en brut

jocs florals de bcn 05

2006-05-15T23:52:00.000+02:00

Aquesta tarda s'han celebrat els Jocs Florals de Barcelona. No conec l'obra del guanyador (ni la premiada, per suposat, ni l'anterior) i per tant no puc dir-ne gaire res. Però voldria fer uns comentaris.

L'esdeveniment d'aquesta edició han estat els canvis que per indicació de Sam Abrams s'han fet. D'entrada, els tres premis s'han convertit en un. No passa res; allò de l'englantina i la viola era una mica tronat. I ens han estalviat la lectura consuetudinària del resum de l'any poètic. Millor. És d'agrair. Ara el donen escrit i si vols ja t'ho llegiràs.

Aleshores, per fer una mica de festa, s'han empescat una mena de minifestival: la lectura d'una dotzena llarga de poemes dels llibres més importants de l'any (segons Abrams, se suposa). Els lectors eren Jordi Buixaderes, l'actor, excessivament histriònic i afectat, cosa que desmillorava notòriament alguns poemes, i Susan Buzzi (no sé com s'escriu ni qui és), que a més conduia l'acte (ara de presentar en diuen conduir), i que ha llegit diguem-ne correctament. La tria dels poemes ja és mes discutible. N'hi havia alguns de lamentables. Un del David Castillo (era preceptiu que hi fos, suposo) on no hi havia ni una línia sense un parell de tòpics previsibles i de taller de poesia; un del Margarit, de jutjat de guàrdia, un de la Rosa Font molt pobre... i alguns altres de força lamentables.

Mentre, l'alcalde Clos llegia papers, i anava fent la seva.

Tampoc és estrany, perquè el Saló de Cebt pot ser molt bonic, però la instal·lació de so és més deficient que el de la parròquia del barri.

Després (i m'agradaria saber per què) Gerard Quintana, l'ex-sopa de cabra, ha sortit acompanyat d'un guitarra a llegir un poema de W. Szimborska (que no s'ha entès de res) i a cantar un poema de no-sé qui (força poca cosa), un del Casasses i un (ai las!) del Margarit. El so: més deficient encara.

Mentre, l'alcalde Clos llegia papers i anava fent la seva i quan la gent aplaudia, aixecava el cap i feia una cara de veritable satisfacció.

I em pregunto: ¿per què la gent aplaudia després de cada poema o cançó del Quintana i no ho feien després de cada poema dels d'abans? Misteris. Deu ser l'atracció del rock&roll.

Mentrestant, les iaies començaven a marxar i l'alcalde Clos mirava papers o comptava mussaranyes.

David Castillo parla del premi i dels Jocs Florals, amb aquella parla tan acurada i aquella fonètica tan nostrada, per venir a dir que allò important és la setmana de poesia, i els Jocs Florals en són un apèndix. I per posar-se encara més medalles a partir d'aquest chiringuito que té muntat amb la setmana de poesia; allò de: "jo et convido a Barcelona i tu em convides al teu país", i que fa que el senyor Castillo es passi mitja vida viatjant i llegint els seus textos tan bonics i representatius de la poesia que es fa aquí.

Al final de tot es dóna el premi al Jordi Valls (sí, el de la Catalònia), Ernest Farrés en fa una breu glossa i Valls llegeix tres poemes, amb una introducció tot emotiva on revindica la seva condició de proletari fill de proletaris.

Després, "Els segadors"; i les iaies que quedaven, corrents a endrapar canapès allà en una sala del fons.

El cronista ha marxat i no sap què més ha passat, pero ja se suposa: moltes felicitacions i etc. etc.

I encara li queden més dubtes: posats a canviar, per què no canviar-ho més? Si ho volem modern? per què al saló de Cent, amb urbans amb plomalls i banda de música i tant protocol?

Ah! un dels canvis a partir d'ara és que el guanyador és nomenat "poeta de la ciutat" i el faran passejar tot l'any per biblioteques i "equipament culturals" a llegir i a parlar. Més que un premi, és un càstig.

Ah! en el seu discurs l'alcalde Clos ha dit 10 vegades més la parauleta "equipaments culturals" que la paraula "poesia" o "cultura". Aquesta és la política i la sensibilitat d'aquesta mena de gent. "Equipaments culturals"! Les parets del Saló de Cent tremolaven.

ah! I els serveis de lingüística de l'ajuntament, que comencin a treballar ara mateix per tal que en la sessiò de l'any vinent no es colin tants errors de lèxic, de morfosintaxi, de fonètica... Que en una festa de la poesia, no queda bé destrossar la llengua. Però, de fet, la llengua i la poesia per a molts eren el menys important en aquesta sessió.

gairebé un mes (mascarell - manzano)

2006-05-11T23:49:00.000+02:00

Ja fa gairebé un mes que vaig donar un senyal d'alerta, com un crit d'esbafament davant l'anunci o el rumor que Mascarell seria Conseller de Cultura. És el post que hi ha a sota d'aquest.

Després va venir el nomenament d'Emili Manzano per l'Institut Ramon Llull. Un cas flagrant de desmuntar una cosa que funciona per muntar una incògnita d'èxit dubtós.

I ja tenim els primers fruits. Mascarell que implícitament i explícitament aposta per la "cultura catalana en castellà"; pels grans esdeveniments, per la "projecció" i no gaire res de sòlid ni políticament seriós. Manzano, comissari de la presència catalana a Frankfurt, afirmant sense cap rubor que la "literatura catalana en català" no és més que el fruit d'una política de subvencions de la Generalitat i que no es pot prendre seriosament; que aquí la bona literatura és la que es fa en castellà.

Perfecte. Deu ser el que volien.

I la Setmana de Poesia de Barcelona? On és la presència de poetes que escriuen en català? I sobretot: Quina importància se'ls dóna? Quin paper hi juguen? A quina divisió juguen?. Agafeu el programa i mireu-ho. És la seva política. Deuen estar contents. Però més contents estarien, potser, si no s'haguessin d'ocupar d'aquest llast pesat i emprenyador que deu ser per ells el fet que aquí hi hagi una altra llengua "residual" i "pesadeta". Que fàcil els seria tot si en Franco s'hagués sortit amb la seva! (i no ho dic en broma).

Aquests són els polítics que tenim. Els que dirigeixen la cultura del país.

De la Setmana de Poesia, un altre dia.

S.O.S. Mascarell a cultura????

2006-04-19T23:36:00.000+02:00

Fa mesos que no escric aquí, però el que acabo de sentir m'ha esfereït, i no són hores de trucar els amics per esbafar-se. O sigui que ho faig aquí.

Estic mirant un debat a TV2 i es dóna per fet que demà s'anuncia un recanvi de govern d'uns quants consellers. Entre ells, faltaria més, la de cultura.

Però... Ai las! Tot apunta que el substitut de la Mieras serà l'ínclit Mascarell. Del foc a les brases.

El Mascarell, que ha demostrat abastament que és un pijo excel·lent i ha demostrat més abastament si cal que és la cosa més inoperant, contradictòria, sectària i nefasta per la cultura.

El senyor Mascarell, que l'ha espifiada anant i tornant. Com se li premia? Doncs amb la Conselleria de cultura. Anem bé.

El problema és que es pensa que en sap molt. I així com la Mieras deixava fer, aquest hi voldrà actuar, intervenir, manar... I ja l'haurem fotuda.

Que ens emparin sant jordi la mare de déu de montserrat.

Algú va dir que a cada canvi de conseller de cultura perdem un llençol. Em sembla que ara ja ens toca perdre el llit i tot.

I diu que faran conseller de treball a Jordi Valls, alcalde de Manresa. És un molt bon alcalde. Però em fa por allò de la llei de Murphi: anar ascendint els càrrecs que ho fan bé fins que estan en un lloc on són ineficaços. Aquest cas podria ser un d'aquests (i en els governs de la Generalitat no seria el primer, ni el desè)

Que ens agafin confessats (i extremaunciats)

caterina mieras / joan manuel serrat

2005-10-21T17:10:00.000+02:00

T'aixeques de bon matí i sents per la ràdio que el President té pensat el nom de Joan Manuel Serrat com a Conseller de Cultura, en substitució de Caterina Mieras. Quedes glaçat (i això que la dutxa és calenta). No som el dia dels Innocents ni és costum de fer bromes en aquest Haloween que ens pren Tots sants i la castanyada.

Serà possible??? Sí. Senzillament, sí. Aquest és el concepte de política i de política cultural que té el qui ens mana. Esperem que els seus consellers li treguin de cap, el mateix cantant tingui seny, i tot quedi en un acudit. Però no ens hem de prendre en broma aquesta filtració; aquesta idea és realment significativa de com es pensa a la casa gran.

Si el Partit deu coses al Serrat, que segur que li'n deu, que li paguin d'una altra manera, però no a costa de destruir encara més la política cultural. Algú va dir que des dels inicis de la Generalitat d'ara, amb Max Cahner, cada Conseller de Cultura ha estat pitjor que el que hi havia abans; i que sempre tothom ha anat creient que no n'hi podia haver de pitjors, i sempre se'n troba un que ho fa pitjor. Sisplau, no fem bona aquesta cita.

Ara bé, si l'alternativa a la Mieras no és el Serrat però és el Ferran Mascarell, o el Juan Ínsua, o el Ramoneda o l'Argullol o qualsevol dels àulics consellers, ja estem bé com estem. No cal canviar per anar a pitjor.

I no vull dir que aquests que cito siguin més curts que la Mieras, però com a Consellers de Cultura el canvi seria pitjor: aplicarien al País les idees que han aplicat als seus dominis i acabarien de desmuntar les poques infrastructures que amb aquests dos anys s'han creat -i que no es van muntar amb els vint-i-tants anys de CiU. Necessitem un polític, És tan complicat? Un polític. I no un cantant ni un pseudofilòsof ni un periodista ni cap altra cosa. I necessitem seny. I intel·ligència.

Què hem fet per merèixer tan desastre???

marsé / janer

2005-10-16T21:53:00.000+02:00

Entenc molt bé Juan Marsé, “obligat” a llegir-se desenes de novel·les que busquen fama i diners.
Entenc molt bé que li sortís la rabieta i que digués d’una vegada que tot allò era no-res, pàgines de lletra i prou.

I va la Maria de la Pau Janer i diu (TV1, ho tradueixo del castellà): És bo que hi hagi polèmica, i si el premi no és per unanimitat, és que hi ha algun membre del jurat a qui no ha agradat la novel·la, i aquest cop ho ha manifestat amb molt de soroll. Però això és l’anècdota; l’important és que he guanyat el premi ...

Senyora Janer: No podria ser al revés: que l’anècdota sigui que vostè (o qui sigui) ha guanyat el premi, i l’essencial és que tot el que es presenta al premi és molt fluix?

Després (TV3) veig una polèmica breu entre Marsé i Janer, Quan Marsé li diu que no s’equivoqui, que ell parla de literatura, i ella de vida literària, la Janer diu que no, que no s’equivoca, que l’errat és el Marsé. I penso en l’entrevista anterior on Janer parla tothora de “seduir” els lectors, però mai de convèncer, d’agradar, de “tocar”.
Senyoreta Janer: em sembla que és vostè la que s’equivoca. Si parlés de literatura no parlaria de seduir, sinó de coses més serioses i profundes.

Planeta ja ha aconseguit el que volia: ara descaradament ha associat la figura de l’escriptor a la figura mediàtica. Aquest any sí. Aquest any, premi i finalista són dues figures de ràdio, televisió, premsa i revistes de xafarderia. Jugada completa.

Ha de ser dur ser un novel·lista de talla com Marsé i veure com aquestes figuretes de sucre candi que amb prou feines saben posar una lletra rere una altra, esdevenen els grans novel·listes del moment. “I per això he escrit i he patit tant?”, deu pensar Marsé.

El que no entenc és perquè Marsé es presta a fer de jurat del Planeta. És clar que deu estar molt ben pagat, i no sé com van les finances dle senyor Marsé, però per poc que pugués hauria de deixar-ho córrer. El seu cor delicat li agrairà.

I nosaltres, més arguments (de xafarderia, de vida literària i, quan surti el llibre, de literatura) per a suportar cada dia menys aquesta pava (Maria de la Pava Janer, que diu un amic)

(Si algú ha trobat a faltar aquesta pàgina, ens sap greu. Hi ha coses incontrolables, i van com van. Provarem de ser més fidels --però no sabem a qui ni a què.)

son

2005-09-25T03:15:00.000+02:00

Son.

Escoltant Mahler.

Me'n vaig al llit.

I no puc deixar d'escoltar-lo

anar i tornar

2005-09-22T00:44:00.000+02:00

Abans, anar a l'estranger era sinònim d'adonar-se que hi havia uns altres països més lliures, més cultes i més feliços. Més educats, més nets, amb una premsa diferent, amb unes televisions diferents, amb unes societats diferents...

Ara, anar a l'estranger és adonar-se amb tristesa, ràbia i desesperació que a tot arreu mana la mateixa ignorància, les mateixes dictadures, les mateixes tristors, les mateixes pors... Que a tot arreu hi ha la mateixa estultícia i els mateixos abismes irreversibles.

I fa por.

de la caixa? un altre dia

2005-09-14T01:22:00.000+02:00

Primer de tot: gràcies a la gent que ha comentat la nota sobre l'article de Sebastià Alzamora (aquí sota mateix). Sé que no és a causa de mi sinó a causa d'ell, però a un, que va dient el que lisembla a estones perdudes, a vegades li va bé saber que hi ha gent que se'l llegeix, que ho comenta i que fins i tot hi està d'acord; i que també n'hi ha que no hi està d'acord (llàstima que esgrimeixin arguments tan nuls).

Segon: un dels comunicants es demana per què l'Alzamora no critica "La Caixa", que només sap programar poetes i cultura en llengua castellana i algun català per cumplir quota.

M'agradaria un dia comentar la política de "La Caixa". Ho faré. Però un altre dia. De fet, no caldria, perquè es comenta sola. Però l'Alzamora no ho deu poder fer, no li convé. No se sap mai de quina mà hauràs de menjar i, per tant, val més calcular bé quines mans mossegues.

Si tots els esforços que esmercen els imparables a llençar invectives ençà i enllà sense saber què diuen ni a qui ho diuen, els esmercessin a construir, a fer, a criticar qui s'ho meriex de debò, a fer servir la influència que diuen que tenen per tal que canviïn actituds i conductes que ens fan més mal que bé (com la de "La Caixa"), potser no serien esforços llençats ni boomerangs contra la cultura que diuen defensar, ells que es vanten de ser els constructors del nostre demà.

I així ens va. I així els va. I així anem.

l'alzamora i la música

2005-09-10T20:07:00.000+02:00

Si fa unes setmanes el Bofill es va dedicar a insultar Toni Sala, els seus llibres i bona part de la gent que es dedica a aquests afers, ahir (09 09 05) li va tocar a l'Alzamora d'insultar i donar garrotades de cec, també des de les pàgines de l'Avui (a la secció "Diàleg"; ironies de la vida).

Sembla que com que ara dels imparables ja no se'n parla i per això ja estan paradots, els cal fer-se notar arremetent furiosos, irats i insultadors contra el que sigui. L'article de l'Alzamora no té pèrdua. Com el del Bofill, no pot estar-se més de quatre línies sense insultar (i mira que són curtes les del diari!). Com si això li donés raó.

Resulta que va anar a un concert i no li va agradar. Però, ai las!, el concert era de l'SGAE, hi participava l'Ajuntament, hi havia uns artilugis fets i pensats a la Fabra... i això al noi el va destarotar. I aquí va trobar-hi el filó de la seva crítica. Amb un argument tan sòlid com aquest: he anat a un concert, no m'ha agradat gens, m'ha semblat una presa de pèl, hi estaven implicades les institucions, Ergo: Les institucions són una pura desgràcia que es dedica a patrocinar concerts de merda de gent mediocre. En essència l'article diu això. Després, per rentar-se la cara diu que convindria un bon debat. Però anem bé si el debat s'ha de començar amb un to i uns criteris com els seus.

Cadascú té els seus gustos, la seva educació musical i cultural i les seves afinitats estètiques. Està bé que el senyor Alzamora no combregui amb aquesta música, però un imparable hauria de saber reconèixer els que són encara més imparables i que corren quilòmetres per davant seu. A l'època de les avantguardes clàssiques, i ara tan museïtzades, també hi havia "imparables" que els llançaven improperis i se'n reien. Vigila, Alzamora, que això és així.

No sintonitzar amb una manera de fer, que no t'agradi un tipus de música o d'estètica o de tradició o el que sigui, no dóna carta de naturalesa per dir que quina merda això i quina merda aquestes institucions que ajuden aquestes coses. L'Alzamora, que no és ruc, hauria de saber que qualsevol dels que organitzaven aquell acte, o hi assistiren, podria escriure un article exactament igual que el seu, queixant-se que les institucions patrocinin i acullin estètiques i expressions com la dels imparables. L'Alzamora, que no és ruc, hauria de saber que no ha donat cap argument, cap, cap, cap. Que s'ha limitat a dir: "no ho entenc, no m'agrada = és una merda".

Es tractava de l'acte inaugural de la 31a edició de la International Computer Music Conference 2005 (ICMC), organitzada per l'ESMuC, la Fundació Phonos i la UPF, en col·laboració amb la SGAE, l'Auditori i la Sala Metrònom, encontre que se celebra per primera vegada en una ciutat de l'estat espanyol, i que acull prop de 400 especialistes en música per ordinador, investigadors i compositors d'arreu del món, els quals presenten més de 200 xerrades científiques, demostracions, tallers pràctics i debats, sota el leitmotiv del free sound. ( http://www.laportaclassica.com/web/noticies.php?cat=actualitat&id=567 )

L'Alzamora, que no és ruc, hauria de pensar que si la cosa era això, no deu ser cap bagatel·la ni cap banalitat. El més normal és pensar que un no hi entén, que un no ha estat educat en aquestes estètiques, i procurar aprendre'n alguna cosa. Ara, quan un té un rei a dins, el més fàcil és pensar que tot el món està equivocat menys ell. Però si vas a un concert de la ICMC en uns actes dedicats al free sound, has de saber on vas. I després no et queixis.

El que m'emprenya més és la sobèrbia i l'arrogància. I també com maltracta un dels personatges més intel·ligents i versàtils d'aquest país: Josep Manuel Berenguer. Només cal haver-lo escoltat en alguna conferència o en algun curs, o anar a veure el seu currículum ( http://www.accompositors.com/compositors/berenguer/Berenguer.html ) per adonar-se perquè l'Alzamora només el pot insultar. Al costat de Berenguer l'imparable és un mamelló estult i poca substància que no sap gaire més que sumar i restar i les cinc vocals.

Em sap greu, senyor Alzamora, però és així. Un altre dia deixi reposar els articles al calaix. I si vol que es parli de vostè, o de vostès, facin coses ben fetes i bones.

v.a.e.

