així ens va. I així els va. I així anem.
.

10.9.05

 

l'alzamora i la música

.
Si fa unes setmanes el Bofill es va dedicar a insultar Toni Sala, els seus llibres i bona part de la gent que es dedica a aquests afers, ahir (09 09 05) li va tocar a l'Alzamora d'insultar i donar garrotades de cec, també des de les pàgines de l'Avui (a la secció "Diàleg"; ironies de la vida).
.
Sembla que com que ara dels imparables ja no se'n parla i per això ja estan paradots, els cal fer-se notar arremetent furiosos, irats i insultadors contra el que sigui. L'article de l'Alzamora no té pèrdua. Com el del Bofill, no pot estar-se més de quatre línies sense insultar (i mira que són curtes les del diari!). Com si això li donés raó.
.
Resulta que va anar a un concert i no li va agradar. Però, ai las!, el concert era de l'SGAE, hi participava l'Ajuntament, hi havia uns artilugis fets i pensats a la Fabra... i això al noi el va destarotar. I aquí va trobar-hi el filó de la seva crítica. Amb un argument tan sòlid com aquest: he anat a un concert, no m'ha agradat gens, m'ha semblat una presa de pèl, hi estaven implicades les institucions, Ergo: Les institucions són una pura desgràcia que es dedica a patrocinar concerts de merda de gent mediocre. En essència l'article diu això. Després, per rentar-se la cara diu que convindria un bon debat. Però anem bé si el debat s'ha de començar amb un to i uns criteris com els seus.
.
Cadascú té els seus gustos, la seva educació musical i cultural i les seves afinitats estètiques. Està bé que el senyor Alzamora no combregui amb aquesta música, però un imparable hauria de saber reconèixer els que són encara més imparables i que corren quilòmetres per davant seu. A l'època de les avantguardes clàssiques, i ara tan museïtzades, també hi havia "imparables" que els llançaven improperis i se'n reien. Vigila, Alzamora, que això és així.
.
No sintonitzar amb una manera de fer, que no t'agradi un tipus de música o d'estètica o de tradició o el que sigui, no dóna carta de naturalesa per dir que quina merda això i quina merda aquestes institucions que ajuden aquestes coses. L'Alzamora, que no és ruc, hauria de saber que qualsevol dels que organitzaven aquell acte, o hi assistiren, podria escriure un article exactament igual que el seu, queixant-se que les institucions patrocinin i acullin estètiques i expressions com la dels imparables. L'Alzamora, que no és ruc, hauria de saber que no ha donat cap argument, cap, cap, cap. Que s'ha limitat a dir: "no ho entenc, no m'agrada = és una merda".
.
Es tractava de l'acte inaugural de la 31a edició de la International Computer Music Conference 2005 (ICMC), organitzada per l'ESMuC, la Fundació Phonos i la UPF, en col·laboració amb la SGAE, l'Auditori i la Sala Metrònom, encontre que se celebra per primera vegada en una ciutat de l'estat espanyol, i que acull prop de 400 especialistes en música per ordinador, investigadors i compositors d'arreu del món, els quals presenten més de 200 xerrades científiques, demostracions, tallers pràctics i debats, sota el leitmotiv del free sound. ( http://www.laportaclassica.com/web/noticies.php?cat=actualitat&id=567 )
.
L'Alzamora, que no és ruc, hauria de pensar que si la cosa era això, no deu ser cap bagatel·la ni cap banalitat. El més normal és pensar que un no hi entén, que un no ha estat educat en aquestes estètiques, i procurar aprendre'n alguna cosa. Ara, quan un té un rei a dins, el més fàcil és pensar que tot el món està equivocat menys ell. Però si vas a un concert de la ICMC en uns actes dedicats al free sound, has de saber on vas. I després no et queixis.
.
El que m'emprenya més és la sobèrbia i l'arrogància. I també com maltracta un dels personatges més intel·ligents i versàtils d'aquest país: Josep Manuel Berenguer. Només cal haver-lo escoltat en alguna conferència o en algun curs, o anar a veure el seu currículum ( http://www.accompositors.com/compositors/berenguer/Berenguer.html ) per adonar-se perquè l'Alzamora només el pot insultar. Al costat de Berenguer l'imparable és un mamelló estult i poca substància que no sap gaire més que sumar i restar i les cinc vocals.
Em sap greu, senyor Alzamora, però és així. Un altre dia deixi reposar els articles al calaix. I si vol que es parli de vostè, o de vostès, facin coses ben fetes i bones.
.

7.9.05

 

v.a.e.

.
NOVEL·LA
.
La nit pujava
lentament per l'escala;
i l'escoltàvem,
amb pànic, en silenci,
per veure on s'aturava.
.
.
Vicent Andrés Estellés (L'incert presagi. O.C. Vol 2)
.

 

llegint thoreau

.
Diu Thoreau a Walking:
.
L'home i els seus afers, l'església, l'estat i l'escola, el tràfic i el comerç, les manufactures i l'agricultura, i fins i tot la política -el més alarmant de tots-, em complau de veure el poc espai que ocupen en el paisatge.
.
...Era 1862
.

6.9.05

 

renúncia

.
Tothom sap que les paraules canvien, que hi ha corrents que poden fer que una paraula canviï de significat, o que un objecte canviï de mot designant, i que la publicitat és un factor molt important per aquests canvis. Tots hem vist com paraules castellanes han desplaçat paraules catalanes quan alguna casa comercial n'ha escampat l'ús en la publicitat.
.
Doncs bé. Ara teníem (potser) l'oportunitat de fer un canvi a la inversa; que un nom d'ús català passés a designar un objecte a totes les Espanyes. Però no. La casa comercial que podia fer-ho ha renunciat a la nomenclatura catalana i ha optat directament per la castellana.
.
Hauria estat difícil, sí; però no impossible. Els castellanoparlants s'ho haurien agafat com una marca, o com una broma, però hauria pogut, quallar; si no en el genèric, al menys pel producte de la fàbrica en concret.
.
A la catalaníssima comarca d'Osona, Casa Tarradellas (abans "Can Tarradellas", cal notar-ho) acaba de treure uns "bikinis" congelats o precuinats, i els ha posat el nom madrileny: "Mixtos". Tan bo que hauria estat que a tota Espanya els "mixtos" de "Casa Tarradellas" fossin coneguts com "Bikinis"!
.
I és que estem tan acostumats a perdre, que ni ens presentem a la palestra.
I és que, ja se sap: el calé és el calé.
.

3.9.05

 

que bonic!

.
Ahir vaig sentir per la ràdio que el govern del senyor Zapatero acaba de destinar una colla de milions d'euros per a apujar el sou dels funcionaris de l'excèrcit.
.
Magradaria veure la cara (i les idees) dels funcionaris de sanitat, d'ensenyament i de justícia davant d'aquesta notícia. I els de benestar social, i els investigadors, i els aspirants a beques, i...
.
Ara ja comencem a saber quines són les prioritats i les hipoteques d'aquest govern tan progressista.
.
I així anem fent.
.

This page is powered by Blogger. Isn't yours?