2005-09-07T22:18:00.000+02:00

NOVEL·LA

La nit pujava
lentament per l'escala;
i l'escoltàvem,
amb pànic, en silenci,
per veure on s'aturava.

Vicent Andrés Estellés (L'incert presagi. O.C. Vol 2)

llegint thoreau

2005-09-07T00:13:00.000+02:00

Diu Thoreau a Walking:

L'home i els seus afers, l'església, l'estat i l'escola, el tràfic i el comerç, les manufactures i l'agricultura, i fins i tot la política -el més alarmant de tots-, em complau de veure el poc espai que ocupen en el paisatge.

...Era 1862

renúncia

2005-09-06T20:30:00.000+02:00

Tothom sap que les paraules canvien, que hi ha corrents que poden fer que una paraula canviï de significat, o que un objecte canviï de mot designant, i que la publicitat és un factor molt important per aquests canvis. Tots hem vist com paraules castellanes han desplaçat paraules catalanes quan alguna casa comercial n'ha escampat l'ús en la publicitat.

Doncs bé. Ara teníem (potser) l'oportunitat de fer un canvi a la inversa; que un nom d'ús català passés a designar un objecte a totes les Espanyes. Però no. La casa comercial que podia fer-ho ha renunciat a la nomenclatura catalana i ha optat directament per la castellana.

Hauria estat difícil, sí; però no impossible. Els castellanoparlants s'ho haurien agafat com una marca, o com una broma, però hauria pogut, quallar; si no en el genèric, al menys pel producte de la fàbrica en concret.

A la catalaníssima comarca d'Osona, Casa Tarradellas (abans "Can Tarradellas", cal notar-ho) acaba de treure uns "bikinis" congelats o precuinats, i els ha posat el nom madrileny: "Mixtos". Tan bo que hauria estat que a tota Espanya els "mixtos" de "Casa Tarradellas" fossin coneguts com "Bikinis"!

I és que estem tan acostumats a perdre, que ni ens presentem a la palestra.

I és que, ja se sap: el calé és el calé.

que bonic!

2005-09-03T18:47:00.000+02:00

Ahir vaig sentir per la ràdio que el govern del senyor Zapatero acaba de destinar una colla de milions d'euros per a apujar el sou dels funcionaris de l'excèrcit.

Magradaria veure la cara (i les idees) dels funcionaris de sanitat, d'ensenyament i de justícia davant d'aquesta notícia. I els de benestar social, i els investigadors, i els aspirants a beques, i...

Ara ja comencem a saber quines són les prioritats i les hipoteques d'aquest govern tan progressista.

I així anem fent.

antoni clavé

2005-08-31T20:24:00.000+02:00

Un altre que ens deixa,
plens de la seva presència
eterna.

uff !!

2005-08-30T00:30:00.000+02:00

Obro el llibre que m'han portat uns amics. Pàgina 52. Llegeixo:

Aire de dol, dalla de plata

Si el teu nom com el bèlit
traça un vol de silenci
a l'aire endolat de l'Acròpolis.

I tiren l'acer a la sala buida
removent la rossor de la tenebra

I degollen el cabridoi
a l'ara colrada
del llindar de la tuta.

I al camp ras que fogueregen els nòmades,
el més isard commòs erra
tenyit del seu roig,
on muda el temps.

I dic: "Ufff!!!".

I obro la 46:

Fui a la tuta

Mos ulls fits al cenotafi.
La pau armada de la nit hermètica
s'engola, vacil·lant el cer,
transmigrant la muda demora
a la paüra del paisatge.
Abismat lo temps.
Llevat lo fat.

I dic: "UUUFFFFF !!!"

Però miro la solapa del llibre. I llegeixo:

...poemari de luminiscències en l'obscur i fulguracions en el buit, monodia de vertígens, veus i visions, l'autor submergeix l'univers sentitològic del jo en un espai de percussió amb la fenomenologia extàtica i insomne de la matèria. Lloc on empelta els fragments aurífics de l'imaginari mític i simbòlic que constitueixen l'herència de l'origen, la legitimació heroitzada".

I dic "UUUUUUUUFFFFFFFFFF !!!!!!!!"

I entenc per què hi ha gent que odia la poesia i els poetes. Jo no odio la poesia ni els poetes, però no suporto els mals poetes ni la pedanteria, ni la pseudointel·lectualitat, ni tanta farsa, ni tants despropòsits junts. I penso que això sí que fa mal.

encara més

2005-08-29T00:52:00.000+02:00

QUINA MANDRA !!!
ENCARA
Uf !

QUINA MANDRA!!!

2005-08-25T16:59:00.000+02:00

(La veritat és que entre una carta d'amor i una aportació a aquest blog, no m'ha costat gens de decidir-me. I ara que ja podria dir coses en aquest aparador, em fa una mandra total, absoluta, còsmica. I més me'n fa anar a treballar.)

llegint sòria

2005-08-19T20:12:00.000+02:00

Tot i que les vacances ja queden lluny, el costum fa que encara em dediqui a les lectures d’estiu. Entre els “llibres-que-ja-havia-d’haver-llegit-i-que-si-no-ho-faig-ja-no-ho-faré-mai” hi ha els dietaris d’Enric Sòria, La lentitud del Mar. Ahir, per curiositat, vaig agafar el fragment de fa exactament deu anys (19-VIII-1995):
.
Sòria troba en una llibreria de Frankfurt a Anaclet Ferrer, traductor al castellà de Hölderlin. Viu a Bad Homburg en “una casa que l’administració posa a disposició dels estudiosos”, i els hi convida uns dies.
Algú s’imagina l’Administració catalana posant una caseta (amb espai per a acollir-hi invitats) a disposició dels estudiosos de March, Llull, Riba, Foix o Rodoreda?
.
Diu Sòria: “Al contrari que molts traductors, Ferrer té una orella molt fina per a la música interior de la poesia”.
Algú s’imagina a Sòria posant de costat les diverses traduccions al castellà i al català dels fragments que lloa de Empèdocles de Hölderlin per constatar això? Doncs no. No ho fa. I és una pena, perquè aquesta afirmació (que podria compartir fàcilment) sense demostrar-la li queda gratuïta. Llàstima.
.
Parla amb Anaclet Ferrer de la traducció que amb Marc Granell van fer de Les històries de senyor Keuner, de Brecht. Recordar aquest llibre m’ha fet venir un somriure als llavis. I ganes de desempolsinar-lo de la prestatgeria. Demà.

Senyor Sòria: És necessari que ens expliqui que després van estar amb A. Ferrer bevent vi del Rin i “conversant sobre les dispars trajectòries dels il·lustrats i els romàntics davant la revolució francesa”? No, No calia. Aquí li surt la vena pedanteta i s’acosta perillosament als insuportables quaderns Susannians. Vigili, que els impulsos de fa deu anys ara ja els podria controlar.
.
Una pàgina després, cita a Hannah Arendt: “Memòria i fondària són la mateixa cosa: més ben dit, la fondària només es pot atrapar per mitjà del record.”
I després d’això, no puc fer altra cosa que callar.

diuen de carner...

2005-08-14T00:15:00.000+02:00

Diuen que una cosa bona de la poesia de Carner és la senzillesa, l'elegància poètica i de llengua, la justesa en el vers i l'expressió i totes aquelles coses que a vegades (a vegades) no volen dir res. I diuen que això ho aplicava de meravella en els temes intranscendents, cançonetes i filigranetes, i que això fou un gran avenç i una gran aportació a la poesia catalana. Diuen, i diuen més.

Potser sí, però avui, llegint Francesc Fontanella, he trobat uns versets i uns poemets que no fan sinó ensenyar que a la segona meitat del XVII tot això ja estava fet i refet, i llegit ara se'ns mostra potser encara més modern i més ajustat al seu tenps que molts dels versets de Carner. Quina aportació deu fer Carner en aquesta línia si Fontanella va escriure moltes coses com la que ara transcric? Fontanella m'ha fet dubtar encara més de Carner i tota la parafernàlia amb què l'adornen.

A GILETA (1)

Dono, petita Gileta,

ab finesa no petita,

un ramet que vos imita,

pus sou tota una perleta.

Però, com sou tan perfeta,

resta la còpia menor,

i així vos dóna l'amor

perles i flors oloroses,

perquè sou perla entre roses

i, entre les perles, flor.

I no en copio més, que té un munt de peces així. A mi aquesta poesia no m'interessa gens ni gaire. Però, posats a fer, defensaria Fontanella i aquests poemes amb fe i amb convicció, cosa que no podria fer de les bagatel·les carnerianes, que no sé com justificar ni sabria amb quina mena d'arguments defensar (arguments que jo em cregui, naturalment; que de retòrica i comèdia tots en sabem fer).

Vull dir que... Què diuen de Carner?

e em fuig açò

2005-08-13T00:20:00.000+02:00

Tots jorns aprenc e desaprenc ensems,
e visc e muir, e fau d'enuig plaser,
aixi masseix fau de l'àvol bon temps,
e veig sens ulls, e sai menys de saber.
E no estrenc res e tot lo món abraç,
vol sobre el cel e no em movi de terra,
açò que em fuig incessantment acaç,
e em fuig açò que em segueix e m'aferra.

Jordi de Sant Jordi, Cançó d'opòsits (estrofa 1)

també en tenen prou

2005-08-11T01:32:00.000+02:00

Al desmesurat desplegament publicitari de la imparabilitat (imparabilitat provisional, com totes) l’ha seguit un degoteig constant d’aparicions i notícies per recordar-nos que encara existeixen i que encara no s’han parat. (Si ells ho diuen...)

El temps que ha passat ha servit per moltes coses. Per exemple, per veure com d’imparables (ja ho sabíem) hi ha els mateixos que el primeríssim dia (quatre com a molt) i que la resta són comarses per “fer bulto” i creure’s i fer-se creure generació. I també perquè algú s’adonés d’algunes veritats, com l’ocupació totalitària dels espais per part de la generació dels 70 (una generació no gaire il·luminada, certament), la necessitat d’un relleu generacional o la legitimitat de l’opció de manifestar-se sense complexos.

També ha servit per a reaccions de tot tipus. Algunes de ben galdoses, oportunistes i patètiques; tots les hem llegides i escoltades. Però d'altres, més amagades, encerten prou.

Acabo de llegir aquesta tarda un article antic sobre la qüestió, escrit per gent de la mateixa generació des imparables. Crec que no hi ha gaires textos sobre la imparabilitat escrits per co-generacionals. I aquest m’ha semblat emblemàtic i simptomàtic. Malgrat tot, i malgrat totes les modernitats, com sempre ha estat, la història s’acabarà escrivint a partir de les declaracions pomposes i de les pàgines dels diaris i la TV. Però la realitat és la que és, i cal anar-la a buscar allà on és. Aquest escrit ens n’assenyala un bon tros.

És un article de la revista digital “El tacte que té"

http://www.eltactequete.com/ , escrit a partir del lamentable espectacle del “combat” entre Casasses i Roig per un cantó i Forcano, Bofill i Alzamora per l’altre. A part d’una veneració que no m’agrada per les figures de Roig i Casasses, s’hi diuen coses ben encertades i, sobretot, és una bona mostra del que pensen gent de la seva mateixa generació.

A ells no se’ls donaran pàgines diaris ni espais als mitjans. Ningú no se’n farà ressò; però són tan part de la realitat com els altres. I és possible que el futur es jugui realment en aquestes modestes catacumbes i no en els oripells il·luminats. La realitat sempre està més amagada que la falsa aparença. Si no, mirem qui realment està fent coses de debò en el món de la literatura i de la cultura en aquest país: no en parla ningú; només s’omplen la boca i els papers parlant de l’anodinitat, la vulgaritat, els epígons, els oportunistes i els favorits dels reietons.

Tornem a l’article. http://www.eltactequete.com/default.asp?pg=ganyotes&idGany=6 . En copio el final, prou clar:

L’última dels Imberbes és un llibre que es diu Dogmàtica imparable, amb un monstre de tres caps a la portada estil pel·lícula del Harry Potter.

I EN CANVI NOSALTRES ESTEM CONTRA QUALSEVOL DOGMA

El manifest dogmàtic diu que s’han de “desmantellar tòtems”, que cal un “canvi de déus” i que “el galop dels cavalls porta el ressò d’una nova alba, la nostra”

I EN CANVI NOSALTRES DIEM QUE VOLEN DESMUNTAR TÒTEMS PER TOTEMITZAR-SE ELLS, QUE SÓN MÉS ARROGANTS QUE ELS DÉUS QUE VOLEN SUBSTITUIR I QUE “EL GALOP DELS CAVALLS...” ÉS UNA FRASE RÀNCIA I D’UN ESTIL PÈSSIM.

I NOSALTRES, DE LA MATEIXA EDAT QUE ELLS PERÒ MAI DE LA MATEIXA GENERACIÓ, JA EN TENIM PROU DE SENTIR COLLONADES.

Marina Espasa, Carles Gilabert, Cesc Martínez, Bego Ricart, Victor Verdú

lectures d'estiu

2005-08-10T00:14:00.000+02:00

Per què hi ha tants i tants llibres publicats d'autors que es pensen que escriure poesia és dir qualsevol cosa amb paraues estranyes, desconegudes i inusuals (i encara les usen malament)?

Per què ens presenten com a poesia qualsevol cosa escrita amb ratlletes curtes?

Per què hi ha tants llibres publicats d'autors que escriuen poesia com si no n'haguessin llegit mai?

Per què hi ha tants llibres publicats d'autors que es pensen que escriuen poesia i no n'han llegit mai?

Per què hi ha tants i tants llibres de narrativa d'autors que es pensen que ja n'hi ha prou amb una mínima imaginació que els permeti inventar històries adotzenades de personatges plans i sense res més que un nom?

Per què els editors són tan cínics de vendre porqueria com si fos literatura?

Per què els "crítics" i articulistes parlen de la vulgaritat i la mediocritat com si fos excel·lència?

Per què una persona que ha mig escrit un llibre, que li ha acabat d'escriure el corrector, s'autoanomena i es proclama "escriptor" sense cap vergonya ni rubor?

Per què es publica tant quan hi ha tan poc de digne i publicable?

Per què, dia rere dia, encara som uns quants que caiem en aquestes trampes?

avec léo

2005-08-09T01:17:00.000+02:00

Avec le temps...
avec le temps, va, tout s'en va.
On oublie le visage et l'on oublie la voix.
Le cœur quand ça bat plus, c'est pas la peine d'aller
chercher plus loin, faut laisser faire et c'est très bien.
Avec le temps...
avec le temps, va, tout s'en va.
L'autre qu'on adorait, qu'on cherchait sous la pluie,
l'autre qu'on devinait au détour d'un regard,
entre les lignes, entre les mots et sous le fard
d'un serment maquillé qui s'en va faire sa nuit.
Avec le temps tout s'évanouit.

Avec le temps...
avec le temps, va, tout s'en va.
Même les plus chouettes souvenirs, ça t'as une de ces gueules.
A la galerie j'farfouille dans les rayons de la mort,
le samedi soir quand la tendresse s'en va toute seule.
Avec le temps...
avec le temps, va, tout s'en va.
L'autre à qui l'on croyait, pour un rhume, pour un rien.
L'autre à qui l'on donnait du vent et des bijoux,
pour qui l'on eût vendu son âme pour quelques sous,
devant quoi l'on s'traînait comme traînent les chiens.
Avec le temps, va, tout va bien.

Avec le temps...
avec le temps, va, tout s'en va.
On oublie les passions et l'on oublie les voix
qui vous disaient tout bas, les mots des pauvres gens:
Ne rentre pas trop tard, surtout ne prends pas froid.
Avec le temps...
avec le temps, va, tout s'en va.

Et l'on se sent blanchicomme un cheval fourbu
et l'on se sent glacédans un lit de hasard
et l'on se sent tout seul,peut-être, mais pénard
et l'on se sent floué par les années perdues.

Alors vraiment,
avec le temps on n'aime plus.

Léo Ferré

p n c

2005-08-07T10:39:00.000+02:00

Trobo que dels Premis Nacionals de Catalunya se n'ha parlat ben poc. Potser perquè ens ha agafat en plenes vacances, potser perquè encara no s'ha fet l'acte, amb pompa i honors (quan sabrem fer actes d'aquests?), o potser perquè hi ha coses que més val no remenar-les massa (com diu la cançó).

Si ho hagués de comentar tot, un a un, no sabria com fer-m'ho, però hi ha unes quantes coses sobre les que sí que tinc ganes d'escriure una mica.

D'entrada, m'estan molt bé. Tots. O gairebé. Però hi ha coses que no entenc. Per exemple, que a Jordi Balló se li doni per la direcció d'un master de documentals de creació. Jordi Balló ha fet prou coses importants, i moltes de més importants que aquest master. M'imagino que el jurat ha pensat que ja era hora de reconèixer la seva feina i que aquest 2005 "li tocava", però al 2005 no havia fet res d'imporant (cap llibre...) i han trobat això al seu currículum. Molt bé. Però és una pobra justificació i no és ni de tros cap de les tasques grosses per les quals es mereix el premi (que se'l mereix).

O Emili Manzano, pel seu Saló de Lectura, que és un saló on el català no té pas cadira de luxe i des d'on es propugna implícitament i es privilegia implícitament i explícita la literatura escrita en castellà. No em fa mal de fetge el premi; se'l mereix, penso, per fer un programa de llibres modest, sense grans declaracions de principis i sense gaires pretensions i que funciona, i que, aquest sí, arriba a la gent i la gent es mira. Però el Premi Nacional hauria de mirar altres coses, i em sembla que el saló de lectura un saló tendenciós cap a l'altra nació.

O Toni Sala. Rodalies és el millor llibre del 2004? O el mateix any Feliu Formosa no va publicar la seva obra? Es veu que com que li van donar el Premi d'Honor, ara no li tocava. I com que ja li van donar un Premi Nacional de teatre (o de traducció, no ho recordo), doncs tampoc no podia ser. Quins arguments són aquests? Això és un jurat? Si un escriptor és bo i cal reconèixer-li la vàlua i la feina, se li reconeix, i prou. Que en un any tingui tres premis, o quatre? I què? Si s'ho mereix no hi ha arguments per dir que "ara no toca".

De tota manera, repassant la llista de llibres publicats el 2004, ha de ser fàcil trobar-ne una dotzena de més qualitat, més ambició, més projecció, més pes en el panorama literari i d'autors de més trajectòria i més mereixedors d'un Premi Nacional que aquest de Toni Sala. Diuen que si la Dolors Oller és en un jurat, el premi serà per ell. És veritat? També diuen que és una manera de dir als imparables que hi ha altra gent que no pas ells i que es vagin posant a ratlla. No ho sé... Però objectivament no crec que Toni Sala sigui qui mereix més el premi.

També m'han dit que els arquitectes que han rebut el premi d'Arquitectura (RCR Aranda, Pigem i Vilalta arquitectes, per l'Escola Bressol Colors de Manlleu) estan al·lucinant, perquè l'escola aquesta té milers de problemes i l'Ajuntament del poble, Manlleu, ja no sap què fer perquè funcioni. Que hi ha qüestions elementals de funcionament d'una guarderia que no han estat resolts, ni plantejats, que és un edifici per sortir a les revistes d'arquitectura però no per funcionar al dia a dia; que els nens es couen com pollastres al forn, que l'entrada, que era molt bonica s'ha hagut de refer perquè era molt poc còmoda, que no hi ha lloc per guardar-hi els cotxets (qui hagi estat usuari de guarderia, sap què dic), que els materials no són pràctics, que els mestres han d'anar adaptant els espais al les necessitats reals, que contínuament hi ha operaris arreglant cosetes, que que s'han hagut de fer molts i molts pegots i pedaços sobre la marxa... El jurat no deu haver anat a parlar amb els usuaris de l'edifici. Però es veu que és molt bonic, això sí. És el que passa amb els jurats: des d'una taula el món és diferent.

Val la pena de felicitar Softcatalà, una empresa pionera i altruista, una mena de servei públic fet per mans privades i diner privat, que ha aconseguit sobreviure fins a poder veure com les institucions (la Generalitat, en aquest cas) li premiaven la feina i la tenien en compte. Són tantes les iniciatives dignes de Premi Nacional que han mort a mig camí per inanició, ignorància i menysteniment de les institucions que després han plangut la seva desparició!

Segurament hi ha més a dir. Si algú s'hi vol afegir...

la neige d'abbas

2005-08-04T18:54:00.000+02:00

Un poulain blanc
sort du brouillard
et disparaît
dans le brouillard

Il neige
il neige
il neige
le jour s'achève
il neige
la nuit

Les pas d'un homme dans la neige
Qu'est-il allé chercher
Reviendra-t-il
par le même chemin

Le cimetière
tout entier
recouvert par la neige
Seule a fondu
la neige sur trois tombes
toutes trois jeunes

La neige
fond vite
et bientôt s'effacent
les traces des passants
petits et grands

La blancheur de l'oiseau
se perd dans les nuages blancs
un jour de neige

(Abbas Kiarostami. Avec le vent. Traduit du persan par Nahal Tajadod et Jean-Claude Carrière. POL editeurs)

mirem-nos-ho bé?

2005-08-02T10:22:00.000+02:00

Avui Josep Gifreu publica un article a l'"Avui" on parla de la influència real del franquisme i la seva ideologia en la cultura catalana i la cultura popular, en l'imaginari col·lectiu, en la construcció i visió de l'imaginari col·lectiu, de la nostra cultura, en definitiva, i el poc o nul estudi que s'ha fet d'aquest fenomen.(http://www.avui.es/avui/diari/05/ago/02/40673.htm ).

L'últim paràgraf fa:

Em fa l'efecte que ens falta conèixer molt millor l'abast i l'extensió de l'impacte del feixisme espanyol en la negra primera etapa de "pacificació" de Catalunya. Cert, arriben els 60 i emergeixen els primers grans focus de la resistència. Ara bé, el franquisme ja havia consumat una sistemàtica operació de substitució de la cultura política republicana i popular catalana per la nova cultura falangista i espanyolista, vertebrada en i per la "unidad de destino en lo universal". Suprimides les institucions catalanes, eliminada la democràcia, assassinats o empresonats els últims dissidents, sense llengua i sense quadres polítics i intel·lectuals, la pacificació civil franquista fou confiada a l'ideari falangista. És aquí on trobo a faltar estudis sobre les relacions entre el feixisme espanyol i la cultura dominant a la Catalunya dels anys 40 i 50. Es diu que la cultura franquista no va acabar d'arrelar mai a Catalunya. És cert? Els col·laboracionistes abunden. Encara avui. Però, a part d'això, hi ha un camp oblidat: el relatiu a la nova cultura popular que intenta crear el règim i, sobretot, a la superestructura de la indústria cultural i dels mitjans de comunicació, sobre la qual el règim fou implacable. Caldria estudiar més sistemàticament el paper de la premsa diària (la del Movimiento i l'altra), del cinema (No-Do...), de la ràdio (el "parte" obligatori), de les revistes (com Destino, per exemple), de la premsa rosa i esportiva. I estudiar-ne els textos i la recepció. Per confirmar o refutar una hipòtesi bàsica: que aquest sector extremament vigilat -i vigilant- va ser la punta de llança d'una visió popular feixistoide de la política, de la cultura, d'Espanya i de la mateixa història.

Només hi volia afegir dues coses:

- Qui és i qui ha estat a cada moment, a partir dels anys 70, que havent pogut estudiar i aclarir aquestes coses no ho ha fet? Qui és i qui ha estat que ha historiat la cultura d'aquests anys i ha obviat sistemàticament aquest aspecte.

- El cas de "Destino", que descaradament va ser una revista servidora dels interessos del règim en contra de la cultura catalana i per rentar-se la cara. Diguin el que diguin els seus exegetes, si bé és certa la relativa modernitat que va suposar, i la col·laboració de gent "progressista", és igualment cert que va ser una arma al servei del franquisme. "Destino" ignora la cultura catalana i es publica amb tota tranquil·litat mentre la cultura catalana, reprimida, prohibida i penalitzada, ha de moure's en la clandestinitat ("Ariel", per exemple, d'una modernitat i qualitat inqüestionables). I com "Destino", moltes altres, com "Laie", sobretot. Amb els anys i canvis de directors, tot això va canviant més o menys, però cal veure la reista en tota la seva història.

Però tota la historiografia alaba i canta les excel·lències de "Destino" i "Laie" oblidant la seva cara negra, i ben real,i oblidant les titàniques empreses com "Ariel" o les revistes a l'exili. Per què? No ho sé, però ho intueixo. De fet, és una actitud que encara dura en aquests moments. A les universitats, a la premsa, i fins i tot en les institucions de la Generalitat; i, per tant, a l'imaginari col·lectiu. Així s'escriu la història.

I això és el que hi ha.

pàgina 17

2005-08-01T17:22:00.000+02:00

Amb tota la
Membrana de difícil

Bellesa,
dins el

Pur tros
De doble pus granant,

Re-

Produint tan simple,
Vasta

Decrepitud,
Dòcil el caure.

pàgina 17 del llibre d'Andreu Vidal, Ad vivum. (Edicions 62, Empúries. Barcelona, 1999)

llums del nord

2005-07-30T16:57:00.000+02:00

LLUMS DEL NORD

Aquestes són les paraules
que no sobreviuen al món. I pronunciar-les
és esvanir-se

en el món. Inaccessible
llum
que oscil·la sobre la terra, que aviva
el miracle breu

de l'ull obert-

i el dia que s'escamparà
com un foc de fulles
pel primer vent fred
d'octubre
.

consumint el món

en la parla senzilla
del desig.

Paul Auster

(Desparicions. Trad. Jordi Caselles Guitart. Pagès editors. Lleida, 1987)

la torna de "la torna de la torna"

2005-07-26T17:16:00.000+02:00

"La Torna" va ser un moment fonamental en la història de la companyia "Els Joglars". Dues o tres representacions, procés de guerra, judici sumaríssim, presó per a uns, exili per als altres... Va suposar la desfeta de la companyia i un detonant molt potent per a un moviment encara més potent a favor de la llibertat d'expressió. En aquell moment, com ara, no es podia parlar de segons què (l'assassinat de Puig Antich i Heinz Chez) ni dir segons qunes coses de segons qui (del govern i de la Guàrdia Civil).

Durant els dies de la crisi i en el judici, la companyia es va portar com un col·lectiu unit, i compromesos els uns amb els altres. Van declarar units assumint col·lectivament l'autoria de l'obra i, per tant, la culpa i la condemna.

Més tard, Boadella s'escapa de la prsó, se'n va i munta una "Joglars" nous prescindint absolutament de la resta de la companyia. Ho va argumentar dient que era per preservar la memòria i ajudar els altres; però d'això res de res. Cadascú es va haver d'espavil·lar com va poder, tots els ex-compnents ho podrien ben explicar, però són ben educats i callen.

Qua l'autoria de "La torna" era col·lectiva, era cosa sabuda de tothom. El mètode de treball de Els Joglars era justament aquest i d'ell en feien bandera i marca de la casa. Centenars d'entrevistes i declaracions ho deuen corroborar.

Ara, Boadella acaba de reprendre aquella obra, amb "alguns canvis". Només en direm dos:

1. En aquest nou muntatge han desaparegut les crítiques a la Guàrdia Civil, i sembla haver-hi com una mena d'exculpació. Boadella ve a dir: "pobres Guàrdies Civils, eren bona gent, eren uns subordinats, no hi tenen cap culpa, no elspodem pas criticar ni culpar". S'han acabat les crítiques. L'assassinat de Heinz Chez, doncs, va ser com un accident, un "mal menor", un petit error subsanable. I el de Puig Antich, una mena de fet històric inevitable i perdonable. Boadella no es deu haver assabentat de totes les investigacions al voltant dels dos ajusticiaments, i ha perdut el sentit crític que tenia.

2. Ara resulta que l'obra és d'autoria d'Albert Boadella i prou. I Boadella creu que no ha de donar ni explicacions als antics membres de la Companyia que van crear amb ell l'espectacle i que en van patir les conseqüències. Ni tan sols els ha comunicat que es tornava a muntar l'obra.

Aquests ex integrants de la companyia (Ferran Rañé, Arnau Vilardebò, Elisa Crehuet, Myriam de Maeztu, Gabriel Renom i Andreu Solsona) han posat les coses clares i han fet una roda de premsa. Demanen que, ara com en el seu temps, es reconegui la seva co-autoria de l'obra, i sobretot demanen respecte per part de Boadella.

I ben fet que fan. Per aquest tema m'importa un rave que Boadella hagi firmat un manifiesto o no. M'és ben igual. Hi ha una qüestió d'estricta justícia, respecte, i consideració (i educació) de la qual Boadella ha de donar compte i ha de reparar. Ineludiblement.

Però encara hi ha una altra qüestió. En les entrevistes de la promoció de l'espectacle, Boadella ha anat llençant pilotes fora de la qüestió de la crítica política i el compromís polític del grup, dient que eren jocs de nens, que no n'eren conscients, que ells no ho volien fer, que en el fons eren tonteries, que la seva intenció no era fer cap mena de crítica, que els hi empenyia l'ambient del moment... D'això se'n diu manipular la història. D'això se'n diu mentir. Només cal seguir la trajectòria d'Els Joglars anteriors a "La torna" per veure com sempre van estar compromesos. Que ara no li interessa a Boadella? Doncs que s'hi posi fulles. El que va ser, va ser.

Però, a més, ara vol muntar un centre per preservar la memòria de la companyia, per gestionar el fons documental i el patrimoni dels Joglars (escenografies, vestuari, les obres...). Malament: Serà ell quiu escrigui la història de la companyia, qui dictamini què se n'ha de dir i què no, qui faci de censor com a propietari de la companyia i marmessor de la seva herència. No anem pas bé.

I és així com s'escriu la història: qui guanya, o qui mana, diu el que li convé, canvia el que li sembla, i allò serà la veritat des d'aquell moment.

Gràcies, senyor Boadella, per manipular i escapçar una part de la història del nostre país, que no és de la seva propietat privada sinó de tots els que la vam viure i la vam patir (i de tots els que d'una manera o una altra ens vam jugar el coll per Els Joglars en aquells anys aparentment tan llunyans per a uns i tan propers per a uns altres).

http://www.avui.es/avui/diari/05/jul/27/37653.htm

quico

2005-07-25T02:58:00.000+02:00

Havent sopat m'he posat a llegir amb un disc. I un altre després. Quan s'ha acabat aquest segon, se m'ha acudit de posar la ràdio. Era Catalunya Cultura, i he pogut enganxar el final d'un programa dedicat a Quico Pi de la Serra. Feia molts anys que no sentia res del Pi de la Serra. I m'he adonat, així, de cop, que és molt bo. Dic "és", en present, encara que les cançons eren les dels 70.

Les cançons m'han fet deixar la lectura i escoltar bé. I és ben cert: és molt bo. Fa temps que no el segueixo. Sé que ha fet alguns treballs amb cançons de la guerra, però no els conec. Escoltant-lo, he recordat com m'agradava. I m'he adonat de com m'agrada encara. Unes lletres contundents, o divertides, molt hàbils, directes... Més endavant va canviar l'estil i continuaven essent grans cançons, en la seva línia però amb un to diferent. Sempre revindicatiu, sempre combatiu, dur i sarcàstic, i sempre clar, directe, contundent, amb la veritat al davant. I intel·ligent. I una guitarra molt ben tocada, oportuna. Una guitarra-ametralladora i alhora una guitarra acaronadora.

I quan ha acabat el programa, he desempolsat els meus LP del Quico i ara mateix me'ls estic escoltant. No en tinc tants com em pensava (segurament se n'han extraviat pel camí), però els que tinc van sonan. (Quina presó més bonica que tenim a Barcelona...).

I estic pensant: Què fa ara el Quico? On passa? Canta?

I em pregunto: Li haurà de passar com a l'Ovidi Montllor, que ningú li feia ni punyetero cas i vam haver d'esperar que es morís pequè tothom li fes lloances i digués que bo que era i digués que ens va ajudar tant a viure, a pensar, a lluitar i a tirar endavant?

I em responc: Doncs sí. Haurem d'esperar que es mori perquè la gent es recordi d'ell i tothom digui que bo que era.

I em responc també: Però com que tindrà la indelicadesa de morir d'aquí a molts anys, ja ni això passarà.

I em dic: aquest és el país que hem fet, o que hem deixat que ens facin.

I callo.

de nou?

2005-07-20T20:29:00.000+02:00

De nou a casa.

De nou? Un parèntesi d'uns quants dies, i la sensació és la d'haver-se absentat només per fer una curta migdiada d'estiu.

Tot és igual, tot és al mateix punt. Hem hagut de mirar la data del diari per assegurar-nos que no era de fa quinze dies. I no. Era d'avui.

Amb els dies potser veurem alguns canvis, però l'aparença és la d'haver deixat el país amb la "pause" posada i ara haver donat el "play".

balsa enmig del mar

2005-07-15T17:28:00.000+02:00

Fa uns anys, viatjant per aquests mons de déu, buscàvem com posseïts algun lloc on hi hagués cervesa. Ara la recerca és doble: cervesa i cibercafès. I tot per acabar creient que no val la pena ni una cosa ni l'altra. Però és ben cert que tenim mono.

Tan bonic que és pensar que estaràs lluny de tot, desconnectat i fora del món, i quan t'hi trobes només fas que pensar a veure quan sabràs alguna cosa, quan trobaràs un diari, un cibercafè per llegir notícies i mirar el correu, una cervesa, o qualsevol cosa.

I, contradicció de contradiccions, ara toca començar a pensar que aviat tornarem a ser al món de diaris, ordinadors i cerveses. Home sweet home. Però també: "work, hard work".

Disfrutem dels poquets dies que ens queden lluny del món.

I disfrutem d'aquest cibercafè sense cervesa. Mentrestant, pel que llegeixo: una onada de calor, que no hi ha manera d'entendre's per l'estatut, que Barcelona és molt moderna... Igual que abans de marxar. Ai!

perspectiva

2005-07-05T12:51:00.000+02:00

De lluny, tot és tan petit!

Què deuen fer els de l'Estatut? faran vacances o no? Han fet més manifestacions els del PP, la FAES i els bisbes? I el Manifiesto? encara se'n parla? Hi ha focs? Ha plogut ja? I el cor de la ciutat? Algun escàndol en el món dels llibres? I en la política? alguna atzagaiada? quina n'ha fet el Carod? ...

De lluny, tot és tan petit i tan poca cosa! Passa, però que quan tornes la perspectiva et torna a canviar i no recordes que tot plegat són misèries, i tornes a escoltar la ràdio, a preocupar-te, a llegir diaris i revistes, els suplements literaris...

Aquí, la vida és plàcida i tot es veu, segurament, en la seva justa mesura.

No crec que a partir d'ara hi hagi més cibercafès. Unes vacances de blogs i mails aniran molt bé.

vallmitjanes?

2005-07-03T13:13:00.000+02:00

Fa uns quants dies vaig veure el programa d'en Manzano dedicat a Vallmitjana, amb Enric Casasses i Julià Guillamon. A part de comprovar la gairebé total mudesa Guillamon i la "passió" que posa Casasses quan parla, em va semblar evident una de les idees que volien deixar clara: Revindicar el Vallmitjana oblidat, el Vallmitjana dels gitanos, que aquesta societat catalana ha anat enterrant i substituint pel Vallmitjana "costumista" (jo en diria "modernista").

Encara no he comprat aquesta edició, però per marxar aquests dies, i influenciat pel programa (sóc de fàcil influenciar!), m'he endut uns quants Vallmitjanes, alguns de nous i alguns d'antics. I començo a trobar escrits que parlen de revindicar el Vallmitjana oblidat, el Vallmitjana modernista, de la ficció viva, de la llengua vital; un Vallmitjana emparentat, pels objectius socials de l'obra, amb el Picasso barceloní de l'època... Un Vallmitjana, ara llegeixo, enterrat i substituït pel Vallmitjana dels gitanos.

O sia: que per aguns el Vallmitjana autèntic és el dels gitanos, ocultat pel "costumista". I per altres l'autèntic Vallmitjana és el narrador modernista, ocultat pel "dels gitanos".

Resulta que ens hem passat la vida (excepte els noucentistes, i va ser un breu periode de temps) revindicant Vallmitjana i sempre dient que no se li fa cas, i sempre dient que el bon Vallmitjana és un altre.

Potser que ens aclaríssim; que deixessim de fer l'esnob; que aprenguéssim a llegir Vallmitjana com el que és: un bon escriptor (en una època dolenta per a ell), i no pas dos escriptors en pugna; potser que deixéssim de lamentar-nos que ningú no li fa cas; i també convé que no pretenguem exclussivismes sobre ell i la seva revindicació. Hi ha molta gent que l'ha revindicat i estudiat i publicat des de fa molts anys, però no es diuen Casasses ni Guilamon ni Mestres ni Horta i no han tingut cap audiència de periodistets i mitjanets de comunicació, ni poder o influència sobre les editorials. D'estudis i edicions de Vallitjana n'hi ha més dels que es pensen tots aquests, i de gent que s'hi ha cremat les celles també. Però ja se sap... N'hi ha que neixen estrellats. I ara sembla que descobrim el món.

Vallmitjana, malgrat tot, és un autor que s'ho val. Llàstima dels circs que en aquest país agraden tant.

Aquest post és fet des d'un ciber-cafè. És la primera vegada que hi entro. I potser no sortirà res. No tinc cap disc per gravar i potser el perdré.

que baixa

2005-07-01T03:00:00.000+02:00

Que baixa que és!!

Fent neteja de prestatgeries i endreçant, m'he adonat que tinc tres edicions diferents de Terra baixa. És normal si es tenen en compte uns quants anys dedicats a l'ensenyament en una època en què era lectura obligatòria.

Però el dilema és: "Els llenço, o regalo, tots tres, o me'n quedo un?". L'obra és insuportable i no la llegiré mai més (hauria d'estar molt avorrit i apurat). Per tant, val més treure'ls de casa. Però... I si un dia el necessito? Però... El necessitaré mai? per què?

Així els llenço tots tres. Però....

Doncs me'n quedo un. Però...

Doncs els llenço tots tres. Però...

Doncs me'n quedo un. Però...

I encara estic així.

més ràdio

2005-06-28T17:37:00.000+02:00

RAC-1. Avui, dimarts 28 de juny. Entre 8 i 9 del matí (la dutxa, l'esmorzar...). Algunes coses dites anotades al vol (i les que no he pogut anotar!).

Parlant dels uniformes del barça: "La segona equipació és verd-festuc". Molt bé pel "festuc", tot i que em sembla que "pistatxo" està acceptat. Però, per què "equipació"? No podia ser "equip", "equipament", "uniforme"...? Ganes de complicar-se la vida i equivocar-se, quan més senzill era correcte.

Parlant també de la roba del barça: "La publicitació a la samarreta...". Però és que "publicitació" és una cosa, i "publicitat" n'és una altra. Deu ser que per parlar català correcte hem de buscar la paraula més estranya. Però ni així.

Deien que no s'ha trobat la raó per la qual "la vitamina C pot preveure els refredats". Els "preveu", o els "prevé"? Perquè si només els preveu i no els prevé, no serveix per a res.

Es veu que hi ha un jugador de futbol que ha dit que ja es portarà bé i "no sortirà per les nits". És lògic. Normalment la gent surt "per les portes" o "pels carrers", o també surt "per peteneres". Però si surts de marxa, sols sortir "de nits", i surts "per" la porta o per on et doni la gana.

Comentaven una definició dels mots encreuats del Màrius Serra. Deia: "Em torno boig com una patata vella, sis lletres". I tos dos locutors han coincidit: "guillo". "Guillo"? Les patates no es "guillen", es "grillen". Tot i que si hi ha molts i molts cucs, al final potser sí que guillaran.

En fi... Aquesta és la nostra ràdio. I aquesta és la nostra llengua.

velles sensacions

2005-06-27T02:09:00.000+02:00

Avui ha estat un dia de velles sensacions.

Algunes que no es poden explicar, o que no es podrien entendre. Però dues sí que poden ser dites en veu alta sense problemes de cap mena.

A causa de les endreces que de tant en tant cal fer, ha sortit dels llimbs una bona quantitat de discs de vinil. I ha estat una tarda de músiques estimades que feia temps que no sonaven. Velles sensacions, records d'altres temps, d'altres sons, d'altres llocs, altra gent, altres jo.

També l'haver-se d'aixecar a canviar el disc molt més sovint, de tenir a les mans aquella galeta grossa, només agafant-la per les vores, l'olor que fa, els sorolls de fregit...

I, de sobte, un piano es queda repetint obsessivament una nota: El disc ratllat. Aquesta sí que és una vella sensació. Somriure, recordar que sí, que precisament allà s'encallava, i deixar-lo fer una bona estona abans de fer avançar un xic l'agulla.

Velles sensacions, velles músiques, vells temps.

I pensar que amb tants pocs anys hem deixat tantes coses enrere...

NOTA: "llims" : El Fabra i l'IEC diuen "llimbs", i l'Alcover-Moll, "llims". Per una vegada, no faig cas a l'Alcover-Moll, però no sé per què.

vint-i-dos de fuster

2005-06-25T17:25:00.000+02:00

Sovint buscant una cosa en trobes una altra. Ha passat aquest matí: buscava un llibre (que encara no he trobat) i n'he trobat un que no sabia ni que existís. Una edició a 62 de Consells, proverbis i insolències, de Joan Fuster. Un recull d'aforismes brillants i genials d'un savi brillant i intel·ligent.

Uns quants:

Goethe és odiós - com una muntanya, o com un xàfec.

Tots els versos ja estan fets. Parlem de poesia, doncs.

Preferències. - Picasso o la realitat. Miró o l'alegria. Klee o el silenci. Chagall o la veritat.

La veritat és aquesta: que Fortuny és un gran pintor, i Salvador Dalí, no.

Quan diem "tinc dret", ja hem fet trampa.

Dir una passió equival a reduir-la a la meitat.

¿Sòcrates, Maiakovski, Pavese? Els suïcidis que em fan posar la pell de gallina són els dels analfabets.

Corregir i augmentar: això és la cultura.

Un bon llibre sempre és una provocació.

Digueu la veritat. Així us vengeu.

A última hora, unes oques o altres salven el Capitoli.

Cada paraula és ja, en si, una perífrasi.

Viure és trair.

Ser jo és injust.

Viure és antihigiènic.

Tot depèn de la paraula.

¿Qui suportaria la idea d'un duplicat de si mateix?

Costa poc de llegir, però ¿quant ha costat d'escriure?

La poesia només serveix per a fer més poesia.

Quan el pintor pinta, el món creix.

Miro una pintura, i la veig com vull.

I no serà que som tots uns personatges apòcrifs?

No és que m'agradi molt això de l'aforisme, però mestre Fuster els clava al mig de la diana i somou més d'un pilar. Seria higiènic, en tots sentits, que alguna conselleria o institució fes una campanya per popularitzar els aforismes fusterians.

poemes impossibles?

2005-06-24T12:56:00.000+02:00

Un matí tranquil, una bona música després de l'esmorzar i la dutxa... I un bon llibre. Però...

Per tercera vegada he abandonat la lectura del llibre de poemes de José Saramago Els poemes possibles (Ed. 62, Empúries). Què deu tenir que cada vegada em cau de les mans malgrat la predisposició a favor?

I hi he començat a rumiar. No crec que sigui culpa de la traducció. No tinc notícies del traductor (Josep Domènech) però provant de llegir el portuguès amb l'ajuda del català, també noto una veu feixuga, terrosa, que no alça el vol. Hi veig un senyor que escriu poemes però que no té la llengua que li cal per a fer-ho. Un senyor que té coses a dir, però que deuen demanar un gènere que no sigui el poètic. Un senyor que té bones idees i bones imatges que malgrat tot no aconsegueixen aixecar el poema. Uns poemes que a vegades s'enfonsen per elements ben simples: unes rimes més que fàcils que en un taller de poesia el professor faria canviar, uns versos previsibles i gens engrescadors, uns finals anodins (vull dir "sosos")...

M'agradaria que algú em convencés que és un bon llibre, que em donés arguments per no deixar-lo la propera vegada, que m'ensenyés a trobar-li el gust, la gràcia, l'interès i la bellesa. Perquè Saramago és un escriptor que em plau, i em sap greu no sintonitzar en aquest llibre.

Algú m'ajuda?

jurats d'octubre

2005-06-23T10:00:00.000+02:00

Diuen que els Octubre són uns dels premis més prestigiosos de la nostra cultura. I és veritat. Però potser caldrà començar a qüestionar aquesta afirmació.

He vist les bases dels premis i he quedat glaçat llegint la composició del jurat del premi Vicent Andrés Estellés de poesia. No m'ho podia creure. Després de llegir-ho dues vegades, he repassat els altres jurats. Més o menys la seva composició m'ha semblat bé; a cada jurat hi ha algun borinot, però no passa res, els altres membres són solvents, han demostrat ser bons crítics, bons lectors o bons creadors i se suposa que poden fer una feina molt ben feta com a jurats.

Però el de poesia... Quan llegeixo: Jurats: David Castillo, Laia Climent, Carles Duarte, Susanna Rafart, Isona Passola, quedo bocabadat.

Era un concurs d'ajuntar ineptituds?

David Castillo: És clar, així quedem bé amb l'Avui i cobrim quota de suposada modernitat (Castillo, modern???). Però ha demostrat sobradament que com a crític de poesia i com a poeta no és gaire res més que un destraler pujat al pòdium per interessos de moltes menes. Que el suplement de cultura que dirigeix estigui bé, no vol dir que ell sigui un membre idoni per un jurat de prestigi.

Laia Climent: La quota de l'empresa (El Temps), de la família (l'Eliseu) i del periodisme (per no fer un jurat "elitista") i potser més. Però no sé què hi pinta la Laia Climent valorant si el premi se l'ha d'endur el Txema Martínez o el Francesc Garriga, per exemple. On són les mostres de la seva vàlua com a lectora i crítica de poesia?

Carles Duarte: Ara ja no és la quota de la Generalitat de dalt, però encara és la quota d'una manera d'entendre el poder i l'acció político-cívica-cultural. I, sobretot, la quota del morro. Un poeta mediocre i articulista llastimós exalçat per la política i per les seves estratègies. Què hi fa en un jurat que se suposa de qualitat?

Susanna Rafart: Un professor meu deia d'un col·lega que era a tot arreu, que només li faltava ser a l'Eucaristia. Doncs això mateix. La seva poesia és il·legible i buida i plena d'estultícia. Els seus articles són exercicis de col·legi d'un alumne que no sap què dir i es refugia en les dades que troba a internet o en pròlegs, tot plegat per acabar no dient res, no donant cap idea, no aclarint ni donant llum al text que tracta, ni aportant res d'interessant. Això sí; la trobareu a tots els jurats, taules rodones i congressos, i als índexs de totes les publicacions del país (País!!). I també als Octubre, només faltaria!!

Isona Passola: Ser filla del magnat i mecenes de la Catalunya resistent què vol dir? Ser una bona productora de cinema què vol dir? No sé... Potser sí que és una bona lectora i crítica, però s'ho portava molt amagat. Al final encara resultarà ser el membre més idoni d'aquest jurat de paper d'estrassa.

No sé qui guanyarà el premi. Potser, com d'altres, ja està donat i no importa qui hi hagi al jurat. Però, sigui qui sigui, li recomano que quan publiqui el llibre no faci constar la composició del Jurat en aquell epígraf on posen "aquest llibre va merèixer el premi V. Andrés Estellés 2005.....". Val més que no se sàpiga, perquè el desmereixerà.

william & sigmund

2005-06-22T23:40:00.000+02:00

És un d'aquells llibres que fa temps que havia de comprar. El cap de setmana es van confabular els astres i me'l vaig endur a casa: Shakespeare, la invención de lo humano, de Harold Bloom.

Aquesta tarda, fullejant-lo esparsament, tot esperant les vacances per llegir-lo de dalt a baix, he encetat la darrera part, i hi he trobat aquesta frase, potser una "boutade", però que m'ha agradat molt:

[Parlant dels poemes de Shakespeare, de la seva consciència de la bisexualitat i les seves disfresses:]

Aquí, com sempre, Shakespeare és el psicòleg original i Freud el retòric tardà.

Molt bo. Una altra vegada algú constata que la literatura, o les arts, van al davant de qualsevol ciència humana psicològica o filosòfica, o també fenomenològica. Potser no és massa original, però la frase és molt ben trobada.

zizek

2005-06-19T19:19:00.000+02:00

Un leninista a telecinco?
Un comunista a la cort del rei Bush?

Potser sí. Slavoj Zizek (Lubljana, 1949) ha begut al 50% de les doctrines de la Yugoslàvia comunista i dels films i la cultura popular nordamericana. Aquesta barreja explosiva en fa un filòsof molt particular. Al 50% Karl i Groucho, i 100% lúcid i intel·lectual. La cultura popular al servei de les idees i de la crítica filosòfica i teòrica més aguda. Al revés del que ha acabat essent Derrida: una maquinària impecable al servei de l’estudi dels subproductes de cultura de masses.

El llibre de Lacan i Hitchcock és de 1992. Ja pot estar exhaurit, com diu el llibreter (o segurament reciclat per a tenir paper per editar el llibre de Boris Izaguirre, o el de Buenafuente, o els engalanats avortaments de la Moliner). Allà el que fa és seguir la premissa de Benjamin, de llegir a la vegada i amb el mateix mètode les obres més sublims i les més vulgars d’una mateixa cultura. Hitchcock, Highsmith o P. K. Dick, al costat de Wagner, Lynch o Sòfocles, serveixen per a caracteritzar i estudiar, per exemple, la “inexistència de la dona”, o la visió de la dona com a “símptoma” de l’home (coses de Lacan). En el fons, les seves teories, arriscades, vénen a seguir la via del concepte del “sublim” kantià, ara reconvertit en la posmodernitat en un “el sinistre”: la sensació desconcertant de percebre el desconegut dins el conegut.

La seva obra apuntala filosòficament i sense esquerdes les idees antisistema. Les idees i les accions. Amb Hegel i Lacan analitza l’home d’avui, dissolt en una munió d’individualitats i de lluites diferents (ecològiques, de gènere, nacionals, ètniques...). El subjecte dissolt en la multiplicitat d’identitats i de fronts oberts no té altra sortida, en efecte, que la revolució. Aquesta multiplicitat és producte del capitalsme global, i cal redefinir les regles del joc i l’acte polític, que només pot ser la revolució.

(Això no m’ho invento jo. Ho he refregit d’un article de Gregory C. Stallings en un suplement “culturas” de la vanguardia 4-02-2004 i altres articles del mateix suplement, sobretot el de Marina Garcés. I ho he escrit perquè hi ha qui m'ho demana des dels comentaris al post del 18-06-05 on l'esmentava.)

Però jo no parlava tant de les seves teories, sinó de les recepcions de les obres. És normal que un llibre com el del senyor Izaguirre surti a tots els mitjans fins a les sopes, i que els de Zizek surtin en llocs especialitzats. Però que d’aquest filòsof que s’ha fet molt i molt popular als països anglosaxons no se’n digui mai res... No és normal. I per això anem com anem. Aquí anem tirant de veta del Marinas, el Serrano, l'Argullol, el Marí i altres filòsofs i pensadors de "Que sais je?", que traduït al nostrat es diu "El porqué de las cosas, del Bimbo". Al final, com a molt, el que aconseguirem com a cultura serà acabar d'omplir l'àlbum de Bimbo o de tenir tots els fascicles de "Filosofia a casa" que deuen preparar els de la Pompeu Fabra. I perquè no vull ser cruel...

I algú que en sàpiga més, que ho completi. Gràcies.

experiència

2005-06-19T13:17:00.000+02:00

Esperienza

Tutti i luoghi che ho visto,
che ho visitato
ora so ne son certo:
non ci sono mai stato.

Giorgio Caproni (Congedo del viaggiatore cerimonioso & altre prospopee -1960/1964)

mèdia

2005-06-18T19:36:00.000+02:00

Per què he de veure i sentir a tot arreu un tal Boris Izaguirre, carn de mèdia, que ha escrit un llibre sobre l'ocult homosexual en els films de Hitchcock, i ningú no parla ara ni va parlar en el seu moment del llibre de Slavoj Zizek Todo loque usted quiso saber sobre Lacan y nunca se atrevió a preguntarle a Hitchcock ?

Qui pregunta ja respon, va escriure en Raimon.

ara chesterton?

2005-06-16T20:34:00.000+02:00

Llegeixo al suplement "Culturas" de La Vanguardia d'ahir dimecres una ressenya sobre G.K. Chesterton.

Vaig descobrir Chesterton molt aviat, suposo que abans dels vint anys. M'agradava i el llegia, però tot d'una em vaig adonar que se n'anava molt a la dreta, que molt subtilment (o no tant) predicava una moral que no m'interessava de cap manera i que estava a l'altra punta del que m'interessava moralment, socialment i políticament. Eren èpoques de formació i de rebel·lia, i segurament per això el vaig deixar de llegir, tot i que m'interessava literàriament parlant.

No sé què en diria ara, com el llegiria; no ho he fet més. Veure'l, doncs, revindicat d'aquesta manera, m'ha fet pensar en aquelles lectures de jove. Primer he pensat que ja està bé, que si és un bon literat, el revindiquem, i el llegim sense problemes, que som adults i sabem destriar la literatura de la política i la moral; que bé llegim Pound o Jünger.

Però després ho he rumiat una mica més, i no és això. Que Chesterton és sobretot un autor moral, i no és el mateix destriar en la lectura de Pound que en la de Chesterton; i que aquesta revindicació de Chesterton em sona a viratge a la dreta, a "tot s'hi val", a tornar a una societat vuitcentista, a revindicar l'ordre, la moral, el seny i la societat rància contra els valors de la societat i la cultura contemporànies. Em temo que aquesta revindicació porta a dintre (o és testimoni de) una reculada important en la nostra lectura i interpretació del món, una marxa enrere que es va imposant a còpia d'acceptar-ho tot i en nom d'un malentès antidogmatisme. Que fets com aquests, que no estan sols, semblen pretendre portar-nos a la societat que li agradaria a Valentí Puig, per exemple, o a la "dreta civilitzada". I no m'agrada.

j.m. i e.a.

2005-06-16T01:30:00.000+02:00

Estàs dos dies fora del món i quan baixes et trobes que t'e n'han pres dos trossos importants: Jesús Moncada i Eugénio de Andrade.

De tots dos n'has après moltes coses. De l'un, un amor desmesurat per la llengua, sense concessions i sense exotismes, per la llengua viva de la parla; el capteniment de l'autor que sap que la seva feina és escriure i no fer d'escriptor de cara enfora. En sabies, per amics que l'havien tractat, el seu tarannà afable i la seva bondat, la seva senzillesa. I n'admiraves el do de la narració. L'estimaves, sense haver-lo vist mai. I per què et caldria si ja el veies als llibres?

De l'altre, la concisió dels mots, la paraula justa, el silenci creador, la síntesi. La ratlla entre la cosa i el mot, el pas del no-res a la paraula, l'ombra de la poesia feta poesia, l'ombra dels llocs feta paraula, l'ombra del pensament feta verb. I de nou, també, la discreció i la disposició, l'assequibilitat, i la voluntat de desparèixer rere l'obra, la convicció que la persona ha de desaparèixer de la vida pública, que és lloc de l'escriptura.

Dos autors importants, vitals, que ens han ensenyat molt. I que ens han ensenyat, també, una manera de "ser escriptor" que malauradament no abunda. Se'n van els que més falta ens fan.

altres pàtries

2005-06-12T22:32:00.000+02:00

Per què cada vegada que ets a la Provença, o al Rosselló, o al Vallespir, o al Conflent, aquesta terra et sembla com la teva pàtria que no et va tocar?

Passejar per aquests pobles, pels seus carrers, pel seu paisatge, sentir aquell lloc, el seu mar, parlar amb la seva gent, respirar el seu aire, formar-ne part... et fan sentir a la casa que hauries d'haver tingut, a la terra que hauria d'haver estat la teva, i que no va ser així.

I en tornar, sentir-te com desarrelat, com exilat, com formant part d'un error que mai podràs ja arreglar i que sempre et donarà una nostàlgia trista i una mirada lluminosa.

Ai!

heiem lok

2005-06-11T01:13:00.000+02:00

Ehyudein iue kie mei oek, iejn pwjen psbhst, okwn get ene. Dihet jiqm alodeujnm swue, jsuw b: hswu. Unwe i lau: jwe . Huej eu aqqvrp: cseieme.

Uw ye eie pylae, keoap meuahn. Lrtu ienap luph, eqirl fer jio hioe. Jrteu kop oihwj l. Kte shu fdogde pjidomi, hdeuyw, teiw jop. Jue ioi hjio jra deotrji, lretysimkap. Joaleis, fewutp, jwqoip, hyuewn, pwhd, pjh, ofrhueri, jfiewo, ooiur irjne kmerpol juewisl. Op.

jnsi, jdoiexj, hfue hower if fof lkj fkowefk dofkdo pcdkvjc mlie uhfjd lbjvn ckmuds porhiolp mdkjue oirfpl. Yrets, Plhfeu, Wkirmr. Pjeue iwlsowh, pwhd duen od isdns oqujsi.

Hiuen... Ujnei eksdoiw. Jie ewuh.

f.f.: tots ens n'alegrem molt

2005-06-08T20:07:00.000+02:00

OI? tenia raó (i informació privilegiada). http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/9510?comments=no . Feliu Formosa ens ha dat una alegria. En aquests moments, i amb tota pompa, al Palau de la Música, li atorguen el Prei d'Honor de les Lletres Catalanes.

I això sí que ens fa molt contents a tots.

Senyor Feliu Formosa, Moltes Felicitats. I moltes gràcies per tot el que heu fet pel país i per nosaltres en particular. Llàstima que no hi hagi més premis. Però de segur que el premi de l'admiració, l'estima i el respecte dels milers de lectors vosté el té en abundància.

(i que consti que no ens és cosa nova la veneració a Feliu Formosa. Aquest blog n'és testimoni sobrat. Per mostra, el punt 9 de post de 06-06-05)

sant cugat des de lluny

2005-06-08T00:48:00.000+02:00

Diguin el que diguin de l'internet, quan un és lluny, és lluny. I per més Tonis Salas i més blogs i més altres històries que hi hagi, si un no hi ha estat, no hi ha estat. I el que en pot treure és una mísera fotografia desenfocada i mal enquadrada (segurament).

Però... Unes quantes coses em sembla que hem conclòs:

1. Que, com tots els col·loquis, hi ha hagut molt de morro, però també hi ha hagut qui s'ho ha treballat de debò (i això no té res a veure amb la llargada de les intervencions).

2. Que hi faltava algú que sapigués què caram es volia i de què es volia parlar; un algú amb autoritat i que fes anar la gent recta.

3. Que en els col·loquis de després de les intervencions hi ha hagut temes interessants i més aprofitables que algunes intervencions, però que no s'hi ha pogut parar esment.

4. Qe (al menys als comentaris al bloc d'en Toni Sala) hi ha hagut molta conya. Que bé!!

5. Que hi ha hagut molt de morbo i molta tafaneria, i això està bé, perquè no ens converteix en uns mestretites puretes.

6. Que hi ha hagut molt d'exhibicionisme i molt ego solt i algun ressentit, i això no està bé, perquè ens converteix ens uns adolescents egòlatres i interessats.

7. Que alguns participants no havien de ser-hi. El més greu és que són aquells que a priori ja es veia que no dirien res interessant i que ningú (tret dels organitzadors) no sabia per què hi eren. I són aquells a qui tothom convida a xerrar i no dir res.

8. Que no sé si ningú té clar per què ha servit això. Que no sé si ha servit per a res, a part de convidar una quanta gent a Sant Cugat (i uns que s'ho han pagat) per retrobar-se i anar passant l'estona. (De congrés en congrés, de col·loqui en col·loqui es viu la mar de bé).

9. Que molt ens sembla que s'han instituït categories i jerarquies, cosa que ens temíem. I això no ens agrada. Potser caldrà a partir d'ara prescindir de qualsevol convocatòria d'aquesta mena.

10. Que fins i tot ara podrem dir que la organització és "magnànima i generosa", "i demòcrata", perquè van deixar pujar alguns espontanis a dir les seves coses. Això no és ni democràcia, ni magnanimitat ni generositat; és una altra cosa. O s'és seriós o no se n'és; o les intervencions tenen un sentit una lògica i una raó, o no en tenen cap. I si en tenen, no cal res més. Ja hi ha espais, se suposa, per a dir coses.

11. Que hi ha qui ara ja podrà legitimar la seva "modernitat".

12. Que hi ha hagut molta discussió estèril sobre la naturalesa dels blogs i l'escriptura. Calcada a les discussions de fa alguns anys sobre l'escriure amb ordinador o a mà. No cal discutir sobre el sexe dels àngels quan sabem que els àngels no existeixen, que les coses van per un altre cantó. Però ens preocupa veure tants caps pensants privilegiats discutir sobre aquestes banalitats.

13. Que el Toni Sala no ha arribat a trobar la tecla del punt i apart al teclat del Mac (més o menys com als pc)

14. Que hi ha molts bloggers tios i que molts parlen de ties com ho fa el meu veí. (Quanta modernitat!!)

15. Que encara hi ha gent que es pensa que el medi fa la modernitat. Senyors!! Que hi ha blogs moderns i blogs del segle XIX; que escriure o publicar a la xarxa no té res a veure amb el contingut ni amb la intenció ni amb les idees.

16. Que hi ha molta gent a qui agrada parlar per boca d'altri: "Si Pla escrivís ara...", "Si el Tal tingués un blog..."

17. Que algú podria fer un recull d'idees bones i bones sortides dites al col·loqui. (El "carter electrònic" del Mira, una referència al Baró de Maldà, que "si el Piera té una aixada jo tinc un blog", que "xutar pilotes sense porteria no té a veure amb la llibertat sinó amb la mandra"... )

18. Que si el Toni Sala fa els posts llargs, aquest ja comença a ser-ho massa.

col·loqui a sant cugat

2005-06-06T19:38:00.000+02:00

Jo sóc dels que treballem, dels que tenim un amo, unes feines a fer i uns horaris a complir. Per això ja ni m'he plantejat anar a Sant Cugat (com s'ho fan els que hi van?). No sé quina fidelitat té als esdeveniments la pàgina d'en Toni Sala, però ara que he tingut una mitja horeta me l'he anada mirant; i tantes altres que en parlen de l'encontre in situ o bé d'abans.

Ja s'anirà veient, però una cosa és clara: Pocs col·loquis (científics, literaris, etc.) han tingut tant seguiment per la xarxa i tantes intervencions i comentaris i opinions, prèvies, i mentrestant. Com a mínim, l'interès hi és. I també s'hi veuen les postures preses, les pors, les fòbies i les fílies... I, sobretot, cap on apunta molta de la gent que s'hi retrata. M'agrada. O, com a mínim, m'interessa.

I unes altres coses he corroborat:

1. Encara no m'he acostumat a llegir a la pantalla.

2. El Toni Sala fa els paràgrafs massa llargs, atepeïts i amb la lletra massa petita. I d'algunes intervencions no en diu gaire res.

3. És difícil (per a mi, al menys) de seguir idees escampades en tres o quatre blogs i en els seus corresponents apartats de comentaris

4. El Mesquida ha tingut un bon encert a l'hora de canviar un vinet assassí per un vi de debò (la classe és la classe).

5. No serà perquè sí que interessa més l'estampat de la Piquer que no el que ha dit.

6. La tècnica a Sant Cugat (com a tot arreu) no va tan endavant com voldríem.

7. El Sam Abrams classifica, com sempre, però a vegades confon temàtica amb tiplogia (repassi-s'ho)

8. L'Ibañez fa d'Ibañez. Es passa de temps, fa d'apocalític i s'ensenya perquè s'agrada. Ja ho llegirem, però ens ho imaginem.

9. Feliu Formosa, com sempre, el més intel·ligent, el més digne, el més modest i el més ignorat.

10. Hi ha personatges a la taula que m'agradaria saber qui i per què els han triat. (I com jo, altres. Per exemple: http://com_anem.lamevaweb.info/post/409/26589 )

11. Sí que hi ha déus i deuets i patums i patumetes als blogs, igual que la vida mateixa. Comencem bé!

les ajudes de la i.l.c (2)

2005-06-05T13:43:00.000+02:00

Un altre tema que va quedar pendent de l'últim post:

Que li donen ajuda a un presidiari que vol escriure les seves memòries? No hi tinc res a dir, i no en puc dir res: no hem vist el projecte ni la mostra de l'obra. Però el més probable és que el llibre s'acabi publicant i sigui un gran èxit (morbo total) i es tradueixi com a mínim al castellà i el paio i l'editorial (que segur que ja existeix) facin calerons. Haurà estat just?

En casos com aquests, no seria bo un mecanisme de devolució? Si amb els diners de la I.L.C. algú fa una feina que li reporta aquella quantitat multiplicada per 20 o per 30 o per 100, no és lògic que retorni aquella quantitat inicial al seu mecenes/inversor?

És una pregunta.

les ajudes de la i.l.c.

2005-06-05T00:05:00.000+02:00

Ara ja ningú no en parla, excepte aquell o aquells que s'han emprenyat perquè un jurat més o menys qualificat no ha considerat el seu projecte. Però jo en volia dir dues coses. Parlo de les ajudes o subvencions a la creació que reparteix la Institució de les Lletres Catalanes.

M'agradaria saber on, però en un lloc o altre s'ha publicat la llista de projectes subvencionats. El que no es publica és la llista de projectes rebutjats. I estaria bé de saber-ho; així si algun dia l'autor pot portar a terme el projecte i es publica, que el lector sapigués que la I.L.C. no el va considerar prou bo.

Potser, de la mateixa manera que als llibres es posa la frase "Aquest llibre va rebre una ajuda a la creació de la I.L.C.", hauria de ser també obligatori posar-hi una cosa com ara : "A aquest llibre la I.L.C. li va rebutjar l'ajuda a la creació que l'autor havia demanat". Estaria bé. Perquè la I.L.C. no deu ser infalible, i els lectors devem tenir dret a saber on van els nostres impostos que van a la I.L.C.; a qui ajuda i a qui no.

No és cap broma, caldria saber quins projectes no han merescut la confiança del jurat. Però no és el més seriós que volia dir. Repassant la llista d'ajudes donades des de (si no vaig errat) 1989, http://cultura.gencat.net/ilc/subvencions/docs/ajuts.xls , s'hi veuen quantitat d'obres que no han estat publicades. La pregunta que ens assalta és: Han estat acabades? És cert que l'autor ha de lliurar l'obra feta a la I.L.C., i segur que tothom ho ha fet, però... Què van lliurar? Quina mena de text? De quina qualitat?

El fet que n'hi hagi tants de no publicats ens fa mala espina, sobretot perquè no és tan difícil de publicar, diu tothom. Però més mala espina ens fa la constància que no hi ha cap mena de control. La subvenció és a projectes, d'acord. Però, un cop acabat el terme d'execució, no es troba de nou el jurat (o un grup de crítics) i valora la feina feta? No. No valora el rendiment real dels diners que han donat? No. Qui ens garanteix que un autor no ha lliurat uns paperots qualssevol i s'ha embutxacat els diners que se li han donat per fer un treball? Ningú. Qui valora si ha valgut la pena o no d'invertir diners en aquella obra? Ningú. I això no està bé.

Qualsevol institució o empresa amb un programa tan ambiciós d'ajudes com el de la I.L.C. té un sistema de seguiment no només per veure si es compleix amb el pactat (acabar el "llibre" i enviar-lo a la institució perquè en tingui constància) sinó també un control de qualitat. Censura? No; només saber si ha valgut la pena o no confiar en aquell projecte. Com ho faria qualsevol empresa o institució pública o privada.

Ens fa l'efecte que la I.L.C. no té prou cura d'aquest aspecte i fins i tot que se'n despreocupa. Creiem que hauria d'arbitrar un sistema per a portar a terme aquest control.

Una altra cosa sobre això: Els autors "professionals", que viuen de les vendes, que tenen contractes sucosos amb editorials, que són traduïts a vàries llengües... Aquests han de rebre ajudes de la I.L.C.?

I una darrera: la I.L.C. ha fet mai cap examen de consciència? ha fet mai cap revisió de les ajudes donades? cap valoració a posteriori? Un cop rebuts els originals dels treballs acabats, Què en fa? Qui se'ls mira? Amb quina finalitat?

I més coses, però no les escric, que ja és prou llarg.

pre sant cugat 2

2005-06-01T23:54:00.000+02:00

Hi ha hagut quatre comentaris al post anterior on confessava algunes idees i dubtes sobre el col·loqui de Sant Cugat.

M'agradaria dir-ne alguna cosa.

Miraré de fer-ho curtet:

TDQ (1): No, no dictamino, no tinc ni idea de què s'hi dirà ni de com anirà. Exposo dubtes, pors i reflexions a tenor de tants anys de veure coses d'aquesta mena. Sí; pot ser una oportunitat per reflexionar. Pot ser. Però em continuen vencent la por i els dubtes. I no tinc cap confiança en les taules rodones tal i com se solen plantejar aquí, que sol ser que cada un diu quatre coses vagues (normalment sense preparar, sense cap tesi nova, sense cap idea que ja no s'hagi escoltat o llegit) i passi-ho bé, sense diàleg real i, com a molt, fent volar coloms.

JORDI: Esperem que sigui veritat el que dius. Haurem de veure, un cop hagi passat, fins a quin punt haurà servit per "donar a conèixer el que es cou i el que molta gent està fent dia a dia a la blogosfera", que dius.

I és cert que aquest món es mou i es mou amb molta rapidesa. Per això em fa por voler fer-ne una foto i desconfio del qui la vol fer; i més quan em temo que la finalitat és sortir-hi a primera fila.

TDQ (2): No, no fotem.

Primera: aquí ningú no quedarà acollonit, passi el que passi. Tant de bo, però m'estranyaria molt; no hi ha pitjor sord que qui no vol sentir ni pitjor cec que qui no vol veure; i no s'acolloneix qui no hi veu ni hi sent.

Segona: Què vol dir això de "Que s'assabentin d'una punyetera vegada de quina és la veritable literatura del segle XXI"? De què vas? Si el nom no fa la cosa, el mitjà no és l'essència. De cap manera el blog no és, de moment i pel que es veu, la literatura del XXI. No vulguem anar de tant moderns, que la cagarem. D'entrada, segurament és més del segle XXI Ausiàs March que Josep Carner (per exemple). De segon, suposo que la literatura del XXI hauria de ser la que recull la del XX (Yeats, Pound, Kavafis, Mann, Musil, Kafka, Joyce, Woolf, Pessoa, Eliot, Cummings, Brecht, Faulkner, Navokov, Borges, Beckett, Calvino, Bernhard, Strindberg, Pinter... Per dir-ne uns quants i només occidentals); i, la veritat, no em sembla que el que es llegeix als blogs tingui gaire a veure amb el que en diem "la contemporaeïtat". De tercer: La literatura del XXI és una cosa i els diaris públics, o blogs, una altra. Que potser és la forma de difusió del XXI d'un determinat tipus d'escrits? POtser sñi,però em temo que la veritable del XXI encara ha d'arribar. De quart: Si has entrat a "relatsencatalà" ja hauràs vist que el suport no dóna carta de naturalesa de res.

No crec que es pugui dir seriosament, ara i aquí, que això és la veritable literatura del XXI. Està bé dir-ho en un atac d'eufòria, però res més. Calma.

QWERT: Gràcies. No sabria què afegir al que dius; seria redundant, o més cruel.

A tots: espero no haver molestat ningú. Bona nit

de melics i ombres (col·loqui a sant cugat)

2005-05-31T19:01:00.000+02:00

Des que es va anunciar una mena de debat a Sant Cugat sobre els blogs i aquestes pàgines, el món bloger (pronuciïs "blugué") està una mica revolucionat. I no m'agrada, o no ho veig clar. Ara diré per què:

No ho veig clar, i em sap greu perquè molts blogs i bloguers en parlen molt. Massa. S'ho han agafat com una cosa important i gairebé s'hi han venut. I no n'hi ha per tant. "Per una vegada a la vida que algú es fixa en nosaltres..." deuen pensar. Però molts no veuen (o així sembla) que potser estan caient en una trampa. Els blogs i els blogers són un joc; són un àmbit de llibertat; són un espai incontrolable i incontrolat; són un exponent de camp obert. I, segons com, aquests actes i els seus actors sembla que vulguin acotar, definir, marcar, dictar, dictaminar... Em sembla molt bé que algú vulgui fer-ho, però em semblaria millor que fos fet des de fora, per gent d'un altre món; i que els bloguers, conscients del que són, ho ignoressin.

Però hi ha el petit amor propi, la petita vanitat. I això és llaminer. Que algú et cridi a enraonar a Sant Cugat (ja sigui perquè els interessa comptar amb tu, ja sigui per usar-te per legitimar les seves tesis o ja sigui per quedar bé amb tothom), fa molt d'efecte, i de seguida hi vas, ple d'autoestima. Que no et cridin, també fot a alguns; i ho diuen al seu blog, ingenus, sense veure que el millor que pot passar és restar a fora de tota aquesta cerimònia que pot molt ben ser una cerimònia de la confusió i la manipulació. I d'altres diuen públicament que hi aniran de públic a dir això i allò (per què? els demanaria).

Ai, que em sembla que anem malament. Bloguers del món: bloguegeu (o posteu) i deixeu-vos d'històries. Deixeu que qui vulgui dictaminar i sentar càtedra ho faci. Però el moviment es demostra, es fa i s'acota en el moviment mateix, movent-se.

Tot això ho dic perquè em fa mala espina. I sobretot perquè sempre he cregut en els qui fan la feina i en la feina feta, en les bases, més que no pas en els que se'n volen erigir en mestretites. Ho dic perquè en el programa veig en algunes taules una barreja molt estranya de gent que no tenen res a veure i que estan en mons massa diferents i que no podran establir gaire diàleg. Ho dic perquè hi veig una ombra de voluntat de dictat i dirigisme. Ho dic perquè la introducció del tema bloguer em sona a concessió buida i no gaire pensada a les noves formes de difusió o bé em sona a voler guanyar la carrera de ser els primers a parlar-ne en un marc així (i amb quins motius?).

En fi... Tinc més coses per a dir, i més coses que em temo. Si estic lliure, potser m'hi arribaré com a oïdor mut (em cau prou a prop). I potser demà o l'altre en diré alguna cosa més.

morir en braços de

2005-05-30T17:18:00.000+02:00

Doncs ara mateix (17:18), a la ràdio (Catalunya Ràdio), una senyora (Montse Llussà, em sembla) acaba de dir que les estadístiques mostren que cada dia moren més dones "en braços" del seu marit o company.

Morir "en braços de" és molt diferent de morir "a mans de".

Si una dona mor "en braços" del seu company, s'entén que el company la té en braços en els seus últims moments. Si una dona mor "a mans" del seu company, és que el company la mata.

Estaria bé que la gent que parla per la ràdio sàpiga diferenciar entre una mà i un braç. A aquest pas per mirar lleugerament una cosa, en comptes de donar-hi un "cop d'ull" hi donarem una "trompada ocular", i sota "un punt de vista" podria ser sota un "gomet de mirada".

adéu, barcelona

2005-05-29T18:03:00.000+02:00

Dijous: sopar a casa d'una amics a Barcelona, a Gràcia.

Divendres: sopar en un restaurantet, al barri vell de Barcelona.

Dissabte: sopar en un restaurant, a l'Eixample de Barcelona.

Tres nits seguides a Barcelona sopant i després sortint al carrer, a prendre l'aire, a passejar, a buscar el cotxe.

Tres nits seguides d'adonar-se amb pena i ràbia del que està passant a Barcelona.

Tres nits seguides de veure com Barcelona s'està convertint en una plaça pública on tot és permès i on ja no es pot viure.

Les nits de Barcelona són nits de carrers plens de gent bevent i cridant. Nits de carrers bruts i embrutats. Nits de carrers sembrats de restes de menjars de restaurants ràpids, sembrats de llaunes i ampolles de begudes, sembrats de gent acabada, i regats amb pixarades.

Barcelona és una ciutat presa per un concepte irracional i absolutista (feixista) de diversió i del sortir de nits. Barcelona és una ciutat segrestada pel turisme de més baixa estofa, segrestada pels hoolligans de tot el món, segrestada per la mala educació, la brutícia, la borratxera i la cretinesa. I amb l'aprovació l'aquiescència i l'estímul dels seus governants, que diuen que això és posar Barcelona al mapa del món.

Barcelona no és la ciutat dels voluntaris olímpics, la ciutat de Gaudí, de les arts, de la música, de l'urbanisme, de l'arquitectura, del cosmopolitisme, de la cultura,... Barcelona és la ciutat del turisme irracional, el dipòsit europeu d'unes generacions que de nits i de dies només saben beure i cridar pels carrers. Les Rambles no són la Rambla de les Flors, són La Rambla de la decrepitud, del patetisme, de la degradació. Un gran Lloret de Mar o un gran establiment del "Fes el que vulguis, i com més gamberro millor, que com que fas gasto a la ciutat tot et serà tolerat". Barcelona està, definitivament, en un accelerat i imparable procés de lloretització.

Els qui manen a Barcelona l'ensenyen neta i pintada de nou, i només desitgen que hi vagi gent i més gent. I han aconseguit fer-ne el gran water d'Europa. Ells sabran el que fan. El que és jo, en fugo com de la pesta; m'hi trobo malament: no és una ciutat, és un gran parc d'atraccions sense ordre ni concert ni control; és un pati d'escola ocupat pels cursos més gamberros que es volen venjar dels mestres. I els mestres fan veure que no ho veuen, perquè els nens paguen la mensualitat. Fins quan?

Ni Barcelona posa't guapa, ni Barcelona neta ni Històries: Entre tots heu fet de Barcelona una ciutat merdosa i horrorosa on ja no es pot viure, on els carrers ja no són dels seus habitants i on han desaparescut la pau, la tranquil·litat i la civilització. Barcelona, de fet, ja no existeix.

Adéu, Barcelona.

des de j.l.b.

2005-05-27T17:15:00.000+02:00

Ho diu Borges parlant de la poesia:

M'he passat la vida llegint, analitzant, escrivint (o provant-ho) i gaudint. He descobert que el més important és això darrer. Submergit en la poesia he arribat a una conclusió final sobre aquesta qüestió. És veritat que, cada vegada que m'he enfrontat a la pàgina en blanc, he sabut que havia de tornar a descobrir la literatura jo tot sol. Però el passat no em serveix de res. Així que, com he dit, només puc oferir-los les meves perplexitats. Tinc prop de setanta anys. He dedicat la major part de la vida a la literatura, i només puc oferir-los dubtes.

(Jorge Luís Borges, Arte poética. Ed. Crítica. Barcelona, 2005)

I jo, que tinc uns quants anys menys de setanta, que m'he dedicat a fer una mica de tot i també a llegir i a provar d'analitzar, i que veig també que cada vegada que es comença vol dir tornar a començar, jo què? Dubtes? No; senzillament, ignorància. Però, això sí: el gaudi o me'l treu ningú.

un llibre

2005-05-26T11:15:00.000+02:00

Tobias Wolf

La vella escola

Edicions de la magrana

(lliçons des de la humilitat; la literatura en viu; reflexions i passions; anàlisi i dissecció de la literatura i el seus móns; les "veritats i mentides de la literatura" (que deia Vicinczey), la literatura en la vida...)

amikhai

2005-05-25T00:18:00.000+02:00

GOS DARRERE L'AMOR

Quan te n'has anat
he fet que un gos rastrejador m'ensumés
el pit i el ventre. Que s'omplís els narius
i sortís a buscar-te.

Espero que trobi i arrenqui
els testicles del teu amant, que li mossegui el penis
o, si més no,
que em porti una mitja teva entre les dents

Iehuda Amikhai (Clavats a la carn del món. Barcelona, Proa, 2001. Trad. Manuel Forcano)

en lloc d'amikhai

2005-05-24T20:39:00.000+02:00

Anava a penjar un poema (de Iehuda Amikhai), perquè l'estava llegint aquesta tarda, i m'adono que els tres darrers posts que he posat aquí són reproducció de textos. És a dir: que només reprodueixo. No tinc res per a dir? Sí, moltes coses; però no tinc cap ganes de dir-les, o d'escriure-les. Em deixo dur, doncs, pel corrent del "dolce far niente", al menys pel que fa aquest blog.

Però... Què és el blog? I, per què l'escric? Doncs no ho sé. Però mentre ho esbrino, de tant en tant hi escric alguna cosa.

Està clar que molts blogs serveixen per a la promoció del seu autor (en molts aspectes diferents), que molts són substititutius de psiquiatres o de confessors o dels amics per a tot, que molts són aparadors de "mira quines coses faig, o dic, o escric, o llegeixo, o penso", que molts són producte de deliris de grandesa, que molts... I que hi ha alguns autors de blog que s'ho agafen molt en sèrio, tot molt transcendent, i que no han entrat en el joc ("joc", exactament) que és aquesta activitat. Frívol o transcendent, però joc al capdavall.

Hi ha qui no para de dir el seu nom i d'ensenyar-se, hi ha qui s'amaga rere un seudònim, irreductible. Hi ha qui fa del blog una activitat exhibicionista, hi ha qui procura amagar-se del tot. Hi ha qui posa el blog al seu propi servei, hi ha qui el posa al servei de qui hi entri a llegir. Hi ha qui dedica hores i hores a escriure-hi, hi ha qui passa ràpid i avall.

I jo? A quins grups pertanyo? Alguns els sé, però molts no. I no em preocupa. De tan ten tant penso que podria dir alguna cosa, i la dic. I s'ha acabat. Per a mi no és res més que això (com per a molts bloggers). Ara que hi penso, però, potser algun lector (si n'hi ha cap) té un plec de retrets a fer-me com a blogger, com jo els podria fer a altres. Potser sí. Doncs molt bé.

I aquestes ratlles mateixes, per què les penjaré i no les esborraré? No ho sé. Tampoc no sé per què penjo res. Ni cal saber-ho. Tot és així. Tot és discórrer.

I Amikhai, un altre dia.

petrarca I x 2

2005-05-22T19:34:00.000+02:00

PETRARCA, I

Voi ch'ascoltate in rime sparse il suono
di quei sospiri ond'io nudriva 'l core
in su'l mio primo giovenile errore,
quand'era in parte altr'uom da quel ch'i' sono;

del vario stile, in ch'io piango e ragiono
fra le vane speranze e 'l van dolore,
ove sia chi per prova intenda amore,
spero trovar pietà, non che perdóno.

Ma ben veggio or sì come al popol tutto
favola fui gran tempo, onde sovente
di me medesmo meco nmi vergogno;

e del mio vaneggiar vergogna è 'l frutto
e 'l pentersi, e 'l conoscer chiaramente
che quanto piace al mondo è breve sogno.

Traducció d'Osvald Cardona (Petrarca, Sonets i cançons. Ed. Alpha. Barcelona, 1955):

Vosaltres, que en rims solts oïu el so
d'aquells sospirs amb què el meu cor nodria
als primers temps, de juvenil follia,
quan era en part distint de com sóc jo;

de tants estils com trec raons i plor,
entre el dolor i el goig en què em perdia,
on hi hagi qui d'amor sofrís un dia
perdó jo espero, i pietat en do.

Mes ara veig com per a molta gent
he estat motiu d'escarn. I en tot moment
avergonyit, d'això res no em consola.

Que el viure foll fruità avergonyiment,
i em penedia, i veia clarament
que allò que plau al món com somni vola.

Traducció de Miquel Desclot (Saps la terra on floreix el llimoner? Barcelona. Proa, 1999):

Els qui en rimes esparses escolteu
els sospirs que em nodriren el furor
del temps primer de juvenil error,
quan era, en part, divers del que se'm veu,

pel vari estil amb què em lamento arreu
entre vana esperança i va dolor,
espero en qui conegui bé l'amor,
més que disculpa, pietat en preu.

Però bé veig que he estat entre la gent
enraonia un temps, de què sovint
de mi m'avergonyeixo amb el cor meu;

d'aquell desvari en ve avergonyiment,
i el penedir-se, i el saber distint
que allò que plau al món és somni breu.

crane

2005-05-21T19:22:00.000+02:00

.
Un home digué a l'univers:
"Senyor, existeixo!"
"Tanmateix", l'univers replicà,
"el fet no ha fet néixer en mi
cap sensació d'obligació".
.
.
Stephen Crane (1871-1900)
Trad. Anna Camps (Poesia anglesa i nord-americana contemporània. A cura de D. Sam Abrams. Barcelona. ed. 62, 1994)
.

el mèdium (palau i fabre)

2005-05-18T21:33:00.000+02:00

EL MÈDIUM

El poeta és un mèdium. De qui o de què? En primer lloc, de les forces obscures de la naturalesa, del vegetal i del mineral sobretot, que intenten, en un esforç suprem, d'expressar-se a través d'ell; en segon lloc, dels seus avantpassats, de les ànimes que sobreviuen en ell i que, a voltes, arriben a fer-se presents fins a la transparència; i, finalment, d'ell mateix... Ho prova l'estat d'excepció en què compon els seus poemes. Els poemes li són donats fets, i el seu treball -sovint penós i desesperat fins a la follia- no consisteix sinó a anar-los pouant de les profunditats d'ell mateix, és un treball d'extracció que pot arribar a una fondària secular. Per això no s'ha de parlar tant de bons i mals poetes com de bons i mals mèdiums, de bons i mals conductors de poesia. Rarament un poema es dóna íntegre, tal com estava prefigurat. Pot haver-hi mots que triguin anys a pujar a la superfície, o que no hi pugin mai. Aquests mots acostumen a il·luminar tot un passatge i a donar sentit i cohesió a la resta de l'obra, que és sempre un sistema solar.

Cal estar atents, i vetllar en la tenebra, i fer obscurir el migdia. Només així, amb ulls de foc, amb urpes de voltor i, a la vegada, amb les mans curoses d'una ajudant de partera, ens serà donada, de tant en tant, aquesta cosa rara, sempre dura i fosca com un diamant, misteriosa, que és un poema.

Josep Palau i Fabre. Quaderns de l'Alquimista

f. f. a contratemps

2005-05-17T19:25:00.000+02:00

Llegint A contratemps, volum de diaris de Feliu Formosa editat a València per Perifèric edicions. Volia transcriure'n un fragment, però en lloc de buscar-ne un d'addient, de nou m'encanto a cada pàgina i vaig llegint les paraules del poeta, de l'home de teatre, del traductor, del viatger... de la persona.

Lluny d'alguns diaris o dietaris que es van publicant, aquest és un clar exemple d'honestedat i humilitat intel·lectual i personal. És la veu callada d'un home savi que treballa, llegeix, pensa i viu. Sense pudor, però sense exhibicionisme; sense arrogància, però mostrant una gran saviesa; sense pretensions, però aconseguint ser una lliçó a cada paràgraf.

Llibres així reconcilien amb el gènere memorialístic d'aquest país, tan maltractat per molts autors.

previsió vs arrogància

2005-05-13T17:16:00.000+02:00

No entenc ni un borrall de futbol. Ni m'interessa. I m'importa ben poc que el barça guanyi o perdi la lliga o la copa o el que sigui.

Però fa dies que des de totes les ràdios i premsa i televisions parlen i parlen de què faran quan guanyin el que estan a punt de guanyar. Està bé ser previsor, però escoltant amb una mica d'atenció a qui parla d'això es veu una falsa modèstia no gaire ben dissimulada quan, després de llançar coets al vol i assegurar que "quan guanyem farem això i farem allò", diuen una cosa com: "això suposant que es guanyi, que mai no es pot assegurar". Però aquesta darrera frase la diuen de compromís, sense gens de convicció. De la mateixa manera que un nen diu "et perdono" al seu enemic de sempre quan és obligat a dir-ho pel mestre o el pare.

I no m'agrada. Aquesta arrogància plena que mostren em fa nosa, em molesta. Està lluny de l'alegria i lluny de la previsió, que són dues postures ben lícites i lògiques.

Només ho volia dir. Res més.

6448 era un altre. i què?

2005-05-11T17:15:00.000+02:00

M'agrada la pregunta de l'aeroplà( http://tinavalles.blogspot.com/ ): Qui devia ser el deportat 6.448? Si el senyor Marco no hi era, algú tenia aquest nombre. És una pregunta fonda, encara que no ho sembli.

El senyor Marco és un impostor? Sí, però no ho diria tan clar. Diu que s'hi va trobar atrapat, que la seva mitja mentida (no oblidem que va viure experiències molt dures encara que no anés a cap camp de concentració) el va embolicar i que no va poder fer marxa enrere, que va començar com a resposta a l'impuls de pensar que algú havia de posar-se al davant d'un moviment per a la memòria dels camps de concentració i extermini, i que de tots els que podien fer-ho ell era el qui en tenia més condicions. I que ho va fer. I que després ja va ser tard. M'ho crec. És evident que hagués pogut matisar des del primer moment i dir la veritat, i segurament no hauria passat res; però no ho va fer. Aquest és l'error. Un error sense tornada. (Recordem el cas, fet novel·la i pel·lícula, del "metge" i modèlic pare de família francès que va aguantar anys i anys una ficció total).

Però el Senyor Marco és qui ha possibilitat la memòria de l'horror; és qui ha possibilitat la conscienciació de milers de persones, adults i joves; és qui ha ensenyat molt a molts. A partir d'una mentida? Sí. A partir d'una mentida. I ara goso preguntar: I què?. M'importa ben poc la mentida original si el resultat és autèntic.

Això ens posa en una línia de pensament sobre la literatura i l'art.

És exactament el mateix que fa l'escriptor, que fa el pintor, que fa l'obra d'art. Què és una novel·la sinó la ficció convertida en realitat més real que la realitat mateixa? Un supervivent "real" de la barbàrie nazi hauria contat d'aquesta manera tot allò? Hauria estat tan eficaç? La ficció, si és més ben narrada que el real, és més eficaç. I és més eficaç i més "real" perquè en no haver de ser fidel als esdeveniments "reals" pot "retratar" millor aquesta realitat. Igual que els retrats "no fotogràfics" de Goya o de Bacon retraten molt millor el personatge a qui es vol retratar o "despullar".

Em sap molt greu i em frustra que un dels capdavanters de la dignitat tingui aquests peus de fang, però no li faig cap retret. Segur que ha acabat creient-se el personatge. Segur que una de les causes d'aguantar tant de temps la mentida és la mateixa causa per la que lluitava, a part de la por personal al "què passarà". Segur que l'odi que algú li pugui tenir o la frustració que puguem tenir no és superior al seu dolor. Segur que la seva feina compensa la mentida.

No li faig cap retret. Perquè sé la feina que ha fet. I perquè crec en la literatura, en el poder de la literatura, en el poder de la ficció per arribar a l'ànima de la veritat. En el poder de la ficció per arribar a l'emoció més fonda. Perquè crec en l'art. Per això demano: El punt de partida era mentida. I què? M'importa un rave! El que m'importa és tot el que ha vingut després. I això és real: la feina de l'Amical Mathausen és ben real i viva.

de les coses nostres

2005-05-09T18:50:00.000+02:00

Cinc poetes italians (Saba, Cardarelli, ungaretti, Montale, Quasimodo). Selecció, traducció i pròleg de Tomàs Garcés. Barcelona, Quaderns de poesia, 1961.

Deure i haver. Traducció de Josep Ballester. València, Edidicions de la Institució d'Alfons el Magnànim, 1992.

El fals i vertader verd. Traducció de Josep Ballester. Alzira, edicions Bromera, 1993.

I una antologia publicada els seixanta (o cinquanta) per l'editorial Selecta, de la qual només tinc notícies vagues.

Ara s'acaba de publicar un altre llibre de Salvatore Quasimodod, Dia rere dia, a la col·lecció Jardins de Samarcanda (Eumo Editorial / Cafè Cemtral). Un llibre molt punyent, sensible i potent. Un llibre escrit sota la influència de l'experiència de la guerra i la postguerra, i de lectura obligatòria.

Doncs bé, Jordi Llavina en fa una ressenya a l'Avui d'aquest darrer dijous ( http://www.avui.es/avui/diari/docs/index4.htm ) i esmenta alguna traducció al castellà, però cap de les quatre que n'hi ha al català.

Ai ai ai , Llavina... I això que la crítica està bé, però... I les traduccions de casa? i la nostra tradició? i la nostra cultura?

coses

2005-05-07T13:15:00.000+02:00

Divendres a la tarda. Torno a casa. Escolto la ràdio al cotxe. Dues o tres informacions:

1.
El príncep d'Espanya i la seva dona han anat aquesta setmana a no sé quin poble de Catalunya a "fer visita". Tota la nit abans es van asfaltar i pintar de nou els carrers per on havíen de passar, es van esborrar les pintades deles façanes, es van pintar façanes... Es va "redecorar" el poble perquè els Senyors quan passessin ho trobessin tot bonic i brillant. Em pregunto: Com en dèiem d'això? No havíem quedat que les ocses ja no es feien així?

2.
Més d'un 80% dels ordinadors del món tenen a dins programes espia que poden saber-ho tot i controlar-ho tot. Saber i controlar el que hi ha dins la memòria i saber i controlar tots els moviments (visites a pàgines web, xats, correus electrònics...). Orwell es va quedar tan curt!!

Diu que una gran empresa d'informàtica de Califòrnia té el projecte d'ancorar un vaixell de luxe davant de les costes californianes, en aigües internacionals, i omplir-lo de programadors informàtics indis (que són molt bons i molt barats) i fer-los treballar tot el dia de sol a sol; sense poder sortir del vaixell, naturalment, i pagar-los amb sous de l'Índia. D'aquesta manera, diuen, faran el mateix que fins ara i s'estalviaran els viatges a l'Índia, que són molt cars.

Els locutors / tertulians del programa comenten el fet, parlen de competència deslleial, parlen d'estalviar-se despeses de producció... Però ningú no parla per res de les condicions de treball, cap d'ells no parla de l'esclavatge que això suposa, cap d'ells no parla de justícia, d'equitativitat, de drets humans, "De facto" es dóna per suposat que ja està bé que els indis treballin en condicions d'esclavatge en un vaixell en aigües internacionals. Com que el vaixell és de luxe, deuen pensar que ja està bé

Tanco la ràdio i em poso el CD de la Maria del Mar Bonet cantant Vinyoli (Cants d'Abelone. Música de Rafael Subirachs. Picap, 2001):

(XII)
Digues-me, vida, què fer
de les meves mans, dels braços,
del silenci dels meus passos
que envaeix com un perfum?

De música em tornaré
no fos que, estrenyent-me els braços
teus, vida, em fessin malbé;
em tornaré pols de llum.

La carretera és ampla i el cel es dóna tot. Però... Quin és el món de debò? És el cel? Són els mots de Vinyoli i la música? Són les notícies? És la postura dels periodistes?
.

retrobar

2005-05-03T20:09:00.000+02:00

Allò d'agafar un llibre que fa temps que no llegies...

L'incendi

A la llengua

l'incendi

que mai s'acaba.

A la saliva

es besen

el foc

i l'aigua.

Fragments

Escriure amb sang el llibre de l'esperit.

Vull retrobar el fil perdut dels folls.

El silenci, la carn de la tenebra.

La tenebra, el silenci de la carn.

El poeta o el lleuger parpelleig del cec.

Els poetes escriuen sobre el parpelleig de Déu.

La podridura és la veritable metàfora.

La foguera s'emportarà els meus llibres, però no el meu pensament.

Llibre de la frontera. Jaume Pont (Barcelona, editorial Proa, 2000)

catanyol

2005-05-03T00:18:00.000+02:00

Diumenge a la nit vaig poder veure el programa al 33 d'en Joan Ollé i en Joan Barril. Cap comentari sobre el contingut. Però:

En una seqüència apareixien tres o quatre noies com si es tractés d'un grup vocal i es posen a declamar/lletrejer/cantar/recitar/ritmar acrònims, noms fets de sigles (tots de dues síl·labes) agrupats per temes. Acrònims com "nodo", "faes", "eso", "otan", "ampa"... Molt bé, i ben muntat. Però...

Tota la fonètica amb què deien aquests acrònims era absolutament castellana. Absolutament.

Ai, Ai, Ai...

Que això no se'ns morirà de dir "bueno" o "sello"; que es morirà per aquestes altres coses, que són molt més profundes.

primavera

2005-05-01T01:43:00.000+02:00

A vegades, un poema és com un mirall o un relat del que acabes de viure:

Chaleur de printemps --
cette odeur de cheveux
dans l'ascenseur !

Imazumi Ugai (1883 - 1951)

O del que penses:

Papillon voltige
dans un monde
sans espoir

kobayashi issa (1763 - 1827)

bushtos

2005-04-29T16:51:00.000+02:00

Sabadell. Aquest matí. Un bar amb uns quants estudiants. Estic bevent alguna cosa i mirant un diari, i sento aquests joves parlar. Em faig creus del nivell del diàleg. Hi ha alguns joves que encara pensen i que saben parlar. Això em fa reconciliar una mica amb el món.

Tot d'una la conversa gira entorn de la política municipal, l'alcalde, el seu germà, els seus sequaços i els homes del partit. I ells, sense cap escarafall van parlant-ne, i déu n'hi dó dels arguments i del que diuen. Són gent llesta i preparada. Una cosa em fa gràcia, la inventiva popular:

Sempre que parlen dels Bustos diuen "bushtos" (BUSH-TOS). Ho trobo genial. M'he quedat amb les ganes de felicitar-los. Com a mínim, ho poso aquí.

PASSA-HO

després del dia

2005-04-26T00:00:00.000+02:00

Ja ha passat Sant Jordi.

Normalment no em compro mai llibres aquest dia. És impossible entrar a una llibreria i comprar. O sia que aquest dia "no toca". Però per acompanyar uns amics hi vaig entrar. I me n'alegro: Hi vaig trobar un llibret molt especial, ben editat i original, un objecte bonic.

És un llibre de Carles Hac Mor. Es diu Ho he fet fer, i és editat per Cafè Central i Emboscall, dues editorials més o menys marginals. De debò que em sembla haver fet un descobriment. No només el llibre és bonic, sinó que és bo. I, a més, pertany a una col·lecció que pinta prou bé. La col·lecció es "Black Mountain" i ha editat quatre volums: Autobiografia, de Robert Creeley (que vaig llegir que ha mort aquests dies), Ho he fet fer, de Carles Hac Mor, Com si Girona, de Víctor Sunyol i Vers projectiu, de Charles Olson. Només he vist aquest de Carles Hac Mor, però espero trobar els altres tres.

La pena és que aquests llibres poc convencionals són difícils de trobar si no és en llibreries especials (les bones llibreries), i no tots tenim la sort de tenir-ne una a la vora. Però ara que els he descobert, els seguiré la pista. De cada una de les dues "editorials" en tenia notícia i en tinc llibres i llibrets, però aquesta col·lecció sembla nova (el llibre és del gener de 2005).

Un poema del llibre:

PUJAR-SE'N AL CEL

En aquesta tanka,

com la proa amb les ones,

uns mots en fila

van netejant els vidres.

Hem fet cap a on érem.

Un altre:

AQUÍ CAIC, AQUÍ M'AIXECO

Amb poesia,

tota enfaristolada,

tan poc poruga,

fotrem la davallada

a la vil foscor impura.

de sabadell

2005-04-23T08:27:00.000+02:00

Vaig veure el debat a "La nit al dia" sobre el que passa a Sabadell. Conec algú en aquesta ciutat, gent diferent, de diferent ideologia i tarannà. I sempre, de fa uns anys, han coincidit tots a tractar l'alcalde Bustos de populista extrem. Que té el poble atemorit, que té moltíssima gent comprada, amb càrrecs, beneficis, col·locacions laborals, favors deguts... Que ha establert una gran xarxa de dependències i té molta part de la ciutat a la seva mercè... Tots ho hem vist en algunes pel·lícules, però a Sabadell és la realitat més crua. Poble dominat, controlat, atemorit, deutor de favors, lligat de peus i mans per un estat entre mafiós i policial i de dictadura sudamericana. Bustos és l'alcalde que no fa un pas sense un fotògraf al costat que li vagi oferint material per la seva eterna campanya de promoció personal. I això el PSC ho aguanta? Doncs sí, perquè saben que així es guanyen les eleccions en una ciutat, i al partit el que li interessa és guanyar ciutats, no governar-les ni administrar-les.

A això s'hi afegeix un "estat policial" amb una policia militaritzada que tracta amb una gran condescendència i permissivitat els atacs i els actes de violència feixista i actua amb una desmesurada contundència, força bruta, atemoriment i salvatgia contra els joves independentistes o que porten "rastes" o que tenen una estètica de l'anomenada "esquerra anti-sistema" o "antiglobalització". I fa anys que tothom protesta d'això i no s'ha mogut res ni ningú, sinó al contrari. Fa molts anys que tothom alerta que Sabadell (i, per extensió, el Vallès) és un camp lliure als feixistes amb l'aquiescència dels germans Bustos i el seu govern, i que ningú fa cas d'aquests avisos, per més que l'Ajuntament faci reunions i declaracions.

Està en la memòria de molts una brutal càrrega policial contra una concentració independentista en la qual l'alcalde i el seu germà, ara dimitit, indicaven als membres de la policia a quins joves en concret havien d'atonyinar. Tothom a Sabadell coneix algú a qui la policia ha retingut sense cap mena de motiu, només pel seu aspecte extern (jove, amb "rastes", d'esquerra, antiglobalització, independentista...), i ha estat vexat de paraula o d'acció, que ha estat obligat a parlar en castellà, que ha estat motiu de befa i escarni per part de la policia per les seves idees o aspecte físic. Tothom ho té a la memòria o ho recorda a les seves carns. El cas que ha desfermat tot aquest conflicte no és més que un entre tants i tants.

No és d'estranyar, doncs, que davant de l'acte de dimissió emotivament fort que va protagonitzar el germà de l'alcalde (regidor de governació), molts sabadellencs hagin reaccionat de manera insensible i no creient-se res. Són molts anys de sofrir aquesta política de Paco i Manuel, i ara són molts aquells a qui tot això no els fa cap pena i pensen que tot és teatre (és un gran comediant, diuen) o no els fa cap pena perquè molts han patit molt més que ell per culpa del seu govern, o desgovern.

Jo mateix, que visc a molts i molts quilòmetres de Sabadell, m'enervo quan hi penso. M'imagino el que deuen passar els sabadellencs veient que la seva ciutat ha caigut en un pou de desgovern i, en un altre terreny, com es va despersonalitzant i perdent tot el que havia guanyat de ciutat moderna, dinàmica i capdavantera en tants aspectes. Una pena, per culpa d'un petit dictador populista i d'un partic cec per ambiciós.

manipulacions als noticiaris

2005-04-21T18:40:00.000+02:00

Anava amb cotxe mentre per la ràdio sentia com tothom anava histèric a punt de saber qui era el nou patriarca dels catòlics. I em vaig empassar tots els anuncis i parlaments des d'un balcó del Vaticà. Primer va parlar un senyor que va anunciar que ja hi havia amo i quin era el seu nom i tot això. I després va parlar el nou pontífex i va dir no sé què.

Tots aquests parlaments van estar interromputs a cada frase, o a cada paraula, per aplaudiments i crits de la massa enfervorida. Normal quan fa dies que van erràtics sense pastor i a mercè del mal, pobrets.

Però el cas és que després van anar passant la informació als butlletins de notícies. I la van passar dient que "escoltaran el so real del que ha passat a la plaça de sant Pere". So real?? Per tal de fer-ho breu, van anar tallant totes les pauses, els silencis i els aplaudiments i crits, i van passar seguits els talls de so dels parlaments des del balcó, sense res més.

Aquells que van escoltar només les notícies i no l'esdeveniment en directe, van escoltar un "so real" que no tenia res a veure amb el que va passar en realitat. I ningú no avisava que era un so manipulat i muntat; ans al contrari, ho presentaven com a document fidedigne.

Quanta mentida!! I després pateixen perquè amb el fotoshop es poden manipular fotografies! Si amb unes simples tisores es pot manipular qualsevol cosa!!

cinc de fried

2005-04-17T20:42:00.000+02:00

llegir poemes

Aquell qui
d'un poema
n'espera la salvació
faria millor
si aprengués
a llegir poemes

Aquell qui
d'un poema
no n'espera cap mena de salvació
faria millor
si aprengués
a llegir poemes

la limitació

En molts llibres
m'he llegit
a mi mateix
i no res més que a mi mateix

Allò que no era jo
no he pogut
de cap manera
desxifrar-ho

Per això
realment
no fa cap falta
llegir els llibres

allò indicible

Hi ha poemes
la força verbal dels quals
només és superada
per la buidor de contingut

Però també hi ha poemes
la buidor de contingut dels quals
és superada
per l'afàsia

Per desgràcia també els poemes
d'aquest segon grup
estan ben lluny
del silenci

condició adicional

Allò important
no és només
que un ésser humà
pensi allò correcte

sinó també
que qui pensa
allò correcte
sigui un ésser humà

Nens i persones d'esquerra

Qui diu als nens
heu de pensar de dretes
és de dretes
Qui diu als nens
heu de pensar d'esquerres
és de dretes

Qui diu als nens
no heu de pensar per a res
és de dretes
Qui diu als nens
tant és el que penseu
és de dretes

Qui diu als nens
el que pensa ell mateix
i també els diu
que en alguna cosa es pot equivocar
aquest potser
sigui d'esquerres

ERICH FRIED

pixats de camioner

2005-04-11T20:43:00.000+02:00

(perdonin que parli d'aquest tema, però és que m'ha deixat perplex)

Aquests dies he hagut de fer molta carretera per Europa i Espanya (no, no és d'envejar, ho prometo) i, com sempre, m'he fixat en la gran quantitat d'ampolles d'aigua que hi ha a les cunetes de les carreteres, però no buides, sinó plenes d'una aigua groguenca, com aigua vella de pluja.

Avui he fet un bon tros d'autopista amb un company, i també ho he observat. Li ho he comentat, i s'ha estranyat que no en sapigués l'origen. M'ha dit:

-Són pixats. Pixats de camioner.

-Què?

-Sí, pixats de camioner.

Doncs sí. Ell ho sap de bona tinta perquè coneix aquest ofici. Resulta que els camioners de llargues distàncies (o curtes) no es poden permetre el luxe de parar a pixar, o els fa mandra, i quan tenen la bufeta plena, sense ni parar de conduir omplen un ampolla d'aigua, la tapen, i la tiren per la finestra; cap a la cuneta, cap als camps, cap allà on sigui. (La tiren tapada, senzillament, perquè amb la velocitat no els esquitxi.)

No és broma ni és una llegenda urbana. Us repto, com ha fet el meu company, a obrir-ne una i olorar què hi ha a dins: pixum fermentat al sol uns quants dies. I d'això les carreteres i les seves vores n'estan plenes plenes plenes.

I què hem de fer?

No ho sé, però alguna cosa oi?

v.r. vs v.r.

2005-04-08T21:40:00.000+02:00

L'ínclit Víctor Ripoll podria escriure una nota a la seva aclaparadora columna de "El Temps" parlant d'un article. L'article es titula "Eumo, una editorial que ja ha fet història". I el comentari seria d'un fragment que diu:

[El senyor Ricard Torrents] hi continua vinculat a través de la Societat Verdaguer i del seu mestratge i prestigi permanents, compartits amb Segimon Serrallonga, la persona que va vetllar per la qualitat de la llengüa d'Eumo, fins a la mort del poeta.

La nota, amb el seu estil habitual, podria comentar l'errada ortogràfica impressionant a la paraula "llengua", justament en aquesta paraula i en aquesta frase, i, sobretot, aquest complement, "del poeta", posat a "mort". Si no és la "del poeta" [S. Serrallonga], de quina mort es parla? No hi ha altra opció. És un cas d'aquells garrafals de complements més que sobrers, només posat per dir que Serrallonga era poeta, o per no dir el més normal i simple, "la seva mort" (que, tal i com està, mai no podria referir-se a la de Torrents), i que fa buscar al lector quin poeta s'esmenta a qui es pugui referir l'epítet, perquè en una redació normal el més habitual és que un epíte així no sigui referit a Serrallonga (i, a més, si el lector cerca algun poeta, només li sortirà Verdaguer, que no deu ser a qui es refereix el mot).

Víctor Ripoll podria escriure una nota amb aquest contingut, hem dit. Però no ho farà. No ho farà perquè l'article és publicat a "El Temps" (n. 1085, pàg. 65) i el signa un tal Lluís Bonada.

de nou

2005-04-04T09:35:00.000+02:00

quants dies sense!

Les coses de la vida, les coses de la feina, les coses del temps...

I també unes vacancetes per Europa.

A veure si retornem als vells costums d'escriure de tant en tant...

A veure,

o.m.

2005-03-13T19:41:00.000+01:00

Vaig anar a comprar la revista folc, que inclou un dvd amb un documental sobre l'Ovidi Montllor i un concert del 85, i me l'he mirat ara fa una estona.

Un cosa que queda molt i molt clara és la consciència que tothom té del mal tracte que es va donar a aquest excepcional artista i excepcional persona, que és un reflex de l'oblit i el mal tracte a molts dels qui van deixar la pell per sortir del forat negre del franquisme i la societat franquista. I per la majoria d'artistes d'aquest país, independentment de la cosa politica.

També queda clar que, com en les grans obres, el seu treball és vàlid i vigent. I que amb tocs de Heavy o del que sigui té encara valor i actualitat.

El que potser no queda clar (o sí?) és que al costat de l'oblit a què es va postergar l'Ovidi, hi ha molta molta gent, centenars, milers, que no l'havien oblidat mai, que van seguir escoltant-lo i ajudant-lo (això, els que el conexien). Els centenars, o milers, que l'escoltàvem i encara l'escoltem, que vivim amb les seves cançons, que sentim la seva veu llegint els poetes; que quan llegim V. Andrés Estellés, per exemple, el llegim amb la seva lectura, amb la seva veu; que ens hem fet addictes, per exemple, al "Coral romput" (i en som més del que pugui semblar); que el trobem a faltar (com artista, molts; com a persona, els que el conegueren). Devem ser molts els que hem acabat de veure el documental amb els ulls humits i les galtes molles. Som molts els que l'estimem i l'admirem.

Hi ha molta gent en aquest país que és ovidiana. Que mai no ha sortit al carrer a manifestar-ho; que mai no ho vam poder expressar en un concert multitudinari, perquè no és el cas (i perquè mai en va tenir la ocasió). Però som molts.

I en el documental s'hi veu el Toti Soler, el Pi de la Serra... Quin tracte els estem donant? Caldrà esperar que es mori el Toti per reconèixer-lo com un dels millors? Caldrà esperar que el Quico faci 80 anys per agrair-li els serveis prestats? (Del Raimon no en parlo, perquè ja se'n cuida ell mateix, tot i que també se'l té en un raconet).

I de trona, al dvd, un concert del 85 a TV3. Molt bé. Però la tragèdia és que pràcticament no n'hi ha cap més. La TV nostra no li va oferir gairebé res més que això en anys i anys (i un altre del que n'hi ha un parell de cançons). Però que no corrin; ja no hi són a temps. Ni amb els qui encara són vius. Que no vagin ara a fer programes per quan es morin els altres. Val més que els conservem en la memòria.

Ho diu la Núria Cadenes al final del reportatge: "L'ovidi tenia raó: No se'n va, és qui torna". Ben cert. I torna sempre, i més fort.

només

2005-03-04T09:31:00.000+01:00

avui, ara, només caldria una bona terrassa amb una mica de sol, un bon cafè amb llet i un croissant. I un bon llibre ("antic, sens dubte", o d'ara mateix, o d'ahir, o de més ahir encara). I deixar que passi el temps. I una mica de música (antiga, o d'ara mateix -Santos-, o d'ahir -Xenakis, Cage, Davis, Coltrane-, o d'abans d'ahir -Bartok-, o de més abans....). I una bona conversa, sense temps. I...

Però no. Amunt i avall per una feina que encara ningú sap si fa d'esma, per força, per ganes o perquè no ha trobat la manera de dir que no. I escriure això en un cibercafè de mala mort amb una pasta d'ahir i un cafè escandalós.

I això és tot

I res

allò important

2005-03-02T10:00:00.000+01:00

Anar amb cotxe i escoltar la ràdio és cada dia més perillós. Un anunci de la llet Ato diu que aquesta llet ha estat sempre "al nostre costat" en els moments més importants de Catalunya.

Molt bé. Si ells ho diuen... Però per exemplificar-ho posen tres d'aquests "moments importants" en la història del país: 1r. L'arribada del president Tarradelles. 2n. La proclamació de Barcelona com a ciutat olímpica (allò de "a la ville de..."). 3r. Una victòria del Barça.

I és que el país és això. Com més avancem en el temps, les coses importants són les més fútils i les més banals. Allò que realment preocupa i ocupa lloc als mitjans de comunicació (i fa treballar els polítics) és allò més intranscendent i banal i anecdòtic i gens important.

L'anunci de llet Ato és una metàfora precisa del país.

ai senyor, ara maragall !

2005-03-01T23:49:00.000+01:00

Ara li toca el rebre a Maragall.

Ja no tinc el diari, però vaig veure fa uns dies que un parell d'imparables van presentar un llibret dels que ells fan i per fer forrolla van adjudicar-se l'admiració a Maragall.

Si tinguessin dos dits de front, presentarien el seu llibret i ja està. Sense més merderades. Que Maragall no hi té cap culpa. Però... si rellegeixen tot el que van dir en la famosa, inútil, estèril i emporcassada polèmica sobre si Carner era un poeta o un paleta, veurien que en les seves paraules hi ha arguments o qüestions que van contra allò que Maragall creia, deia i escrivia. Maragall, per altra banda, un dels poetes més seriosos del XX català, malgrat tot el que puguin dir d'ell aquests, que al seu costat són uns aturats totals. Em sap greu per Maragall. Què els ha fet?

Deixeu Maragall en pau i ocupeu-vos de les vostres coses; i de la vostra literatura, que bona falta us fa.

m.m.m., encara

2005-02-27T11:20:00.000+01:00

Carnívora de tu, no sé com enyorar-te.
T'he fet carn de la carn, t'he menjat
i he escopit
la teva por corcada, com els ossos als cans
-aquests cans que ara udolen,
glaçats, la teva mort.

No sé com enyorar-te, no sé com estimar-te
ara que la mort deixa
que et pugui dir de tu.

Maria-Mercè Marçal. Desglaç

escoltant l'arràdio

2005-02-26T10:30:00.000+01:00

Caldria escoltar la ràdio prenent apunts. De moment, aquí va el que em queda a la memòria dels noticiaris d'ahir a la tarda a Catalunya Ràdio mentre conduïa per ciutat:

Hi ha algun locutor o locutora en aquest país que sàpiga pronunciar bé, sense entrebancar-se i tota seguida la paraula "traqueotomia"?

Per què els locutors del temps i el trànsit pronuncien el nom del poble de "Puig-reig" diferent de tothom? La gent de Puig-reig tota la vida n'ha dit "porreig", però els locutors,quan aconsegueixen pronunciar-lo, s'entesten a fer-lo un nom gairebé xinès.

Per què els locutors "òdien" i no "odien"?

Per què, en un anunci d'una acadèmia, quan pronuncien "ensenyament obert" pronuncien la "t" de "ensenyament", com si fos "ensenyament tobert"?

I les unitats de correcció lingüística de la ràdio?

m.b. (4)

2005-02-25T09:32:00.000+01:00

Unes ratlles que signaria, ampliaria i multiplicaria:

El pitjor, sens dubte, és la distorsió neutralitzadora i tranquil·litzadora que s'ha produït al voltant de la seva poesia. Ho vaig veure clarament l'altra nit en una lectura de l'obra de Bauçà. Hi havia alguns lectors, i eren escriptors, que van sentir la necessitat imperiosa de convertir la poesia de Bauçà en una mena de brometa davant la qual es podia riure. Així, aquests lectors-escriptors que anaven dient les brometes i alguns membres del públic que anaven rient les gracietes es quedaven tranquils davant el repte de l'obra de Bauçà i neutralitzaven els seus efectes. L'obra de Bauçà no és cap broma. Ni en els moments més sarcàstics t'ha d'oferir la sortida fàcil de l'alleujament que significa el riure. És una obra que juga a tot o res. I, en aquest sentit, s'assembla a altres obres, poques, fetes des de la mateixa exigència màxima, obres com les d'Osip Mandelstam i Paul Celan.

Són de Sam Abrams (sí, què passa! I estan molt bé. A vegades ho encerta de ple) a l'Avui de dijous 24 de febrer 05

conduint de nit

2005-02-23T17:34:00.000+01:00

Conduïnt de nit per un paisatge nevat sota la lluna pots assabentar-te de moltes coses si escoltes la ràdio:

Que s'ha mort el Cabrera infante (el record de quan vaig descobrir tres tristes tigres. Recordo sobretot llegir-lo als llargs viatges en metro, en l'edició de butxaca de seixbarral. Que joves que érem!).

Que han donat un altre premi al Bolaño. Sí, ara que és mort. Un bon favor li feu tots aquells que en vida no li vau dedicar ni una paraula ni una ratlla en cap crítica. I ara que és mort, vinga! tothom a dir que és tan bo. M'agradaria tenir temps per estudiar la presència d'articles sobre Bolaño abans i després de la seva mort. Hi hauria molts "crítics" que en sortiríen ben retratats. I trobo que es parla ben poc de Tres, aquell llibre tan bo de poemes o proses poètiques o el que sigu, i que té algunes parts excel·lents.

Que li han donat un altre premi al Baltasar Porcel. A veure si d'una santa vegada li doneu el Nobel i no n'hem de sentir a parlar mai més. O a veure si es mor i després resulta que era tan dolent!

Que ha mort Jean Cayrol. Però no el Jean Cayrol, àlies de Jordi-Pere Cerdà, sinó el Jean Cayrol guionista de Resnais i novel·lista.

Això sí. El que ha ocupat més temps les meves orelles han estat el barça i el madrid. Amén. Sort que els ulls no escolten i miraven la neu de blanc-lluna.

cap a l'aigua

2005-02-20T19:11:00.000+01:00

si l'home és l'hereu del simi
la dona ho és del llinatge de l'ocell
ell ve de l'arbre
ella ve del cel
mireu-la alçada en el vol
duu als braços desplegats el record de les ales
per a ella l'agilitat de la gasela
per a tu la feixuguesa del cavall de tir
les teves mans per viure'n
per a ella els dits
el vent per a ella
la terra el teu llegat

i el camí de la font per calmar-te la set
i amb ella
saber el gust de l'aigua

Lan Tangui.

(Per atzar aquella veu. Emboscall ed. / Institució de les lletres catalanes. Vic, 2004)

(traduït pel Seminari de traducció poètica de Farrera III)

m.b. (3)

2005-02-19T15:56:00.000+01:00

La cerimònia de necrofàgia i necrofília organitzada entorn a la mort de Miquel Bauçà ha estat i és no només escandalosa, sinó sobretot clarificadora. Tothom a córrer a posar flors a l'altar d'un mite que mai no havia volgut ser-ho. Tothom a explicar la seva anècdota personal amb el poeta. Tothom a reconciliar-s'hi i a dir que des de sempre n'ha estat un gran admirador. Tothom a primera fila a totes les fotos. Tothom a comprar llibres d'aquell poeta que no els interessava (ni potser els interessa) gens ni mica. L'editor, corrents a reeditar aquells llibres que tenia oblidats. Els llibreters, corrents a posar els seus llibres a les prestatgeries, quan mai no els hi havien tingut ni potser no en sabien l'existència, o eren d'aquells llibres que tornaven de seguida al distribuïdor (i algunes llibreries han fet "altars" especials amb els seus llibres!). Tothom a pregonar que bo que era. Tothom a posar el seu granet de sorra en la construcció d'un mite, que deu ser allò que ens agrada i el que necessitem.

Pels diaris hem pogut veure exercicis impúdics, i fins i tot obscens, de certs escriptors i editors (Per què?). Pàgines que a més d'un han de repugnar.

Llegeixo la llista dels "escollits" que van llegir al Palau Moja els textos de Bauçà. Trobo que n'hi sobren. I trobo que n'hi falten uns quants.

Per exemple:

On són els membres dels jurats que el van premiar?

On són els editors que el van editar quan ningú no li feia cas?

On són alguns dels amics que el van acoillir i ajudar en èpoques difícils?

Algú els va convidar?

On són, per exemple, l'editor de "Quaderns del Bordiol" de Centelles (editor de Poemes, el 1973) o l'editor de "Les edicions dels dies" de Sabadell (que va editar l'extraordinari Les mirsines, el 83) ?

On són els lectors anònims, aquells que Bauçà realment tenia, els admiradors silenciosos, els que justifiquen realment la seva obra? És correcte un homenatge a Bauçà ple de patums i oficialitats?.

Bé, de fet, tant me fa. Que facin el que vulguin amb el mort i la seva memòria i la seva obra. Ell és més enllà i més fort que tot això. Tots els paràsits necròfils i constructors de mites a mida ja aniran apagant-se.

O no. Al final, són els que acaben guanyant.

m.b. (2)

2005-02-18T11:03:00.000+01:00

En algunes coses no hi estic ben bé d'acord, però en línies generals, és el que és.
http://www.avui.es/avui/diari/05/feb/18/c30118.htm

m.b.

2005-02-16T09:42:00.000+01:00

Me n'he assabentat tard, molt tard (això passa per aïllar-se uns quants dies): L'han trobat, mort, a casa seva.

Però:

Em nego a acceptar i a creure allò que diuen alguns: "és la mort que ell hauria volgut", "és la mort adequada a la seva vida i a la seva obra"... Dir això és només construir-se un Bauçà a mida, que respongui a les necessitats d'un mite que hem construít i que ell mai no havia volgut ser; un mite que admirem i que ja ens va bé i en la construcció del qual mai no hem tingut en compte que al darrere hi ha un home, una persona.

Em nego a dir, repetir i acceptar allò de "poeta maleït". Maleït? De què? Per qui? Ha publicat el que ha volgut, en una editorial que el cuidava molt. Ha obtingut sempre l'acceptació i l'admiració de públic, crítica i escriptors de tota mena de tendències, estils i pensaments. Ha obtingut premis i reconeixements públics i privats de tot tipus. Està en boca de tots que és un dels més grans, i ningú no ho discuteix. Això és un "maleït"? Ara bé: Que la seva situació psicològica personal l'ha fet ser "un estrany" (en just epítet de Jordi Coca), és ben cert; però és una altra cosa. Un "maleït" deu ser algú a qui es margina contra la seva voluntat i a qui, tenint mèrits i vàlua de sobres, no se li reconeix res i se li nega el pa i la sal. I el país sí que n'és ple d'aquests.

Em nego a fer de l'escriptor un déu i de l'home un mite. Bauçà és un molt bon escriptor. Un dels millors. Té coses extraordinàries, i que cal llegir i rellegir i rellegir. Però la seva obra participa també de la seva malaltia: obsessiva, obcecada i excessiva. Això no li treu cap mèrit, però cal llegir-lo també amb la distància de la crítica objectiva.

Em nego a afegir-me al cor d'aduladors d'un personatge fet mite i d'una obra llegida des de la ceguesa que dóna aquesta actitud. Jo m'apunto al grup de lectors que fruim molt i molt amb la seva obra però alhora la llegim críticament i hi podem trobar defectes; i que hi reconeixem un home, i un home malalt. Ni mites ni déus ni històries: una persona i uns textos. I amb la major objectivitat possible és quan brillaran de debò l'home i l'escriptor.

I convido a rellegir l'article de Jordi Coca a l'Avui: http://www.avui.es/avui/diari/05/feb/11/460211.htm

carlota

2005-02-10T01:13:00.000+01:00

Adéu, Carlota Soldevila, tu que mai no te n'aniràs.

Un (altre) petó.

lapsus aclaridor

2005-02-07T13:33:00.000+01:00

El senyor Acebes del PP avui ha parlat de no-sé-què i en un gest de "progressisme" no ha volgut esmentar la paraula "immigrants" o "magrebins" o "subsaharians", i ha volgut ser més "modern" i políticament correcte". Però li ha sortit el tret per la culata. Se li ha vist el llautó. Ha tingut un lapsus d'aquells tan freudians.

El que li ha sortit és : "aquells que s'han quedat a viure amb nosaltres"..

És a dir: "Nosaltres som nosaltres i n'hi ha uns altres que vénen i s'instal·len a viure a casa. Però mai no seran com nosaltres. Sempre seran uns hostes, més o menys tolerats, tractats amb més o menys justícia i correcció, però mai seran part del nosaltres. Que quedi clar que encara hi ha classes i denominacions d'origen. Són com uns ocupes tolerats (perquè els necessitem)". Ni tan sols ha gosat parlar dels "altres" espanyols o dels "nous" espanyols (dic "espanyols" perquè és l'únic que li cap al seu cap).

Ja ho diuen els castellans : "Por la boca muere el pez". I els catalans: "Qui té boca s'equivoca". Encara que en aquests casos l'equivocació és ensenyar el llautó del que veritablement es pensa.

torna joan navarro . al·leluia !

2005-02-06T20:45:00.000+01:00

He llegit que Joan Navarro ha tret un llibre de poesia. Es diu Magrana i l'ha publicat a les Edicions Bròsquil (el dia 10 es presenta a la Casa del Llibre de València, i el presenta Anna Montero, potser la millor poeta del nostre present poètic).

Després de tants anys sense un llibre de poemes de Navarro, aquesta és una molt bona notícia. Joan Navarro era (i és) un dels millors poetes de l'anomenada generació dels 70. Un escriptor que mai no va tenir gran renom, ni ànsies de popularitat, ni va dedicar-se a complaure el públic. I de repent va callar. Publicà algunes novel·les i traduccions, però de la seva obra poètica mai més no se'n sabé res. El 1992 publicà Tria personal, una autoantologia de la seva obra poètica (1973-1987), i es va acabar la seva cara pública respecte a la poesia.

Per això aquesta és una gran notícia. I mentre esperem aquesta magrana, podem anar fent boca rellegint Tria personal (Edicions de la Guerra. València, 1992). Com sempre, hi quedarem enganxats.

lectura de dissabte a la tarda

2005-02-05T18:46:00.000+01:00

"Perquè així i només així les ombres deixarien de ser-ho. I ella vol ombres, només ombres en el seu camí fet de roderes mig esborrades en la pols d'un erm sense horitzons. I ara, asseguda tranquil·la al llindar de tots els límits s'aguanta amb la mà la paraula, l'únic que la podria salvar del naufragi de mirar enrere. Fins que un dia la deixarà anar. I els límits esdevindran nous espais sense camins ni roderes. I de nou la recerca d'un llindar on reposar-se de l'ànsia de ser; fins a la nova paraula desbocada, fora de control. Però ara no, ara ella pertany a les ombres que els seus mots han creat i oblidat, les ombres conjurades pels seus actes. Només ara es pertany, i pot asseure's a viure."

Danielle Collobert. Dire II. Dins: Oeuvres I. Paris, P.O.L. 2004.

no, per més i més raons

2005-02-04T09:38:00.000+01:00

S'ha parlat tant del NO a aquesta mena d'Europa que ens volen imposar, que no tinc gaire res a dir-hi, a més del que ha dit tanta gent. Només una remarca: Trobo a faltar més arguments a part dels que afecten a les nacions sense estat i a la seva plena incorporació de dret a Europa, i no com a subsidiàries d'un o més d'un estat europeu.

La cosa és greu. Però no és l'única. M'agradaria que els parladors de ràdio i els escriptors de mitjans obrissin més el ventall d'arguments. N'hi ha tants...!

des de fora

2005-01-30T23:13:00.000+01:00

Uns quants dies per Europa m'han fet adonar de nou d'un procés que entenc dramàtic (o tràgic): Quan als anys setanta anàvem a Europa ens hi sentíem lliures, provinents d'un país estrany i fosc, en dictadura; ens hi sentíem com a casa, perquè ens sabiem europeus i ens en sentíem, i sabíem que aquell país de dictadura no era el que volíem. Després tot va canviar, i anar a Europa era anar a uns països semblants a "casa"; era com anar a casa del oncles o dels cosins.

Però ara, i cada vegada més, quan vaig per Europa torno a tenir la sensació dels anys de dictadura: Allò sí que són països de debò i civilitzats. I això és d'una opereta vulgar, desgraciada, trista i desventurada, que fa pena de veure. I tornar a casa de nou és entrar en un túnel fosc i resignar-se, i esperar el proper viatge.

És ben cert. I és tràgic, penso (en el sentit més profund i antic del mot "tragèdia").

alentar el despreu

2005-01-24T23:26:00.000+01:00

Ara mateix, 23:25, un locutor de Catalunya Ràdio, al programa "Catalunya nit", llegeix i tradueix sobre la marxa els titulars dels diaris de demà. I diu: "La Razón: El Papa diu que el govern espanyol alenta el despreu cap a la religió".

Mira que bé. Quin català més escaient. I el "despreu" cap a la llengua?

filmant lo blanc

2005-01-24T01:08:00.000+01:00

Ara que es comença a dir que Vicente Aranda vol fer un film sobre el Tirant lo Blanc (i no és el primer cop que es diu, i que ell ho diu), potser convindria fer memòria (allò que no tenim) i recordar la dada i revindicar-la : Pasolini volia fer una pel·lícula sobre el Tirant lo Blanc. Ho havia dit més d'una vegada i era una seva il·lusió per després de la "trilogia della vita". Recordem-ho, repetim-ho i revindiquem-ho. Si en comptes del Tirant hagués dit El mio Cid, les espanyes n'anirien plenes d'aquest gairebé ni projecte. Però com que era el Tirant i els catalans anem tan sobrats... ni punyetero cas. Així som.

I, més memòria, recordar que J. M. Forn, el director de cinema català, ja tenia un projecte sobre el Tirant mig embastat.

Memòria, memòria.

I resar perquè no faci una pasterada.